Les plomes blanques

Mitja humanitat viuria en un cicle d’estius que comencen i acaben. Quan ve l’hivern, un hivern rigorós com aquest que tenim, projecta la visió d’uns ous ferrats servits a l’asfalt de Sevilla. L’escalfen, com el record d’uns cossos nus damunt del llit, d’unes finestres obertes i de la màgica nit girant dins del quarto.

Després hi ha els altres. Potser vostè forma part d’aquest grup i ara mateix s’ho passa d’allò més bé. Si la neu no li ha sepultat la poca llibertat que tenia, acordarem que pertany a l’altra mitja humanitat a qui el fred el fa sentir viu. El troba bonic i tot, inspirador, transport quirúrgic d’emocions, espectacle mínim de puresa (si té llar de foc, ho considerarà encara més). En definitiva, passa que quan l’hivern s’acosta, no ho viu com una amenaça: s’apuja el coll de l’abric i es diu a si mateix que mans fredes, cor calent. I pensa més i millor perquè està en conserva.

Com vostè, Lev Tolstoi (fred a Guerra i Pau) o Fiódor Dostoievski (fred a Els germans Karamàzov). Els russos en són uns mestres. Però trobem manifestacions hivernals —sempre més íntimes, més prestades, si es vol, al símbol— a tota la geografia literària. Cadascú farà la seva tria de moments de fredor icònica. Hi ha qui té fred quan pensa en Doctor Zhivago o en Anna Karènina. Jo tinc fred quan llegeixo nens que tenen fred, com en el petit orfe d’aquell relat de Txékhov, Vanka, suplicant al seu avi que el vingués a buscar sense especificar-li l’adreça.

Siguem humans d’estiu o d’hivern, gairebé tots vam començar a formar-nos l’imaginari hivernal als contes infantils. Penso en La Reina de les Neus, però sobretot en Blancaneu, que obre amb un paisatge nevat on els flocs cauen com plomes blanques. Recordo que aquesta va ser una de les primeres metàfores que vaig saber apreciar i va ser també com una guspira d’estiu dins el cap. Per això tinc tan present aquella escena: una reina badant a través d’una finestra glaçada, una gota de sang caient a càmera lenta. La sang sempre és més efectiva damunt la neu.

De fet, narrativament, tot és més efectiu damunt la neu perquè és el perfecte llenç en blanc on poder destacar amb contundència qualsevol cosa. Un cadàver és més cadàver damunt la neu, com l’oreneta del Príncep Feliç. I la tristesa o la desesperació particulars són més dures quan el fred les eleva a categoria. Si ens fa sentir vius és perquè es troba més a prop de la mort, i ens fa aixecar els punys de la vida. Però no parlem d’això a la pobra venedora de llumins, que ja ha gastat l’últim. A ella millor que no li expliquem res de l’eficiència del fred en la literatura o que allò que la va matar, un cop llegit, és un dels millors conductors per escriure l’empatia.