Sentina i literatura

Hi ha un tipus d’homenia arcaica, de vida ulissesenca, d’homes que per pell tenen crosta, per casa el vagareig a cel batent i per casta un mal llebeig de vent calent, al cor una glàndula endurida a còpia d’enyorança, al cap les fúries, una mena d’homes que la literatura i el cinema han idealitzat. El mèrit més ample de Guàrdia (Nikos Kavadias, 1954) és que fuig d’aquesta idealització. Club Editor l’acaba de publicar en català, de bracet amb els seus poemes, tots dos llibres amb una traducció esvelta de Jaume Almirall.

En un vaixell mercant que més aviat és un taüt de taüts a la deriva, a finals del 1949, entre Malàisia i la prefectura xinesa de Shantou, un grapat d’homes navega i enraona. L’hora de fer guàrdia es converteix en un confessionari laic, és a dir un pou de mitges veritats sense perdó celestial, i les paraules i els records esdevenen la droga per no adormir-se. Com Kavadias, el narrador és un mariner radiotelegrafista. Ell i les altres ombres del vaixell es clavetegen el taüt, a mesura que recorden prostitutes, mares, dones i sirenes maltractades, malalties venèries i somnis oblidats.

A Guàrdia no hi passa res. És veritat que de mar de fons hi ha la Segona Guerra Mundial, però els mariners fa mil·lennis que giren a la roda de ports, bordells, trifulgues i travessies: les coses de debò, com les arrels i les guerres, són terra endins. De fet se saben una dena més al rosari d’un dels oficis més vells del món, l’ofici d’anar amunt i avall per un medi anòmal, i accepten aquesta condició amb una tristor oceànica, l’aspror del supervivent, l’èpica mal dissimulada del qui se sap un pària i tanmateix s’estima el fat.

L’altre ofici més vell del món, que les putes també treballen als marges, els serveix de contrapunt, i el record compartit de dues nissagues lligades pel destí, durant les guàrdies s’actualitza amb fàstic, amb poca sornegueria i molta violència, amb una masculinitat esquerdadissa però untada de sentina, com si la salabror dels mariners i les cicatrius de les prostitutes confegissin una armadura de germanor.

D’homes durs i morts de tristor, la literatura en té per donar i per vendre. Tant li fa si són els mariners de Conrad, els camioners de Nooteboom, els vaquers de Twain. La troballa de Kavadias és que ens n’estalvia la redempció. És un luxe llegir sobre aquests homes sense haver de passar pel moment que, a les acaballes, tot d’una miren l’horitzó i el crepuscle els perdona d’haver violat, matat, robat, mentit i cantat borratxos.