Zweig i les maletes que badallen

“Les meves maletes m'estan badallant buides”, posava com a excusa sovint Stefan Zweig per no parar quiet per casa. Fill d'un ric industrial tèxtil jueu i d'una mare de família de banquers italians, el futur escriptor austríac de Novel·la d'escacs i Moments estel·lars de la Humanitat va rebre una exquisida formació cultural, que comportava, per tradició, enriquir-la amb viatges, especialment per Europa. Primer els va fer amb els seus pares, i ja pel seu compte, de gran, va ampliar experiències, entre d'altres, després de passar per la Xina, l'Índia i el Japó (1908-1909), Amèrica (1911) i, altre cop, per Europa, que va veure dessagnar-se amb la Primera Guerra Mundial, inici de la fi del seu món.

“Ports i estacions, vet aquí la meva passió”, reconeix amb 45 anys, en un text del 1926 en el qual, amb olfacte, detecta que el perquè i el com del viatge prenen un rumb sense retorn. Un altre signe d'una època que s'acaba. S'imposa ja “el viatjar en massa, el viatjar sota contracte, el fer-se viatjar”; ja no hi ha viatgers, sosté, sinó “viatjats”: “Cap necessitat de pensar en diners, de preparar-se, de llegir llibres, de trobar allotjament…”. Un sacrilegi per a qui planifica els seus trajectes i destinacions en funció de les estacions de l'any o del clima. Viatjar o fer-se viatjar, titula Zweig el text, dels centenars que va escriure fruit de treure a passejar les seves maletes pel Vell Continent, però un dels més aguts dels 16 que conformen Viatges (Univers; Catedral, en castellà), selecció que apropa per primera vegada en català aquest vessant de refinat rodamon de l'autor de Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona.

L'itinerari seleccionat arrenca a Ostende, “la més extensa i més elegant de les platges de Bèlgica”, fixa el 1902, amb 21 anys, i acaba a Londres, el 1940, quan acaba d'esclatar la Segona Guerra Mundial, dos anys abans del seu suïcidi a Petròpolis, Rio de Janeiro. Euròfil per educació cultural i com a bàlsam espiritual, Zweig aprofita sobretot l'apogeu dels viatges amb tren per recórrer mig continent, capaç de fer una marrada notable només per contemplar un monument concret, com fa a França, on recala a Dijon per plantar-se davant la tomba de marbre dels ducs de Borgonya.

A més de la inevitable Itàlia, passa també per l'Espanya del 1905. Viatjat com ja comença a ser i culte, es permet fer un joc, a partir de la música, entre la seva Salzburg i Sevilla, en la qual una altra gran mostra de coneixement, ara arquitectònic i pictòric, li permeten posar la ciutat andalusa com a contrapunt de Madrid i Castella, “pesada com l'ombra d'El Escorial” o fosca com “un Zurbarán”, davant d'una Andalusia que és “com si hagués sortit el sol”.

Molest en un món que s'ha tornat “malcarat i sorollós”, creu que “és bo, en última instància, que cada any unes cent mil persones s'arrosseguin panxes en glòria” per un dels pitjors escenaris de la Primera Guerra Mundial, Ypres, en clara competència com a destinació turística belga amb la fins llavors imbatible Waterloo. Perquè ja que aquella “ciutat sense cor”, que en una mena de “fira dels morts” la seva “curiositat turística són dues-centes mil tombes” i que un dels seus souvenirs del camp de batalla és “un crucifix de bronze amb una creu feta amb cartutxos recollits”, almenys serveixi per recordar “el Gran Crim”, per “retornar a aquests anys execrables, que mai haurien de ser oblidats ni desapresos”.

A l’hotel de Mozart i Casanova

Per aquesta esquerda de la Gran Guerra començava a filtrar-se camí de la desaparició la raó de ser de Zweig, que després tan bé reflectiria en les seves afortunades memòries pòstumes, El món d'ahir. Els textos d'aquests viatges, com els seus diaris, es poden llegir com a assajos d'aquelles pàgines de llum crepuscular. Ho destil·la també a Necrologia d'un hotel (1918), on critica la decisió de les autoritats de Zuric de comprar l'antiquíssim Hotel Schert i convertir-lo en una oficina tributària. “Una bella fama de perseverança en el temps, arruïnada per sempre”, constata, recordant que durant els set segles de vida de l'hotel, personatges com Mozart, Goethe, Casanova (disfressat de cambrer excessivament servicial per satisfer unes dames) i Madame de Staël, entre d'altres, van fer parada i fonda. Memòria viva d'Europa, recorda Zweig desaparicions similars al mig continent i, en particular, l'enderrocament a la seva Viena natal de la casa mortuòria de Beethoven o, premonitòriament, del restaurant Schwann a Frankfurt, on es va signar la pau entre Alemanya i França el 1871. “És patrimoni col·lectiu del nostre món (…) No reconeixem el veritable valor d'una cosa fins que l'hem perdut”, sentencia.

La declaració de la Segona Guerra Mundial ja l'agafa a Anglaterra, on s'havia refugiat el 1934 després de veure com un any abans els seus llibres eren cremats pels nazis. La vida el porta a veure l'inici de cadascuna de les dues guerres des d'un front diferent. El 1914, a Viena, la declaració va ser “una eufòria, un èxtasi. Només coneixíem la guerra pels llibres, mai l'havíem tingut per possible en una època civilitzada”. Els joves s'aplegaven davant les oficines de reclutament amb una sola angoixa: “que els cridessin massa tard i es perdessin l'aventura”. Els cafès restaven oberts fins a altes hora de la nit i carregats de xerraires, “i cadascun, un estrateg, un estadista, un profeta”.

A Anglaterra, no obstant això, el 1940 ningú es lliura a l'eufòria, perquè ara ja se sap que una guerra mundial és “una fatalitat” que “consumeix quantitats industrials de persones i diners”. El sorprèn la impassibilitat anglosaxona, que atribueix en part a “una educació que sistemàticament acostuma el nen a amagar els sentiments”, però, sobretot, a l'amor dels anglesos per la jardineria, en tant que saben que “l'essencial de la nostra Terra, que és la seva bellesa, es manté immune a la bogeria de la guerra i a les animalades dels polítics”. Ho escriu a Horts i jardins en temps de guerra (1940), text que tanca un Viatges d'estil aparentment senzill i d'un humanisme ingenu, una Europa de regust a Arcàdia, com tota l'obra de Zweig, segons alguns crítics. Però potser una vitamina espiritual de nou necessària avui per una Unió Europea vacil·lant de post-Brexit i pandèmia.