De la pandèmia a la sindèmia

Del “tot” (pan) a l'“amb” (syn). Cada vegada hi ha més raons per pensar que tenen raó els que diuen, com Richard Horton a The Lancet, que estem davant d'una sindèmia més que d'una pandèmia. És a dir, que els efectes colpidors de la transmissió no es deuen només al factor covid, sinó a la interacció del virus i les seves mutacions amb la realitat sanitària i social dels territoris sobre els quals impacta. Una sensació que és evident des que hem entrat en una etapa determinada per l'expectativa generada per l'arribada de les vacunes –innegable èxit de la ciència que ara cal traduir a la gestió– i per l'emergència del fins ara contingut malestar social en forma d'esgotament psicològic, desesperació econòmica, dificultat creixent per entendre i assumir les decisions polítiques, crisis de les expectatives personals i desconcert en les generacions més joves, que han empalmat la crisi del 2008 amb la garrotada de la sindèmia.

La promesa de les vacunes havia servit per fer suportable el desconcert que va obrir la inesperada experiència del gran confinament. Les ciències avancen d'una manera increïble i les vacunes han arribat molt abans del que es preveia. Però del laboratori a la injecció al braç dels ciutadans hi ha un llarg camí. Entre l'ansietat per sortir de les dificultats i el triomfalisme amb què els dirigents polítics van intentar alleujar el seu neguit i el nostre es van generar unes expectatives que han decaigut ràpidament en entrar en el procel·lós terreny de la geopolítica i del negoci. Milers de milions de vacunes no es produeixen en un dia. I les batalles del poder i dels diners no s'han fet esperar. I la Unió Europea s'ha quedat amb un pam de nas. Ara mateix ja es parla de retards fins a l'abril, mentre que Israel, la Gran Bretanya o els Estats Units campen al seu aire. El panorama de les vacunes va camí de convertir-se en un fiable mapa de la realitat geopolítica.

Les vacunes són crucials, evidentment, per frenar al virus i aconseguir controlar el malson. Però ho són també per poder mantenir la disciplina social que s'ha aconseguit fins ara. Ha passat gairebé un any i la resistència psicològica i física a l'aïllament es fa cada vegada més complicada. La poètica de la distància xoca amb la condició dels humans, éssers relacionals acostumats a sortir de casa i al tacte i contacte amb els altres. Em sembla que queda encara un temps de mutació antropològica abans que les pantalles satisfacin les nostres pulsions bàsiques. En un article de Laura Crucianelli vaig trobar una rotunda cita de Margaret Atwood: “El tacte ve abans que la vista, abans que la parla. És el primer idioma i l'últim, i sempre diu la veritat”.

Per prendre consciència de la situació, n'hi ha prou amb l'inacabable llistat de les situacions límit: solitud, tensió familiar, penúria econòmica, pèssimes condicions d'habitabilitat, violència de gènere, pèrdua de la feina, i un llarg etcètera. Les respostes violentes al toc de queda als Països Baixos són un avís i s'equivocarà qui les menyspreï. El Govern francès debat sobre el malestar d'una generació que veu com s'esllangueix el seu futur i sap que hi pot haver un esclat en qualsevol moment. I aquí hi ha indicis creixents que especialment entre els joves augmenten les pulsions transgressores. Lliçó: la gestió política de la sindèmia es fa molt més complexa. I ja no n'hi ha prou amb l'apel·lació permanent a la por i la culpa.

Els governants han basat la seva estratègia en dues expectatives: les vacunes i una remuntada econòmica espectacular quan s'albirés el final dels tancaments. La segona òbviament estava condicionada a la primera. Les coses van més lentes del que s'havia dit, tot i que era perfectament previsible que la distribució de vacunes vingués carregada pel dimoni. Es va canviar d'any pensant que el final estava a l'abast de la mà i la crua realitat, amb el virus en expansió i les vacunes en discussió, està provocant una frustració que pot tenir efectes exponencials. Cal assumir des d'ara mateix les conseqüències per al futur proper d'una situació excepcional en què l'atracció del virus va impedir veure tota la resta, és a dir, el que constitueix aquest “amb” que ens està fent passar de la pandèmia a la sindèmia. Problemes crònics i fractures estructurals que ja hi eren i que no se n'aniran amb el virus.