Ombres de Barcelona

Desgavellada i fantasmal, la ciutat (no només per la crisi pandèmica) s'ha tornat rematadament trista, atrotinada, com si hagués recuperat el seu color gris de postguerra. Barcelona és avui un espai d'aire inequívocament groller, a anys llum d'antigues esplendors. En mirar-la, es descobreix de seguida una espècie de taca antiquada que s’ha adherit al paisatge, com l'olor del tabac a una camisa que vam rentar un dia.

Per poc que l'observem, es fa evident la taca, el poshlost, aquesta espècie d'ombra adherida que pot adoptar les més diverses formes, entre les quals les de l'“angle mort” que capta Jordi Amat en la psicologia del personatge central d'El fill del xofer, el seu remarcable llibre.

La ciutat viu immersa en aquell “moment d'abandonament” de què va parlar l'altre dia Jaume Plensa. Porta adherida aquesta ombra, però també altres “angles”, ja que al cap i a la fi la paraula russa poshlost, a causa que no té un terme concret en altres llengües europees, està oberta a les més variades accepcions.

Aplicat a la literatura, el concepte poshlost va ser introduït per Gógol i estudiat a fons per Nabokov, per a qui al principi tan sols significava “una cosa falsa, pretensiosa, vulgar, de mal gust”, termes que va acabar descartant perquè només li indicaven una classificació de valors en una cultura determinada, mentre que allò poshlost ho veia més intemporal i amb molts matisos.

Gràcies a estar oberta a tantes accepcions, a la Barcelona d'avui el poshlost pot significar també una cosa adotzenada, cursi, pessebrista, xarona, trillada. El paisatge urbà mostra cada dia un procés de regressió més gran, i el centre s'assembla a un aeròdrom de blocs de formigó, amb tocs de metafísica ciclista i tendència suïcida a la ratafia: el més semblant a un espai ombrívolament folklòric, de molt mal gust municipal.

Barcelona té poder, deia la cançó. Però ara el que té és poshlost. I s'ha tornat urgent, en el camp cultural, saber detectar-ho

Barcelona té poder, deia la cançó. Però ara el que té és poshlost. I s'ha tornat urgent, en el camp cultural, saber detectar-ho, operar a l'estil de Turguénev, que es va tornar expert a combatre les abusives taques de la retòrica kitsch que predominava en el terreny literari i que, basant-se en elogis gastats, era capaç de denominar gran poeta o gran novel·lista a tot aquell que simplement es definia en sintonia amb una suposada “ànima russa”.

I no ho oblidem: va ser precisament llegint Turguénev que Nabokov es va sentir impulsat a dir al seu editor novaiorquès que el que el captivava de la civilització nord-americana era justament aquest toc del vell món (li recordava potser la Rússia de la seva infantesa), “aquest aspecte antiquat que se li adhereix malgrat el dur exterior brillant, l'agitada vida nocturna i els lavabos últim model, les publicitats refulgents i totes les altres coses”. La recreació novel·lística d'aquesta civilització d'aspecte antiquat tardaria anys a abordar-la Nabokov, però finalment, amb el seu trajecte de motels, ho va fer a Lolita, novel·la blasmada en els últims temps per senyores poshlost, totes originàries —no per casualitat— de la regressiva, espessida, Barcelona d'ara.