“El pazo del Caudillo”

El 1938 els prebosts franquistes corunyesos van decidir comprar el Pazo de Meirás, pertanyent als hereus d'Emilia Pardo Bazán, “per ser donat al Generalíssim dels exèrcits i Cap de l'Estat Nacional Excel·lentíssim Senyor Don Francisco Franco Bahamonde”. Per això van constituir una “Junta pro-Pazo del Caudillo”, el president honorari de la qual era el governador civil, i que presidia efectivament Pedro Barrié de la Maza, propietari del banc Pastor.

Al banc Pastor li van donar el nom els descendents de José Pastor Taxonera. Molts comerciants catalans, com els Pastor, i francesos, com els Barrié, s'havien establert a la Corunya aprofitant els decrets de Carles III de liberalització del comerç d'ultramar des d'aquest port. Quan el comerç transatlàntic es va enfonsar per les guerres d'Europa i d'Amèrica no va ser infreqüent la diversificació del negoci navilier, incloent el cors i el tràfic d'esclaus, cosa que va generar grans fortunes, i especialment la de Barrié. Un trenat de relacions endogàmiques de la puixant oligarquia local va fer possible que al llarg del segle XIX l'antic negoci dels Pastor acabés sent absorbit per la família Barrié. El 1936 Pedro Barrié de la Maza encara conservava el nom de Pastor al seu banc. També era propietari a la Corunya de la Fábrica de Gas y Electricidad S.A. Existia una altra empresa del mateix sector, Electra Popular Coruñesa, fundada el 1932 per José Miñones, empresari i diputat d'Unió Republicana. Sense més acusació que la seva adscripció política, va ser afusellat el 2 de desembre del 1936. Tots els seus béns i empreses van ser expropiats. Electra Popular Coruñesa va ser absorbida, gratuïtament i patriòticament, per l'empresa elèctrica de Barrié, cosa que va donar lloc a la creació de FENOSA, Fuerzas Eléctricas del Noroeste S. A. L'origen corsari i esclavista de la fortuna de Barrié no és especialment honorable, però aquesta última baula de crim i lladronici impune és execrable. Per aquests mèrits i per l'important suport econòmic que Barrié va donar a Franco, aquest li va concedir un títol aristocràtic “per la seva generositat impregnada de sentiment cristià”. El títol elegit va ser el de comte de Fenosa, és a dir, de l'acrònim d'una societat anònima, una cosa insòlita i grotesca, però també cruel i sinistra, perquè és el nom d'una empresa creada a partir de requises i afusellaments.

La junta de Barrié va decidir finançar l'adquisició del Pazo amb un crèdit obtingut de la banca local, crèdit que s'amortitzaria mitjançant una subscripció popular voluntària entre els veïns de la província. La recaptació va ser escandalosament insuficient. Llavors van recórrer a la subscripció forçosa, com les que es feien per finançar les operacions bèl·liques. Però continuava sent insuficient, i van decidir disposar directament dels fons propis dels Ajuntaments, i finalment van procedir a la detracció forçosa de les nòmines dels funcionaris. No consta escriptura pública ni inscripció registral de la donació feta per la junta de Barrié a Franco el 1938. Per això el 1941 es va simular una compravenda entre Franco, representat per Barrié, i la venedora, que ja havia venut a la junta dos anys abans, i per un preu fingit que Franco no va pagar. Amb aquest tràmit fraudulent, va aconseguir la inscripció registral al seu nom. Els fraus i coaccions no van acabar aquí . A més, es van ocupar les finques limítrofes del Pazo, i es va exigir als propietaris que les venguessin a Franco per un preu simulat.

Així van gaudir del Pazo com a propietaris Franco i els seus hereus. Cap govern democràtic no els va inquietar, malgrat les incessants reivindicacions cíviques. Però el juliol del 2019 l'Advocacia de l'Estat, sent ministra de Justícia Dolores Delgado, va demandar els hereus del dictador. Va al·legar que el Pazo pertany a l'Estat perquè durant més de trenta anys va ser la segona residència oficial del Cap de l'Estat, amb el mateix ús institucional, mateix personal i recursos econòmics que el palau del Pardo, pertanyent al Patrimoni Nacional de l'Estat. Un jutjat civil de la Corunya, el setembre del 2020, li va donar la raó: el dictador només va ser un usuari institucional del Pazo, mai el propietari. Els hereus, òbviament, discrepen. Afirmen que com el Pazo va ser de la direcció de l'Estat, necessàriament va ser propietat de Franco, i ara d'ells com a hereus. La sentència no és ferma. Els hereus exercitaran tots els recursos processals que els ofereix una legalitat democràtica que no es mereixen. Però més enllà de la incertesa del plet, el dramàtic i indignant és qui va comprar el Pazo, i com. Van ser jerarques i banquers feixistes actuant manu militari, amb recaptacions i confiscacions coactives, documentades fraudulentament. Va ser un botí de guerra