“Les guerres es cuinen a foc lent”

Carles Fernández Giua (Barcelona, 1974) i Eugenio Szwarcer (Buenos Aires, 1976) van crear el 2010 La Conquesta del Pol Sud, una companyia d’arts escèniques que aposta pel teatre documental. Ho van fer amb una trilogia amb les premiades Nadia (sobre una refugiada afganesa a Badalona), Claudia (sobre una filla de desapareguts de la dictadura argentina) i Raphaëlle (sobre una transsexual); i també en l’últim treball, estrenat a Birmingham el 2019, sobre la caiguda del comunisme a Europa, A land full of heroes. El 29 de gener estrenen al Teatre Principal de Terrassa Mivion (Ràdio Sarajevo), viatge a la capital bosniana de la mà de Slovodan BobanMinic, periodista de 70 anys que va suportar bona part del setge a la seva ciutat durant la guerra dels Balcans i que el 1994 va refer la seva vida com a refugiat a l’Escala. Sobre l’escenari, amb objectes, dos joves en viu, projeccions, vídeos, música, entrevistes, sons... i un fil conductor —la veu de Boban, fent de locutor—, han muntat una documentadíssima història basada en experiències reals, dramàtiques, però també amb escletxes de felicitat.

Pregunta. Han triat Sarajevo perquè s’han complert els 25 anys dels acords de Dayton que van posar fi a la guerra?

Fernández Giua. No. Vam conèixer en Boban el 2017 en una taula rodona sobre refugiats i vam veure que la seva experiència ens connectava amb el present. Parlava de convivència, de refugiats, de nacionalisme agressiu i excloent... del que estava passant a Europa: a Hongria, a França, i que començava a passar aquí també.

Szwarzer.Ell feia un programa cultural de ràdio que es deia Mivion, un acrònim de nosaltres, vosaltres, ells/elles en el seu idioma. Ve a explicar com es construeix un nosaltres i un ells, com es genera aquesta gran divisió: el relat que diu que el teu veí és diferent a tu i que arriba a fracturar la societat. Les guerres es cuinen a foc lent.

P. Van estar a l’Afganistan, a l’Argentina, a França, a les antigues fronteres del teló d’acer. Ara, a Sarajevo. Tot es cou al voltant d’un viatge...

S. El viatge és innegociable. Hem de conèixer els llocs i filmar-los, documentar-los, donar veu i posar cara a la gent d’allà.

“La base del nostre procés creatiu és l’experiència humana i el viatge de documentació; això és innegociable”

F. G. El nostre mètode té una part analítica, sobre els processos històrics que tractem, i una altra d’humana, emotiva, sentimental. És a través de l’experiència d’una persona, en Boban en aquest cas, que entrem en la història. No tenim un text tancat, van sortint coses noves cada dia d’assaig. És una manera d’aprendre: tenim la sensació que aprenem coses noves fins al final.

P. Com els ha tractat la pandèmia?

F. G. Ha fet d’aquest muntatge un viacrucis! Estava previst estrenar l’estiu passat, després es va posposar al novembre, i finalment al 29 de gener. Havíem d’haver viatjat a Sarajevo al maig, però va ser impossible. Hem viscut amb totes les precaucions, i tot i així hem tingut contagis en l’equip, l’últim aquest dilluns mateix...

P. Què buscaven i que van acabar trobant a Sarajevo?

F. G. Com sempre, busquem gent, testimonis, experiències. Vam ser els ulls del Boban, vam veure els llocs importants per a ell, vam recórrer els carrers agafats de la seva mà en la distància. Això és el que viu el públic: algú que no està a l’escena el guia per la seva experiència, que és molt complexa, amb moments, dins de la tragèdia que és tot plegat, de felicitat: els dies que no sabia si arribaria viu a la nit i es trobava amb la família a casa era la cosa més bonica que li podia passar al món.

P. I quina és la realitat, avui, de Bòsnia?

F. G. Creus que vas a veure els vestigis d’una guerra i et trobes que hi ha una divisió oberta, un conflicte, que hi ha segregació en algunes escoles... Hi ha la República Srpska, aconseguida a base de neteja ètnica i que els acords de Dayton van consagrar. Ens pensem que aquella guerra ha acabat, però no, pot tornar a passar, perquè hi ha tots els ingredients perquè passi. Es triga molts anys a recosir les ferides, i a Bòsnia estan obertes. A Srebrenica hi ha gent que nega que hi va haver un genocidi: parlen d’un conflicte, d’una guerra, d’una matança, però no de genocidi.

P. Com plasmen aquesta situació?

S. Hem fet un zoom sobre les persones que són allà ara, intentant crear un olor i un sabor del que és Sarajevo, tan propera i tan llunyana. Les cares d’aquesta gent expliquen molt més que les dades i les estadístiques. La mirada humana cala molt més que un titular de diari.

P. Al final hi ha una visió global...

S. Un vídeo que puc estar fent té molt poc valor per si mateix, però després, en combinar-lo amb una veu, un so, un moviment en escena, dona ritme i crea una imatge total. L’important és el que es veu a l’escenari.

P. Com és aquesta posada en escena?

F. G. Apostem pel teatre documental. La base és l’experiència humana sense intermediaris, amb persones que no són actors, com sempre, i amb el viatge de documentació, però el llenguatge escènic evoluciona. Aquí, en Boban no hi és, a l’escenari. Hi està connectat a través de la tecnologia i a cada funció retransmet en directe des de casa seva. És a la seva salsa: fa un programa de ràdio en què retransmet la seva experiència mentre el públic va veient altres materials: vídeos, projeccions, petites escenes... Per a ell té molt sentit fer això, tot i que és dolorós.

P. Barcelona va ser molt propera a Sarajevo durant la guerra. Ho han notat?

F. G. Tinc el convenciment que en moments de dificultat ens van ajudar perquè érem de Barcelona. Hi ha gent que sap que Barcelona es va moure per la seva ciutat. Tenen memòria.