Més enllà de les acadèmies

En l’art de veritat, un nu és sempre magnífic. En la vida real, la majoria de nosaltres, desvestits, quedem mig malament a partir de certa edat. ‘Contra la nuesa’ és el títol d’un llibre aconseguit que Òscar Tusquets, artista i arquitecte, va publicar ja fa uns quants anys, el 2007: contra la nuesa, però no contra el nu, aquesta era la seva tesi central. Amén.

Els que d’entre vostès sàpiguen dibuixar raonablement bé hauran passat una vegada i una altra per l’exercici essencialment acadèmic de dibuixar el cos humà despullat. D’altres que som més matussers només hem aconseguit aprendre a admirar els dibuixos dels altres: durant aquests mesos, Barcelona ens ofereix, fins pels volts de Sant Joan, una exposició memorable de dotzenes de dibuixos, gravats i fotografies del cos humà tal qual. Vegin-la al Gabinet d’Arts Gràfiques de Palau Antigüitats, a Gràcia, 1 (‘Acadèmies i ultraacadèmies’). Fins al 25 de juny del 2021.

L’exposició és fascinant i vulgar alhora, ja que, congrega deliberadament art i pornografia, dues tasques que, quan es projecten sobre el nu humà, tendeixen a encavalcar-se, gairebé no es distingeixen mai nítidament. I és que no es pot fer, sostinc ara en aquest vituperat article hivernal.

Així, encara que un estudi de models masculins de Josep Maria Sert (1874-1945) és probablement art, els dibuixos i gravats d’Eusebi Planas (1833-1897), el marxant d’art pornogràfic de la burgesia barcelonina de la segona meitat del segle XIX, desencadenarien avui la censura instantània, reflexa i unànime del feminisme ortodox: Helen Longino, respectada filòsofa a la Universitat de Stanford, defineix la pornografia com a “material verbal o pictòric que representa conducta sexual d’una manera degradant o abusiva per a un dels participants”. Passen els segles, però, per A o per B, la pornografia continua sempre sent tan vista com mal vista. Avui, a diferència de fa un segle, ja no és immoral perquè és sexual, sinó perquè és explotadora. Canvien els motius, no la qualificació.

En dret és clàssica la qüestió de distingir entre pornografia i art, cap missió impossible excepte per als qui neguen que una cosa pugui ser les dues coses alhora. La pornografia, diuen alguns, és una representació d’una conducta sexual que no té cap més dimensió que la recerca de l’excitació o el gaudi sexual. L’art, s’afirma, en canvi, és sempre multidimensional: Rembrandt va gravar ‘El llit francès’ i ‘El monjo al camp de blat de moro’ per representar aquestes còpules, però ho va fer insuperablement, tal com correspon a un dels tres o quatre gravadors europeus més importants de tots els temps. Per a moltes persones assenyades dels nostres dies, els dos gravats poden resultar-los xocants, però ningú expert en història de l’art no deixarà de concedir que són obres molt aconseguides. El mateix es pot dir d’algunes pintures de Goya o de Picasso. Encara que temo que no serà així en el cas d’Eusebi Planas, per molt que no es pugui negar seriosament la seva habilitat dominada per capturar el cos humà, en tot o en part.

Aquesta manera de distingir l’art eròtic de la pornografia apel·la a la susceptibilitat d’apreciació artística d’un nu, o d’alguns en acció: els crítics de tall marxià tendeixen a dir que la pornografia només es consumeix, però que l’art, a més, es pot apreciar per les seves qualitats addicionals purament estètiques. No convenç del tot: les obres d’art també es compren i es venen. La idea de fons, amb tot, potser no és descartable: si vostè és un artista de veritat, llavors es pot permetre més llibertats que la resta de nosaltres, ja he dit que un ha après a admirar la mà de l’artista de veritat, dibuixi el que dibuixi, sense cap enveja. A més, com que tampoc acostuma a haver-hi gaires grans artistes, resulta expeditiu deixar-los fer el que vulguin a aquells que són reconeguts com a tals, són només uns quants. Potser ocorre que Eusebi Planas era un artista menor en comparació amb el seu gairebé contemporani, el gran Ramon Martí Alsina (1826-1894), un bon pintor realista, però jutgin-ho vostès mateixos: en l’exposició hi ha obres de l’un i de l’altre. La tesi, sens dubte, és cínica i contesta a una pregunta (hi ha art eròtic diferent de la simple pornografia) amb una altra (com es decideix sobre qui és un artista i qui un pur pornògraf?).

Al final, totes aquestes són qüestions de tarannà: si la societat és més liberal que menys, s’escandalitzarà poc o gens davant dels excessos de quatre artistes davant l’avorrida i vestida normalitat.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra