El somni d’ERC és el malson de Junts

A la dreta nacionalista li està entran[/CAP3]t el pànic a unes eleccions en què pot quedar fora del govern de la Generalitat. La recomposició de l'actual majoria independentista es fa cada dia més difícil, si s'ha de jutjar pel to amb què els tres partits que la formen des del 2012 s'increpen entre si i s'acusen mútuament de traïdors a la causa. Si a Junts per Catalunya (o als seus fragments), Esquerra i la CUP els resulta impossible repetir la ja trencada aliança de govern del 2017 i ERC es converteix el 14 de febrer en la primera força parlamentària, en quina posició queda la dreta independentista?

Aquesta pregunta la va respondre en part Laura Borràs, la flamant candidata de Junts, el partit de Carles Puigdemont, quan poc després de ser nomenada va anunciar que després de les pròximes eleccions al Parlament els seus diputats donaran suport per a la presidència de la Generalitat a l'aspirant del partit independentista més votat. Si és el d'ERC, s'ho empassaran i el votaran. O sigui, votaran el mateix Pere Aragonès a qui ara neguen el reconeixement com a president en funcions. Això va dir Borràs sense afegir què espera obtenir a canvi d'aquest eventual suport, tret de la preservació del seu objectiu primordial: la majoria parlamentària independentista.

Borràs vol evitar que ERC s'aparelli amb el PSC i els comuns, i els deixi en l'oposició al Parlament

Però la resposta de Borràs no esgota tots els aspectes de la qüestió. Si ERC surt de les eleccions la nit del 14 de febrer com a primera força parlamentària, tal com apunten els sondejos, haurà d'escollir entre les diverses majories aritmèticament possibles. Una és la majoria independentista, composta pels mateixos partits que ara es declaren incapaços de continuar governant junts. Una altra és la majoria d'esquerres. No és fàcil, ja que implica acceptar una oposició independentista, una cosa que desagrada profundament als republicans. Què escollir? Per assolir la presidència de la Generalitat i formar un govern d'esquerres el candidat d'ERC en tindria prou de sumar els diputats del PSC i dels comuns als del seu propi partit. Resulta obvi que l'objectiu perseguit per Borràs en oferir el seu suport incondicional a ERC és no quedar fora de joc. El mal menor seria per a Junts donar suport des del Parlament a un govern d'ERC en minoria, però ancorat en el camp independentista. És a dir, evitar que ERC canviï d'aliats, s'aparelli amb el PSC i els comuns i els deixi en l'oposició.

En aquest punt és on les eleccions del 14 de febrer adquireixen un caràcter singular, ja que ofereixen una perspectiva inèdita des de 1980. És la primera ocasió en què la dreta nacionalista catalana pot ser expulsada del govern de la Generalitat per una alternança crescuda en la seva pròpia ombra. El somni daurat d'ERC: tornar a ser l'esquerra de govern a Catalunya, després d'haver estat soci secundari tant amb la dreta com amb l'esquerra. Si es parteix del que els sondejos assenyalen des de fa mesos, la combinació política aparentment més fàcil seria la d'un govern d'ERC en minoria amb suports parlamentaris pactats en la investidura del president de la Generalitat. Pot ser un govern d'un, dos o més partits. Tenint en compte la immediatesa del precedent en el temps i en l'espai, se la pot denominar “fórmula Pedro Sánchez”.

Imaginar aquest escenari és un malson per als exconvergents. El nacionalisme català s'ha caracteritzat des del 1980 per una forta patrimonialització de la Generalitat i la seva administració. Els pujolistes se sentien en el govern català com a casa seva i aquest sentiment ha perdurat en les derivacions de CiU, que, al cap i a la fi, és el que millor defineix Junts. Per ells, perdre el govern és com si els fessin fora de casa. D'allà el pànic que s'entreveu en els seus dirigents quan parlen de si la pandèmia impedirà o no que se celebrin eleccions el 14 de febrer. Aquestes eleccions són el calze que no desitgen beure.

La combinació política aparentment més fàcil seria la d'un govern d'Esquerra en minoria

L'experiència dels governs d'esquerres amb els presidents Pasqual Maragall i José Montilla va mostrar que ERC té enormes dificultats per aguantar la pressió que els exerceix la dreta nacionalista des de l'oposició. Aquesta pressió ja ha començat una altra vegada, sobretot arran de la decisió dels republicans de votar, fa gairebé un any, a favor de la investidura de Pedro Sánchez, i va augmentar de volum la setmana passada quan van donar suport al Congrés als pressupostos de l'Estat per al 2021. Creixerà. És l'última carta de l'expujolisme.