La democràcia a la parada de la Manoli

El mercat de Sant Antoni és un dels més antics de Barcelona. El van construir al segle XIX quan van enderrocar les muralles perquè la ciutat respirés i és una orfebreria modernista que busca la llum i la ventilació. Tot això ha servit també perquè es convertís aquest diumenge en un supercol·legi electoral, quatre al mateix lloc, amb 29 meses, per a 17.000 votants.

Però posar-lo en marxa ha estat un embolic. Té forma d’estrella, amb diverses portes a cada braç, i a les vuit del matí en cada una s’amuntegaven els convocats a les taules, cada un amb el seu paperet doblegat a la mà. Alguns fins i tot amb carpeta, si havien d’al·legar raons mèdiques. Es veien diverses persones grans amb crosses. Els anaven cridant i cada vegada que un titular d’una mesa no apareixia, la dona que passava llista posava cares: “Doncs com seguim així... Vejam el suplent”. I cridava un altre nom. A les nou del matí no va poder obrir pràcticament cap de les meses. A sobre va començar a ploure, amb nou graus de temperatura. També van començar a arribar els primers votants, que a més eren els més grans i població vulnerable. Tots mullant-se, i allò no començava. Es va formar una mica d’enrenou i hi va intervenir una parella de municipals:

—Tots cap enrere, si us plau!

—És que ens mullem.

—Jo també!

—Ja, però a vostè li paguen!

“Això, això!”, aclamava la multitud present. L’ambient era de nerviosisme, molt rondinaire, de fatiga pandemicopolítica acumulada. Però Albert Agorreta, 87 anys, tota la vida treballant en un taller de joieria, almenys s’ho va muntar bé. Ensenyava una bossa de plàstic amb un entrepà de pernil i formatge de cabra, i una coca-cola a la butxaca interior de la jaqueta. Assegut en una cadira plegable de platja que s’havia portat de casa: “Esperarem el que faci falta, jo estic preparat”. Ell era el primer de la fila. Per fi va poder passar cap allà a les 9.45. María del Carmen Codina, de 93 anys, amb una crossa, estava bastant més emprenyada: “Ha començat la jornada com està el país: malament”. L’acompanyava una dona que l’ajudava a caminar i sobretot a muntar l’enrenou per votar: “Som aquí des de tres quarts de nou, és una vergonya, havien dit que vingués la població vulnerable!”. Després de discutir amb els de seguretat i amb la policia, la van deixar passar: “He votat tota la meva vida i no penso deixar de votar avui!”.

En una de les seccions, amb tres taules, eren gairebé les deu i encara no havien començat. La cua a fora era enorme, sota la pluja. A dins no s’aclarien. “Començarem quan ens diguin els Mossos, que han de parlar amb la Junta Electoral”, explicava un representant municipal. Hi havia certa inquietud perquè si es feien les deu i no estaven constituïdes les taules, es tancava. Asseguraven que sí que ho estaven, i que faltava només un tràmit. A fora, la gent es queixava en veu alta, malparlant de tot, en aquesta complicitat espontània que neix en una cua de desconeguts amb un semblant sentit de la injustícia. Per fi un agent dels Mossos que era al mòbil, va assentir amb el cap, va penjar i va dir: “Comencem!”. Va passar la primera de la fila a les 10.11 hores, Avelina Mestres, de 91 anys, en cadira de rodes, a qui almenys l’havien deixat esperar dins, més calentona.

Molt xivarri amb bon humor

“Massa xivarri”, admetien en una de les meses. “Jo soc la suplent de la suplent de la suplent”, explicava una de les vocals de la taula U, secció 157. S’ho prenien amb bon humor. Es veia això que et coneixes a la mesa i congenies perfectament amb els que t’han tocat, que resulten ser macos. Gent corrent que segurament voti cada un una cosa, però no es fa notar. Es llegien en veu alta els punts més interessants del llibret oficial d’instruccions. Van anar a menjar a casa per torns. Els tres, enfundats les mans en guants blaus, sostenien la més petita cèl·lula de la democràcia, en forma de mesa, amb papers, retoladors i una urna. Aquesta mesa era al costat d’una parada del mercat, la botiga Manoli. Amb tots els seus problemes, la jornada electoral havia arrencat a l’últim col·legi. Poc després va sortir la dada que el 99% de les meses s’havien constituït.

Amb la que estava caient, un diluvi, tenien molt més mèrit les meses formades en el Centre de Residus de Catalunya, un altre dels col·legis electorals estarnys improvisats en aquests comicis. Perquè eren a l’aire lliure, a l’aparcament. El que passa és que els convocats per ocupar-les no sabien que anaven a passar el dia asseguts a l’exterior, amb fred i pluja, i en arribar es van endur una sorpresa. “Si ho hagués sabut, m’hauria abrigat més”, expplica una de les presidentes, que està amb camisa i jaqueta. Els van posar un petit calefactor a cada taula, però no es notava gaire, només el que era al costat. En algunes taules alternaven la cadira del radiador. “Almenys serà l’escola més segura per a la covid”, comentaven somrient amb resignació. Aquí també hi va haver problemes en alguna mesa. De nou de convocats se’n van presentar quatre, i un va dir que havia al·legat que tenia problemes d’esquena, però no li havien respost. El van enviar a casa a buscar el resguard i, quan el va portar, se’n va poder anar. Aquesta escola és a les Tres Torres, el districte que més participació va registrar en les anteriors eleccions, però a mig matí no hi havia cap cua. “Esperem que almenys ens deixin fer el recompte dins de l’edifici”, comentaven en una taula, amb els peus ja congelats.

Allà a prop hi havia un altre col·legi curiós, perquè està en un col·legi, sí, però el de metges. I a més és que el seu president, Jaume Padrós, s’ha distingit per les seves declaracions crítiques, com aquesta del mes de gener passat: “No es donen les condicions des del punt de vista sanitari per a unes eleccions segures el 14-F”. Tanmateix, a l’edifici on és el seu propi despatx tot anava bé. Van començar a l’hora i no hi havia aglomeracions. Li toquen 1.910 electors. Encara que al migdia ja es formaven cues, perquè s’acabava la franja horària de la població de risc i ja podien anar els altres. Un jove va arribar a tres quarts i cinc de dotze i va preguntar si podia entrar. “Home, per ètica, jo li diria que millor que no, gairebé espera ja”, li va dir un agent. “És clar, és clar,” va respondre ell.

On sí que hi havia cues, i bastant impressionants, era a deu minuts amb cotxe, a l’estadi del Camp Nou. El club ha cedit el seu auditori com a col·legi electoral, vuit meses, 4.055 votants, i també van topar amb dificultats en algunes. Van arrencar cap a les 9.45 hores. A l’esplanada es va formar una cua que feia unes quantes voltes, més de 200 persones a les 12.20 hores. A estones seguia la pluja i la gent aguantava pacientment una mitja hora. Hilari, 66 anys, ho veia així: “Soc del Barca, i no em vaig imaginar mai a la vida que votaria un dia aquí, se’m fa estrany, però bé, aquest any tot és estrany, no?”.