L’independentisme tem més Illa que el virus

El pànic d'Esquerra Republicana de perdre la posició de cap que ocupava en els sondejos preelectorals s'ha unit ara al terror que fa mesos que pateixen els exconvergentes de Junts davant de l'expectativa de quedar fora del Govern en unes eleccions al Parlament. La por va provocar la decisió que es va prendre divendres 15 de gener de suspendre per decret les eleccions autonòmiques del 14 de febrer i posposar-les fins a finals de maig. La pandèmia és una excusa poc creïble: mentre es permeti que els ciutadans agafin el metro i l'autobús per anar a treballar o anar de rebaixes és insostenible considerar més arriscat entrar en un col·legi electoral ben preparat i controlat. A l'univers polític independentista li fa més por Salvador Illa que el coronavirus. És el que hi ha.

Per a Junts o ERC, el que compta de debò ara mateix no és tant governar sinó ser al Govern, aquesta és la raó per la qual els interessa ajornar aquestes eleccions tant com sigui possible. Els múltiples ressorts institucionals i administratius de la Generalitat que controlen s'han convertit en el plasma en el qual viuen i s'alimenten políticament. El gaudi d'aquest preciós hàbitat corre perill si ERC queda en una posició secundària en les eleccions. Els sondejos preelectorals indiquen que és possible, a causa de la forta aposta del PSC per recuperar la seva ja gairebé oblidada posició de primera força de les esquerres catalanes. Quan es van publicar els resultats, es van disparar les alarmes.

En les pròximes eleccions, siguin quan siguin, estan en joc l'oposició dreta-esquerra, l'oposició autonomia-independència i l'oposició radicalisme-moderació. Però també hi ha en joc el control d'una Administració de nova planta creada segons els interessos polítics i ideològics de la dreta nacionalista. La gran oportunitat històrica que va caure en mans de Jordi Pujol a partir de 1980. És un enorme aparell que ha adquirit una gran dimensió social i econòmica. És el Govern, en primer lloc, però també és tot el que hi ha per sota de la cúpula. Des de la selecció del personal a la radiotelevisió pública de la Generalitat, per citar aparells de forta incidència política.

Aquella oportunitat de 1980 hauria estat potser menys transcendent si hagués durat només una legislatura o dues, com és freqüent en els sistemes parlamentaris concebuts per a l'alternança en el Govern. El biaix politicoideològic inicial hauria estat mal·leable. Però no va ser el cas. L'oportunitat va durar 23 anys ininterromputs. Turbulències de tota mena durant la dècada 2010-2020 han provocat la desaparició de CiU, la mort d'alguns partits i la creació d'altres. Però l'univers polític i sociològic del pujolisme ha continuat orbitant entorn d'aquest entramat institucional, administratiu i mediàtic.

L'aliança d'ERC amb la dreta nacionalista o independentista d'Artur Mas i Carles Puigdemont ha servit per consolidar aquest model. Oriol Junqueras ha fet des del 2012 el mateix que Heribert Barrera i Joan Hortal van fer en la dècada de 1980 donant suport a Pujol. Fins i tot quan Josep Lluís Carod i Joan Puigcercós van crear el 2003 el govern de les esquerres presidit per Pasqual Maragall, el primer que van reclamar per a ERC va ser precisament el control de la radiotelevisió de la Generalitat.

Tot això no és un fet excepcional. Amb les particularitats que sigui, vindria a ser la versió local del que ha passat amb el PNB a Euskadi, amb el PSOE a Andalusia i amb el PP a Galícia. Els aparells administratius construïts i després controlats durant dècades per un sol partit es converteixen en causa i efecte de potents inèrcies polítiques i socials. Creen interessos.

La direcció d'ERC vol, des de fa anys, convertir el seu partit en el substitut del pujolisme i ja fa mesos que fantasieja amb la idea d’assolir el seu objectiu. Ser el primer en el bloc independentista, ostentar-ne la direcció, marcar les seves prioritats i estratègies. Controlar l'aparell de govern. Inesperadament, quan creia que estava a punt d’aconseguir-ho, l'entrada en joc d'Illa ho ha posat en risc.

Davant de l'ensurt, els independentistes han decidit donar tres mesos i mig més d'agonia a un govern sense majoria parlamentària que en realitat fa un any que està en coma. Han guanyat temps per intentar desgastar l'inesperat rival. Hi ha molt en joc.