Salvador Illa, el ministre monotema

No es pot separar la gestió de Salvador Illa (la Roca del Vallès, 54 anys) al capdavant del Ministeri de Sanitat, al qual va arribar el 13 de gener del 2020, de la crisi del coronavirus que just començava llavors. La identificació és tal que quan se li pregunta a Juan Abarca, de la Fundació IDIS, que agrupa la sanitat privada, fixa tres fases en la trajectòria del ministre que coincideixen, exactament, amb les tres onades de la pandèmia. Manuel Cascos, president del sindicat d'infermeria Satse, ho resumeix així: “Illa no ha estat el ministre de Sanitat, sinó el ministre de la covid-19″. D'Illa “no poden avaluar-se polítiques concretes més enllà de la gestió de la pandèmia”, admet Ildefonso Hernández, que va ser director general de Salut Pública entre el 2008 i el 2011.

Malgrat la tensió d'una crisi que ja va per l'onzè mes, tots els representants del sector sanitari als quals s'ha preguntat coincideixen en la capacitat de diàleg del ministre. És, per descomptat, el premi taronja del Gabinet. “El millor d'aquest ministre és la seva amabilitat i aparent bona voluntat. Crec que és difícil posar-ho en dubte”, resumeix José María Martín-Moreno, director general de Salut Pública entre el 2002 i el 2004, quan la ministra era Ana Pastor (PP). En el sector es diu que als ministres els nomena el president, però els destitueixen les crisis. Encara que hi ha casos sonats (Celia Villalobos i les vaques boges; Ana Mato i l'ebola), hi ha problemes que van impulsar els qui els van gestionar, com Trinidad Jiménez amb la grip A i ara Illa, que ha passat de ser pràcticament un desconegut, fins i tot a Catalunya, a ser l'emblema electoral del PSC.

Aquesta simpatia se la va haver de treballar el ministre, que no va tenir una benvinguda calorosa. “És el sisè de Sanitat en sis anys. Això demostra que la salut no és una prioritat per al Govern. Venen de pas, per anar-se'n a una altra banda”, afirma Carina Escobar, presidenta de la Plataforma d'Organitzacions de Pacients. “Són ministres quota, perquè es nomenen més per ser catalans o dones, no pel que saben de sanitat”. Efectivament, des del 2014 han estat ministres Alfonso Alonso, Fátima Báñez, Dolors Montserrat, Carmen Montón, María Luisa Carcedo i Salvador Illa. Aquest “va ser designat per al càrrec per raons fonamentalment polítiques. El ministeri no té gaires competències, i, lamentablement, en el repartiment de carteres la de Sanitat s'ha convertit en una prebenda política i, per això, pocs sanitaris han ocupat aquesta cartera en els últims anys”, afirma Florentino Pérez Raya, president dels col·legis d'infermeria.

Amb aquesta falta de connexió amb l'entorn sanitari, era difícil que Illa pogués, de primeres, proposar canvis o iniciatives al ministeri. La pandèmia, a més, ho ha enterbolit tot. I aquí entra en escena un personatge que ja està unit indissolublement a Illa, i que determina la valoració que es fa del seu treball: Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries (CCAES). José Polo, president de la societat de metges de família Semergen, creu que en arribar sense referències al càrrec, Illa no va tenir més remei que confiar en Simón, a qui atribueix els principals errors de comunicació del ministeri –i, per tant, del seu titular– des de “la primera valoració de l'impacte que havia de tenir la pandèmia a la utilitat de les mascaretes, fins ara amb la gestió de les vacunes”. Fernando Hontangas, responsable de Sanitat del sindicat CSIF afirma que fa més de 20 dies que demanen la destitució de Simón. “Fa falta un nou equip que doni un cop de timó i aporti credibilitat i solvència per afrontar el que queda de pandèmia”, opina. Metges i infermeres també han demanat en algun moment la seva dimissió.

“Illa ha anat de menys a més”

Que Illa no sigui un expert en Sanitat “ha estat un greu problema en la gestió de la pandèmia, i l'experiència viscuda ha deixat molt clar que aquest lloc l'ha d'ocupar un professional sanitari amb experiència i preparació”, afegeix Pérez Raya. “L'hauria preferit sol que amb Simón”, diu Luis de Palacio, president de l'associació de propietaris de farmàcies Fefe. El màxim representant dels col·legis de farmacèutics, Jesús Aguilar, no és tan crític: “Valoro més la capacitat d'una persona per ser ministre que no pas els seus coneixements; aquests s'adquireixen amb uns bons assessors”, afirma, i opina que “clarament”, Illa ha anat “de menys a més”. “Cal reconèixer-li que s'ha evitat el col·lapse del sistema nacional de salut”. El president de les infermeres sosté: “El seu principal error ha estat no deixar-se assessorar per veritables experts en la gestió d'aquesta crisi i convertir-la en una batalla política. Respecte al seu equip, no ha estat l'adequat i en general no s'ha comptat amb l'assessorament dels professionals sanitaris. Posem com a exemple el cas de Fernando Simón, sempre a contra corrent del que deien els experts professionals des de tots els sectors”.

