La mirada de la justícia

No crec que ningú pensi que els joves que surten al carrer a manifestar-se aquests dies, ho facin en honor dels dots artístics del raper que es fa dir Pablo Hasél. Una altra cosa són els incendiaris de contenidors, caixers de banca, furtadors de roba de moda (i el que tinguin a mà), aquests són com els piròmans que s'ho passen bé amb les seves pròpies flamarades destructores. Si no, com titllar si no és com a gaudi, èxtasi, aquella parella d'enamorats fotografiats que es fan un petó al davant del foc que acaben de col·laborar a encendre. Uns evidentment surten al carrer a manifestar-se pacíficament perquè estan rematadament convençuts que ho fan en defensa de la llibertat d'expressió, quan en realitat ho fan contra tots els que hem col·laborat a votar els qui els han deixat a l'estacada d'un present negre i un futur molt pitjor (si algú no hi posa remei). Els altres, els joves violents (que no niñatos, com els va qualificar amb una immensa ignorància sociològica la presidenta de la Comunitat de Madrid), són els que ja estan rabiosament instal·lats en aquell futur que ja estan patint. Sigui com sigui, la veritat és que tots dos grups han elevat als altars del martirologi un paio irrellevant que ha utilitzat la seva suposada sensibilitat musical per enaltir els trets al clatell i veure bé que a un torero el massacri un toro justicier.

Les performances del raper són tan irrellevants des del punt de vista estètic i ètic que no crec que calgui seguir-hi insistint. Però el que no és irrellevant és que un sector de la justícia espanyola segueixi sent la proveïdora d'arguments per a aquest estat de coses, incloent-hi les condemnes als líders de l'esgotador procés. I sobretot, fins ara, tampoc és gens irrellevant que la seva actuació se centri tan inoportunament en alguns assumptes i en d'altres no.

Donaré dos exemples molt recents que encara són en les nostres perplexes retines. En primer terme, uns militars d'alta graduació retirats van parlar de matar 20 milions d'espanyols per resoldre els greus problemes que afecten Espanya. I no fa gaires dies, una niñata (aquesta em sembla que sí que ho és, encara que la presidenta de la Comunitat de Madrid no li hagi dedicat cap crítica), acusava els jueus de ser culpables. No va concretar de què són culpables, però em temo que és pels mateixos motius que els considerava culpables Adolf Hitler, motius que estic segur que la niñata ignora, encara que no sé si ignora els cinc milions i mig de jueus gasejats als camps d'extermini i els 60 milions de morts en cinc anys que va causar la guerra mundial que va iniciar el seu mentor ideològic. És molt probable que aquesta noia ho ignori, tot això. Si en tingués un coneixement històric exhaustiu, vull creure que no hauria dit mai tot allò tan terrible que va vociferar com si estigués entonant un rap.

La justícia espanyola encara no s'ha pronunciat en l'assumpte. Quan ho faci, vull que la condemnin com al raper? O als que van planejar una independència unilateral, ja que hi som? Tots ells són culpables de paraules i fets d'una greu imprudència, però que no afecten substancialment la nostra vida quotidiana, perquè el que afecta la nostra vida en realitat són l'especulació de l'habitatge, els lloguers inassumibles pels joves i gent en general amb pocs recursos i sous miserables, els implacables desnonaments, l'assassinat de dones a les mans de les seves parelles, el poc pressupost dedicat a la recerca, i ara mateix el coronavirus. Si en lloc de ser la justícia la que tingués el protagonisme que té, fossin els ministeris d'Economia, d'Interior (corregint les lleis que regulen la immigració fent que els tràmits fossin més flexibles i ràpids per inserir-los al més aviat possible al mercat laboral i evitar el treball en negre), un ministeri de Justícia que hauria d'accelerar la revisió d'alguns delictes o garantir una llibertat d'expressió més àmplia, o el de Cultura (ministeri que és com si no hi fos, fa tota la impressió).

Hi ha una teoria en el camp de la justícia que defensen alguns especialistes nord-americans, que proposen que els jutges, a l'hora de formular les seves condemnes, mirin abans els acusats, els mirin bé als ulls i intentin llegir-hi alguna cosa que els indiqui que no poden ser culpables del que se'ls acusa. O sí, que poden ser-ho sens dubte. Si els jutges que van sentenciar a presó el raper o els membres del Tribunal Suprem que van sentenciar els líders independentistes haguessin mirat als ulls dels seus condemnats, haurien d'haver vist en ells uns pobres messies que no han fet mal a ningú, llevat d'ells mateixos.