Catalunya intensifica els seus vincles artístics amb Itàlia
La mostra de Fina Miralles viatja a Nàpols, la col·lecció de La Caixa a Torí i les obres de Carracci van del MNAC a Roma
Encara que l'afinitat cultural entre Espanya i Itàlia és un tòpic àmpliament repetit, no sempre els intercanvis artístics entre els dos països han estat tan fluids i intensos com se suposaria i creuria. Tanmateix, sembla que la tònica està canviant, almenys pel que fa a les institucions catalanes, que han tancat diversos acords de col·laboració amb les seves homòlogues italianes. La Fundació La Caixa acaba d'inaugurar a Torí Cut a rug a round square, un ambiciós projecte previst per a l'estiu passat que es va haver d'ajornar pel coronavirus. La mostra, concebuda específicament per a l'antic complex industrial seu del centre OGR (Officine Grandi Riparazioni), estableix un diàleg entre les obres de la Col·lecció La Caixa i de la Fondazione per l'Arte Moderna e Contemporanea-CRT de Torí, de la mà de l'artista nord-americana Jessica Stockholder. “La idea era treballar el tema de la pintura expandida des d'un punt de vista inèdit. Stockholder va plantejar la mostra com si es tractés d'una de les seves grans instal·lacions, creades en relació amb l'espai arquitectònic, la qual cosa era especialment important en un espai tan peculiar”, indica Nimfa Bisbe, responsable de la col·lecció d'art de La Caixa, al·ludint al centre d'art situat als grans hangars on es reparaven els trens, que representa un dels exemples d'arquitectura industrial del segle XIX més importants de la ciutat. Per a la mostra, que es podrà veure fins al 2 de maig, han viatjat a Torí obres de Robert Mangold, Guillermo Pérez Villalta, Marlene Dumas, Richard Tuttle, Tracey Emin i un fresc minimalista de Francesco Clemente comprat als Estats Units que s'exposa a Itàlia per primera vegada. “L'artista ha transformat tota la mostra en una obra d'art que evoca la trobada entre el cercle i el quadrat, símbols del xoc productiu entre racionalitat i imaginació”, continua Bisbe, que subratlla l'ambient immersiu que involucra l'espectador i que li proporciona fins i tot un ring de boxa elevat perquè pugui apreciar tot l'espai alhora d’un sol cop.
Malgrat haver participat a la Biennal de Venècia del 1978 i tenir una obra conceptual que connecta amb l'art polític italià, Fina Miralles (Sabadell, 1950) és gairebé una desconeguda a Itàlia. Una falta que repararà la magnífica exposició Fina Miralles. Soc totes les que he sigut, que s'inaugurarà al MADRE (Museu d'Arte Contemporanea Donnaregina) de Nàpols a finals d'any. A més de les obres, que encara es poden veure al Macba fins al 5 d'abril, la mostra incorporarà un quadern de dibuixos que Miralles va fer durant un viatge al nord d'Itàlia a finals dels anys vuitanta. “Sempre que una exposició viatja a un altre país m'agrada establir un diàleg amb la creació local, com vam fer, per exemple, amb la mostra de Joan Brossa a Buenos Aires. En aquest cas, m'agradaria plantejar una relació amb determinades obres d'artistes italians. Ja he passat llista al MADRE, però encara no conec la disponibilitat i el pressupost que tenim”, explica Teresa Grandas, conservadora del Macba i comissària de l'exposició, que fa uns anys va presentar a Torí, entre altres ciutats estrangeres, la mostra dedicada a Carol Rama. “Segons la quantitat d'obres italianes que pugui aconseguir decidiré si posar-les en una sala totes juntes o si barrejar-les en el recorregut de Fina Miralles”, afegeix Grandas, que està buscant peces d'artistes com Maria Lai (1919-2013) i Tomaso Binga, alter ego de l'escriptora Bianca Menna, que indaga des de fa més de 40 anys les subtils relacions entre la poesia i la pintura.
Caldrà esperar un any més per veure, abans al Prado i després al MNAC (del juliol a l'octubre del 2022) i finalment al Palau Barberini de Roma, els frescos de la capella Herrera d'Annibale Carracci, que van ser arrencats, traspassats a tela i repartits entre diferents museus entorn del 1830. Des d'aleshores, és la primera vegada que es veuran tots junts amb l'afegit d'una selecció de dibuixos i la taula de l'altar de l'església romana de Santa Maria de Montserrato, també obra del taller de Carracci. Sense la covid, la mostra hauria començat el seu periple a Madrid el juny passat.
Les galeries s’alien per ser a Londres
La Sala Parés i Artur Ramon Art, galeries de referència en l'àmbit de la pintura històrica, s'han aliat amb la londinenca Colnaghi per posicionar la pintura catalana de finals del segle XIX i principi del XX al lloc que consideren que li correspon a l'estranger, com una de les millors escoles artístiques de l'Europa de l'època. La nova aliança es materialitza amb la inauguració, a la seu de Colnaghi, a Londres, de Spanish Modern Landscapes, una selecció de 22 paisatges d'artistes tan representatius com Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Isidre Nonell i Anglada Camarassa, entre d'altres. La mostra, que s'obre el 17 de març, és la continuació ideal de The Golden Age of Spanish Modern Art, una mostra introductòria a l'art de l'època que Colnaghi va celebrar el juliol passat.
