Els límits del debat trans

Afortunadament, hi ha consens: els drets fonamentals individuals no es debaten. Mai. Se'n debaten les conseqüències i no el reconeixement perquè a hores d'ara sabem bé que el somni de la raó produeix monstres. El dolor causat per la implementació política de posicions que han guanyat debats sense tenir una base en els drets humans és una lliçó que no podem oblidar. No, no totes les posicions són vàlides.

I malgrat tenir-ho tan clar, hi ha qui replica al Tribunal Europeu dels Drets Humans quan afirma, en la sentència A.P. Garçon i Nicot vs. França del 2017, que “la identitat de gènere, el nom, l'orientació sexual i la vida sexual pertanyen a l'àmbit personal protegit per l'article 8 de la Convenció [per la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals]”. O no accepta que la noció d'autonomia personal “porta a reconèixer que, aplicat a les persones transgènere, l'article 8 inclou en el dret a l'autodeterminació la llibertat de definir la pròpia identitat sexual com un dels elements més essencials”. Si fins i tot la certificació psicològica de la condició trans que aquesta sentència validava va perdre el sentit quan l'OMS la va treure dels desordres i trastorns un any després, el 2018! El Consell d'Europa i la Comissió Europea també se sumen al reconeixement: la teva identitat de gènere és teva com a persona, sense que importi si ets transgènere, transsexual, franquista, precari o feminista radical. En un món amb una estructura de gèneres tan rellevant, vulguem o no, per al nostre recorregut vital, tenim dret a autodeterminar com ho vivim.

Coherent amb aquest fonament i, també, amb la realitat de les persones trans, les administracions catalanes, especialment la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, estan adoptant polítiques que estableixen el fet trans com una diversitat humana. El Parlament també està legislant amb aquest esperit. L'últim exemple, magnífic, és la modificació de la llei contra la violència masclista, que inclou la protecció, sense cap permís de gènere, de les dones que no tenen la documentació conforme. Les persones i institucions que, malgrat l'opressió, alcem el vol i veiem el gènere des dels drets i no des de la por ens adonem que no és pla i finit, sinó que té les infinites cares d'una esfera. Deixem de ser generoplanistes.

S'apropa ara un pas decisiu en el reconeixement d'aquest dret fonamental: implementar-lo en la legislació estatal. Ben aviat, el Ministeri d'Igualtat publicarà l'esborrany d'una llei trans basada, previsiblement, en el reconeixement del dret a l'autodeterminació de la identitat de gènere sense tuteles mèdiques, administratives o judicials. Malauradament el debat sobre aquesta llei serà ferotge. Es dibuixaran escenaris apocalíptics, pors de fraus de llei massius i teories de gènere sense contrast amb les vides trans habitades avui. Es relativitzaran discriminacions i s'instrumentalitzaran el feminisme, la biologia i la psicologia per justificar posicions preconcebudes. Tot i que serà dur, les persones trans assumirem aquest desgast vital per reduir la precarietat laboral, la violència i la discriminació. Però el que mai assumirem és que es discuteixin els drets fonamentals. Mai. No per trans, sinó per persones.

Judit Juanhuix és científica i activista trans