A la superfície

El temps és aquest jutge insubornable que treu i dona raons. Això solia dir José María Garcia quan anava marcant, sense saber-ho, una manera d'exercir el periodisme que ha fet fortuna. I mentre insistia des de la mitjanit radiofònica que el rumor és l'avantsala de la notícia i ell es proclamava notari de l'actualitat, anava llaurant el camp que abonarien alguns dels seus alumnes avantatjats i recollirien generacions posteriors ansioses de glòria. Aquelles que, amb el temps, practicarien en la informació política el minut de joc i resultat. I així ha estat com tot s'ha convertit en un permanent carrusel esportiu.

La diferència substancial entre la retransmissió d'un partit de futbol i un determinat episodi polític o social és que el primer acaba en el temps reglamentari xiulat per l'àrbitre i els altres no. I encara que les conseqüències d'una jugada discutible, un partit per oblidar, una decisió tendenciosa o una derrota indigesta s'allarguin uns dies gràcies a una controvèrsia viva i una polèmica apassionada, s'espera, perquè se sap, que la propera victòria farà minvar el dolor i ajudarà a superar el trauma temporal tot i que “el pitjor no és perdre, és la cara de gilipolles que se't queda” com li agradava sentenciar al comunicador.

Aquesta mateixa sensació la pot tenir avui bona part de la ciutadania observant la intensitat i volatilitat simultànies de l'actualitat. Són tants els fronts a la vista que els debats s'obren amb la mateixa impaciència que s'aparquen. Sempre hi ha un altre tema espinós esperant per deixar inconclús l'anterior, que s'havia d'abordar imperiosament. I com que la pressa és enemiga del rigor i no s'ha de confondre una cosa amb l'altra, girant full tan ràpidament de tot s'allarga la llista dels problemes pendents de solució. Es toquen tants aspectes alhora que, malgrat discutir aparentment molt, no es concreta res. Les xarxes socials han arribat per accentuar-ho. I així, de l'any de convivència amb el coronavirus ens queda un carrusel pandèmic que ha reconvertit aquell tòpic gol a les Gaunas en les xifres de riscos i contagis.

La realitat, no obstant això, és molt més complexa. És el dibuix polièdric de molts factors que no sempre poden afrontar-se de manera general. Cada costat té la seva especificitat i cada angle els seus graus. Voler atendre'ls tots alhora no fa sinó reduir importàncies fins a desperfilar la figura geomètrica.

S'ha vist aquests dies de disturbis al carrer. Iniciats com a protesta per la detenció d'un raper de qui ja només parla la diputada Borràs per elevar-lo a categoria de pres polític, es va passar a la necessitat d'obrir els límits legals de la llibertat d'expressió. Una obligació legislativa assumida que es va diluir amb el coneixement de la personalitat real del músic, que, al seu torn, va fer fixar la mirada en la desesperança dels seus joves seguidors defensors de la violència com a única alternativa a la seva desorientació. La trista i lamentable conclusió va portar a observar els mil·lennials desconcertats per no trobar sortides vitals i laborals als seus anhels d'independència personal i capacitat professional. Trobar una feina digna per a una vida autònoma i poder bregar amb els reptes propis de la plenitud que la seva edat requereix. Però com que en el mentrestant la rudesa de carrer pujava d'intensitat, la consigna interessada dels sospitosos habituals va fer virar les mirades cap a l'acció policial. Es va imposar el relat d'exigir la revisió de la política de seguretat. I com si això fos tan fàcil i immediat com demanar-li una pizza al rider, la por de defensar una opinió pròpia d'un governant responsable va obrir la caixa dels trons en acceptar aquest requisit els negociadors per a la formació d'un nou govern. Les crítiques esmolades i transversals van descompondre un primer mapa, van obligar a condemnar sense pal·liatius la mateixa violència que en el millor dels casos anteriors es va fer amb la terrible adversativa que matisa la contundència exigida i van acabar amb els sindicats dels Mossos recordant al seu conseller que era abans titular d'un departament essencial per al sistema que no pas un home de partit modulant les seves opinions per moviments tàctics i sistèmics.

Va arribar la penúltima provocació. Es va incendiar un furgó de la Guàrdia Urbana amb un agent a dins, es van encendre totes les alarmes fins llavors minimitzades, es van revisar declaracions, tuits i temors, 200 càrrecs policials van fer pinya en la seva legítima defensa, es van descriure provocadors i violents mentre passaven a disposició judicial i ressonava amb força un "prou!" de treballadors, autònoms, comerciants, emprenedors i empresaris castigats perquè la mirada dels qui havien de defensar-los es va concentrar en el seu propi dit negant-se a observar la lluna.

Tot això en només dues setmanes. “De jutjat de guàrdia”, remataria el millor Butano. I així, fins a la següent.