Lluminoses directores de cine

És una experiència insòlita en el meu cas, entrar en una sèrie com aquesta i no veure-la d’una tirada. Women Make Film no ho pretén. Ni tan sols que en miris uns quants capítols seguits, això tan agradable quan t’interessa una sèrie i no has de buscar més per continuar davant la pantalla. I no perquè siguin 14 capítols documentals, d’una hora cadascun, subdividits en diversos i inspiradors apartats, que reuneixen 183 dones cineastes i un miler de clips, d’exemples. És una cosa diferent. En confinament hi ha espectadors als quals els va bé (encara més) la marxa maratoniana a casa i pot ser que n’hi hagi per a aquesta proposta. Però és desaconsellable, tot i que el realitzador Mark Cousins (1965) domina l’art d’explicar i la poesia crítica del seu text és bella i aguda, il·luminadora. Disponible a Filmin, és una altra de les proeses de l’irlandès, que se centra altre cop en les pel·lícules, en allò que es veu a la pantalla. No en el que la història del cine diu i repeteix sense que li caigui la cara de vergonya per no posar-se al dia, avui que tot es pot veure, consultar i estudiar si t’ho proposes. I hi ha molt per absorbir en els films de les cineastes, des de l’origen del cine.

Per això no recomano veure tota seguida Women Make Film: és tan sorprenent, densa, provocadora i està tan ben narrada que, encara que també puc ser maratoniana en això de les sèries, necessito que cada capítol em sembri per dins. Perquè el que t’explica val per al cine i la narrativa en imatges, però també per a molt més: val per a qualsevol manera de contar. Cousins aposta per les narratives allunyades de les convencions sentimentals rutinàries, aquelles que sovint es relacionen (a sobre!) amb allò femení, la mirada femenina i tota la pesca. No, això va d’una altra cosa.

Pel que ja he vist (no correré, ho repeteixo), es tracta de posar en relleu, descobrint-les en la majoria dels casos, les cineastes que més i millor han aportat i aporten coses al cine, les pioneres des d’Alice Guy (1873-1968) i les contemporànies. Les més lluminoses. Menystingudes per la totèmica història del cine, la sèrie recorre els cinc continents i n’ha rastrejat a fons tots els arxius. Però no les presenta com a víctimes del patriarcat i la misogínia. Ho dona per sabut. Se suposa que ho sabem. Les presenta en els seus èxits, atreviments i intents, les seves veritats. Segueix en això els molts festivals de cine de dones i ha rastrejat per tot arreu.

L’estructura de la sèrie i el text narrador de Cousins, que diuen actrius, entre les quals Jane Fonda, és fins i tot millor que el de la seva sèrie precedent, en col·laboració també amb l’actriu i productora Tilda Swinton, The Story of Film. An Odissey, disponible a la mateixa plataforma. Insisteixo a escriure els títols en anglès perquè la traducció de film per cine que acostumem a fer no correspon al que mou Cousins: les pel·lícules.

Posem el capítol cinc, després de passar pels dedicats a les maneres de començar un film, el to i la credibilitat, i les diverses variants amb les quals la sèrie relaciona cada cosa. Arribem així a com s’introdueix un personatge en una pel·lícula. I per això es considera primer la relació entre l’adult i l’infant, que si parlem de dones acostuma sempre a conduir gairebé en exclusiva a la maternitat. Aquí, no només, i de manera gens tòpica. Per passar llavors a l’economia narrativa i així, a tractar el muntatge: l’ànima del cine, que es deia abans, la màquina de connectar, es diu aquí. Aquest fil conductor, de la infantesa i la relació que els adults hi estableixen fins a com estan connectades les coses en un film i amb quina economia visual es poden explicar, al mateix capítol, és ben subtil. Permet abordar amb lucidesa, narrant sense mostrar-ho tot, com ha de ser, que en la representació de nens amb adults hi intervenen tòpics i més tòpics visuals que veiem cada dia per les pantalles i en gairebé tots els relats, clixés que aquestes cineastes s’esforcen a eludir. Els desmunten amb economia narrativa i amb el muntatge. La sèrie ho fa muntant i raonant.

Aquest paio se la juga. Evita el to acadèmic en magnífiques i encertades lliçons que les aules farien bé de considerar, de secundària a la universitat. Escull. Del cine espanyol li interessa Ana Mariscal, la seva sola representant aquí, per realçar-la tal com es mereix. Ben jugat, el principal era no reduir la sèrie a un catàleg de noms i títols. Aquí preval el punt de vista i un criteri sòlid al servei de l’art d’explicar en imatges el que no hem vist, aquestes cineastes.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.