Per què en Gandalf no explicava acudits?

N’hem vist de tots colors, però a Sir Terry Pratchett (Anglaterra, 1948-2015) no l’havíem llegit en català fins ara. L’editorial Mai Més n’ha publicat dos títols simultàniament. Els ha dignificat amb tapes dures, les cobertes magnífiques de Marina Vidal i guardes amb mapes per situar al lector: bona part de la narrativa de Pratchett transcorre al Discmon, una terra plana mitològicament subjectada per quatre elefants titànics que, al seu torn, s’alcen sobre la closca d’una tortuga sideral a la deriva...

En aquesta peculiar terra de fantasia, doncs, els bàrbars s’obren camí a espasades, els nans forgen anells de poder, els mags es deixen barba i és fàcil topar la Mort encarnada quan baixes a comprar peix a la plaça... Els arguments de Pratchett poden confondre’s amb una trista paròdia del que va establir J. R. R. Tolkien i els jocs de rol van estandarditzar, però, feliçment, són una altra manera d’esprémer els recursos i clixés de l’Alta Fantasia, trencar els tòpics si cal i seguir explicant històries que interessin.

Ens interessen. Els convençuts saben que el fantàstic no és menor que cap altre gènere i que l’humorisme no ocupa una categoria més baixa que la gravetat literària. Els convençuts saben que Pratchett gasta un humor afí al dels Monty Python, que és un autor de primera i un dickensià de barret a peus. Cada cop que Pratchett engega una novel·la amb una panoràmica de la ciutat (que no és Londres sinó Ankh-Morpork), recorda clarament Dickens. Quan juga amb els canvis d’escena per mitjà d’un supranarrador diví (i, per tant, burleta quant als afers mortals) hi ressona Dickens. Entra al detall, llavors, i caricaturitza els personatges: igual que Dickens. Comentari social, classes amunt i avall, picaresca: Dickens.

A Guàrdies! Guàrdies! hi descobrim que a Ankh-Morpork els lladres s’agremien com els banquers i els dentistes. La trama s’embolica entorn d’un misteri que inclou un drac, una Germandat Elucidada i un orfe humà, criat entre els nans, que només vol fer bé la feina de guarda i que les lleis es respectin. Evidentment (un bon motiu per a la comicitat), aquest pobre idealista xoca amb la llegendària ineptitud del cos policial.

Igualtat de ritus és igualment divertidíssima però més interessant, perquè s’emmerda amb les coses del gènere i el sexe. La protagonista està destinada a ser maga. Fins aleshores ningú ha qüestionat que els mags mascles estudien els seus patracols mentre que les bruixes femelles mercadegen ungüents.

L’heroïna, és clar, trenca la barrera patriarcal i domina la màgia reservada als homes (cal recordar que, com a apèndix de la novel·la, hi trobem una vindicació de Pratchett titulada Per què en Gandalf no es va casar, i que el títol original sona a equal rights).

Reivindicacions i comèdies a banda, el que estimem de Pratchett és que crea mons i arma trames: no es limita a encadenar gags i diàlegs irreverents sense solta ni volta. Sap fer l’interessant, fins i tot quan toca accelerar el rellotge narratiu (“va passar el temps, cosa que és, bàsicament, la seva feina”) o quan toca descriure (“un grapat d’estrelles, petites i brillants i despietades”).

En la narrativa hilarant de Pratchett l’estil, tant com l’humor, és irrenunciable. El traductor al català, Ernest Riera, ha sabut enjogassar-se amb els jocs de paraules i els parlars capfluixos dels personatges (“jometria”, “certhificat d’utenthicitat”) i així tenim que tot plegat transmet l’alegria narrativa de Pratchett.