La ineludible renovació democràtica

La inèrcia política i social té una gran potència d'erosió i, si les institucions no es renoven, els sistemes polítics es deterioren. Una de les absurdes herències de la transició és el tabú de la reforma, com si, en el fons, en els dos grans partits d'antany, el PSOE i el PP, hi hagués la convicció que encara queden fantasmes del passat amagats en les estructures de poder i que és millor no tocar res, pel que pugui passar. Amb això només poden aconseguir que certs vicis esdevinguin crònics. Aquesta actitud conservadora té com a conseqüència que, en un món accelerat, vivim amb les mateixes estructures sorgides fa quaranta anys dels delicats equilibris que es van haver de fer per gestar una democràcia des d'una dictadura. I els canvis ajornats més enllà del que és raonable passen factura.

Tot i que el PP i el PSOE encara es resisteixin a creure-ho, el bipartidisme ja no existeix. Almenys des de 2014, la lògica del règim està en un altre lloc, perquè el que no es vol modificar s’acaba transformant igualment. Des d'aquell any, estem en transició sense que els hereus dels protagonistes de llavors vulguin reconèixer-ho, malgrat que els senyals d'advertència es multipliquen: la política no ha estat capaç de canalitzar la qüestió catalana; un president de Govern, Mariano Rajoy, va caure per una moció de censura; Pedro Sánchez, un outsider, va arribar al poder després de desafiar els que es consideraven propietaris del seu partit i de tombar l'últim Govern del bipartidisme; els actors amb butaca al Parlament es multipliquen; massa sovint, on no arriba la política, arriba el govern de les togues, i la monarquia viu hores lúgubres en un règim marcat per la doble legitimitat, l'aristocràtica de la monarquia i la democràtica de la presidència del Govern. Si els governants no s'anticipen, serà la realitat la que marcarà el camí.

Ara mateix, mentre l'esquerra intenta amb dificultats lògiques el primer Govern de coalició (usual en la majoria de democràcies però que en aquestes terres sembla un sacrilegi), la dreta afronta una crisi que pugui canviar per complet les relacions de forces al seu interior i no precisament cap a bé. El PP va creure que era intocable i immutable (enxufat en la cultura d'un règim a dos en què tots els altres eren satèl·lits insignificants) i de sobte es troba al caire de l'abisme. Es parla fins i tot de refundació: de canvi de sigles i de seu, ara que l’actual del carrer Génova s’ha convertit en símbol de la corrupció estructural.

De què és víctima el PP? De la prepotència dels que consideren que tenen el monopoli del poder, és a dir, que tot els està permès, i de la incapacitat de renovar-se. Quan es van descobrir les trames que havien podrit les estructures per dins, ningú no va voler assumir-ne la responsabilitat. I per aquesta raó va caure Rajoy. El partit va encimbellar Casado, que ara es troba atrapat entre el carrusel judicial de la corrupció i un alarmant desplaçament de l'electorat conservador cap a l'extrema dreta. La reacció de Casado continua sent la dels vells temps: la cosa no va amb ell. Tanmateix, va créixer en aquell mitjà, va comptar amb padrinatges i complicitats i va ser aixecat per un sector del vell PP, el de Dolores de Cospedal. No es pot desentendre del que va heretar. Per això és gairebé obscè que de sobte critiqui l'actuació del Govern de Rajoy a Catalunya l'1-O –per què no ho va fer llavors?– o que intenti posar tallafocs entre la direcció anterior i ell, com si hagués caigut del cel. Instal·lant-se en la cultura de la irresponsabilitat, ell mateix s'està inhabilitant per liderar una metamorfosi del partit.

El mapa social ha canviat, els dirigents polítics no han volgut adonar-se'n i les mutacions que sorgeixen de la realitat els estan enxampant. Avui he posat l'exemple del PP. Però no és l'únic cas, perquè a l'esquerra se li estan escapant sectors de les classes populars als quals no ha sabut atendre i que creuen que poden trobar protecció en els deliris de l'extrema dreta. Davant de la desfeta de la dreta, el govern reformista actual té una oportunitat. En lloc de perdre's en debats sobre homologacions abstractes de qualitat democràtica, cal actuar, no només prometre, en el terreny de les reformes imprescindibles que el règim necessita. El conservadorisme constitucional ja no dona més de si: ens porta a l'encallador.