Catalunya, comunitat sense llei

Mai uns Pressupostos Generals de l'Estat no havien tingut tant cost addicional, mai al Govern no li havien costat tan cars, mai s’havien prorrogat durant més de dos anys i mig. Només el Govern més feble de la democràcia ha propiciat aquesta situació extrema. L'alt nombre de vots favorables al Congrés no és una mostra de solidesa sinó de fragilitat: són vots més disposats a la traïció que a la lleialtat, com es demostra gairebé diàriament.

En l'origen d'aquesta confusa situació hi ha la moció de censura del 2018 que Pedro Sánchez no va saber, o no va voler, interpretar de manera adequada a la seva configuració constitucional i va resultar ser més destructiva que constructiva, l'autèntic agent provocador de la inestable situació actual. La cobdícia té un preu, també en política.

Els vots favorables al Congrés són vots més disposats a la traïció que a la lleialtat

Un Govern amb orientació estratègica i tàctica que està a càrrec d'un professional de la consultaria política corre aquest risc i si està envoltat de socis voraços que pretenen utilitzar-lo per a finalitats exclusivament partidistes, pot acabar en la més absoluta ruïna i el partit que l'encapçala, dinamitat.

Una de les trampes, entre moltes altres, en les quals ha caigut el PSOE ha sigut la qüestió de la llengua vehicular en l'ensenyament primari i secundari. Podem i ERC l'han tendit perquè ensopegui i es faci mal, els socialistes catalans no l'han avisat del perill perquè volen pactar un govern amb aquests dos partits després de les eleccions catalanes. Aspirar al poder corromp i el PSC ho intenta des de fa anys, els de la seva decadència, quan els braus "capitans" dels anys noranta van trair les seves idees per un plat de llenties per ascendir a "generals". Aquesta vegada la traïció ha estat, de nou, el bilingüisme a l'escola.

En efecte, la famosa esmena a la ‘Llei Celaá’, que aviat, per moltes raons, denominarem "la de la trista memòria", afecta totes les comunitats amb llengües cooficials però sobretot a Catalunya i potser desgraciadament a les Balears, pel desig de la seva presidenta d'assemblar-se el més possible als socialistes catalans. La supressió de l'incís de la ‘Llei Wert’ segons el que eren llengües vehiculars a l'escola, l'espanyol i les altres llengües cooficials de les comunitats bilingües, no introdueix cap prohibició que el castellà sigui llengua vehicular. Afortunadament, per sobre de la llei està –encara– la Constitució i, de forma explícita, la seva interpretació efectuada repetidament pel Tribunal Constitucional i pels tribunals ordinaris.

Des d’un punt de vista jurídic, el castellà ha de ser també vehicular a les escoles catalanes

Per tant, des d'un punt de vista jurídic, el castellà ha de ser també vehicular a les escoles catalanes. Això és així, de manera explícita, almenys des de la STC 337/1994, fa gairebé 25 anys. Tanmateix, com que Catalunya és un territori sense llei, és a dir, en certes qüestions està exempta de formar part d'un Estat de dret, a les escoles s'ensenya "una assignatura" d'espanyol i també de llengües estrangeres, però no s'utilitza aquest idioma comú, llengua oficial de tot Espanya, com a llengua d'ús habitual juntament amb el català, que és el que significa, precisament, el terme "llengua vehicular". Tot això malgrat que l'ús del castellà entre els ciutadans de Catalunya sigui molt superior al del català i en progressió creixent, amb la qual cosa els alumnes de llengua materna castellana estan en clar desavantatge en l'aprenentatge. Com és habitual, les entitats nacionalistes ja han reclamat que es prohibeixi parlar castellà a l'esbarjo i altres mesures similars, una cosa que no es va intentar amb el català ni en temps de Franco.

Però hi ha una cosa pitjor en aquesta sinistra història. Com que la Generalitat no fa complir les lleis, l'esforç d'exigir que es compleixin en aquest cas es deixa a càrrec dels pares dels alumnes, que han d'acudir als tribunals perquè es respectin els seus drets encara que amb efectes jurídics només per a les parts, és a dir per a ells, ja que els poders públics continuen ignorant les lleis. La vergonya recau, doncs, sobre la Generalitat, el Parlament i el Govern i també per als òrgans de l'Estat que donen preferència a tenir el suport necessari parlamentari per seguir al Govern que a respectar la Constitució. És penós escriure tot això el dia que se celebra el 42 aniversari de la seva ratificació per referèndum.