Abarca, de la fundació IDIS, exculpa en part Illa de la situació a la qual s'ha arribat, amb una tercera onada que ha portat la incidència per sobre de 800 (la UE aconsella no viatjar quan aquesta supera els 500; Sanitat cataloga de risc extrem quan es passa de 250; l'objectiu del ministeri és que baixi a 25). “Poca cosa ha pogut fer. La crisi ha posat en evidència la falta de coordinació del sistema. En la primera onada, quan el ministeri va assumir el comandament únic, es va veure que no tenia els recursos suficients; en les onades posteriors, li van imposar la cogovernança més per motius polítics”. També Salvador Tranche, president de la societat de medicina de primària Semfyc, creu que el ministre ha passat la prova amb un “aprovat”. “Li ha tocat el més difícil”, diu.

En aquesta línia dels reconeixements, tant les associacions de fabricants de genèrics Aeseg com la de medicaments publicitaris Anefp destaquen l'esforç perquè no faltessin productes durant la crisi sanitària. També Fenin, la federació de les empreses sanitàries, assenyala que malgrat els desproveïments inicials, s'ha engegat un pla per tenir una reserva estratègica de material.

Però també hi ha defensors rotunds d'Illa. José Martínez Olmos, que va ser secretari general de Sanitat en els Governs de José Luis Rodríguez Zapatero, afirma: “Ha estat un bon ministre de Sanitat, molt honest en la seva gestió, que ha hagut d'afrontar la pitjor crisi sanitària dels últims 100 anys en un context de dificultat propi d'aquesta crisi al qual s'afegeix el deteriorament de la sanitat pública per les retallades patides els últims anys”.

Falta de mitjans de protecció

I és a aquestes retallades i a la situació viscuda durant la pandèmia on apareixen les crítiques dels sindicats de personal sanitari. Així, Isabel Lozano, de SAE (tècnics sanitaris), qualifica directament de “nefasta” la gestió, per la falta de mitjans de protecció durant la primera onada i la falta d'un reconeixement posterior. En aquesta línia, el representant de CSIF recorda que “Illa va ser el responsable màxim del desproveïment d'equips de protecció, que va provocar el contagi de més de 55.000 professionals”.

En aquesta crisi inconclusa tampoc hi ha unanimitat sobre com se n'hauria d'haver anat el ministre. “Hauria preferit que s'hagués quedat”, diu el farmacèutic Jesús Aguilar. Els sindicats coincideixen que hauria d'haver dimitit abans.

Entre les assignatures ajornades per la urgència de la covid, Hernández, que és membre de la Societat Espanyola de Salut Preventiva i Administració Sanitària (Sespas), destaca el no abordatge dels problemes estructurals que, segons la seva opinió, són a l'arrel de les dificultats per afrontar la pandèmia. “Falta un desenvolupament més exhaustiu de la Llei General de Salut Pública, fins i tot en el dia a dia, ja que, per exemple, no s'està aplicant el criteri d'equitat en les polítiques ni s'han desenvolupat reglaments imprescindibles per abordar l'actual i futurs problemes. Igualment, no es para atenció als problemes greus del Sistema Nacional de Salut. Pot ser comprensible per l'actual catàstrofe i ja sabem que el ministeri és fràgil en tots els sentits, però potser per això és més necessari que mai plantejar-ho i buscar solucions”, sosté. CSIF afegeix qüestions de personal, com posar fi a la temporalitat, l'homologació entre comunitats i el necessari reforç de la primària.

“En general, la pandèmia és un clar problema de salut pública i a Espanya aquesta àrea està infradesenvolupada en totes les seves àrees i administracions”, diu Manuel Franco, de Sespas. “Aquesta crisi ha evidenciat la debilitat existent en algunes àrees, quan caldria haver reforçat la salut pública i les eines de vigilància epidemiològica, així com la gestió de compres i, sens dubte, rellançar el lideratge i la fortalesa del Consell Interterritorial”, afegeix un portaveu de la societat de directius sanitaris Sedisa.

Caldrà veure si el successor o successora d'Illa —al portaveu de CSIF li agrada la possibilitat que sigui Carolina Darias, actual titular de Política Territorial, qui el succeeixi perquè ja participa en el Consell Interterritorial “i la tasca del ministeri ara és coordinar-se amb les comunitats”— li dona temps de ficar-se amb aquests assumptes o segueix enfangat en la crisi. L'Organització Mèdica Col·legial creu que ha de ser una persona que hagi estat a primera línia de la crisi. “Almenys”, diu Tranche, “no podrà dir que això l'ha agafat per sorpresa. Qui arribi està avisat”.