El Barcelona s’immola amb Messi

Molt pocs equips perceben la derrota com el Barça, i el barcelonisme ja es preguntava, amb les victòries, com seria la vida sense Messi. Fins i tot semblava preparat per a la depressió, disposat a afrontar una etapa de decadència, mancat de lideratge al Camp Nou. Ningú no havia previst, tanmateix, la possibilitat d'una decrepitud amb el 10 vestit de blaugrana, capità del Barça.

Messi ja no decideix els partits ni tan sols després d'evitar viatges com el de Budapest. Als 33 anys ha perdut equilibri, no surt net del driblatge, perd la pilota –29 vegades a Cadis, dissabte passat– i ja no marca a les faltes, alçat per la defensa que presenten equips com el d'Álvaro Cervera. Messi vol i no pot, ara blanc fàcil per a la crítica: tot té un preu, també el 10. No hi ha res més simplista i rendible que culpar Messi.

Más información

Messi reposa i reposa el Barça

Messi: “Estic cansat de ser sempre el problema de tot al club”

Koeman: “El rendiment de Messi podria ser millor”

El de Rosario ha aguantat molt temps en l'equip, l'equip ha sostingut durant anys el club i el club ha permès revifar l'equip i jugadors com Maradona amb títols com la Copa i la Recopa. El regnat de Messi, tanmateix, es va acabar a l'estiu quan va comunicar que volia marxar del Barça. El llavors president Josep Maria Bartomeu no l’hi va permetre i Messi juga pres, com un condemnat, retingut al Camp Nou.

L’argentí està tan sol que quan l'equip guanya sense ell partits com els de Kíev i Budapest es parla de solidaritat i bona mecànica de joc, fins i tot amb un dibuix tan estrany com el 4-2-3-1. De vegades sembla que la victòria se celebra com un bé comú i la derrota s'adjudica a Messi. Encara que l'argentí condiciona el futbol, no explica els mals del Barça.

El repte de Koeman és que Messi jugui per a l'equip, no que l'equip jugui per a ell mentre no es resol el seu futur, pendents tots dos de les eleccions del 24 de gener i, per tant, abandonats a un marcador que avui assenyala un desavantatge de 12 punts respecte l'Atlètic. Mai un equip ha remuntat tanta diferència en la Lliga. Els dubtes sobre Messi creixen cada dia al Barça malgrat el suport de Koeman.

Però el tècnic ha de trobar un pla de joc i el lloc de Messi. Koeman ha implantat el doble pivot en un equip que basava la seva cultura futbolística en el migcampista i el 4-3-3. Rijkaard va començar igual fins que Salva Ballesta va dinamitar el 4-2-3-1 a Màlaga i va provocar el fitxatge de Davids. El canvi va alliberar Ronaldinho i el Barça va ser imparable fins a la Champions de París.

La fórmula tampoc no acaba de funcionar amb Koeman. No troba una parella fiable i curiosament el que sempre en surt més mal parat és De Jong. L'holandès corre desbocat, innocu com a volant i desbordat com a central, res a veure amb el jugador de l'Ajax. Busquets sempre preferia jugar només com a pivot i hi ha poques notícies de Pjanic.

Errors en defensa

No hi ha equilibri en la medul·lar i l'equip es trenca, fràgil en defensa i estèril en atac, molt exposat en la Lliga, on els equips són més competitius que en la fase de grups de la Champions. Neto va fallar davant l'Alabès, Piqué i Ter Stegen al Wanda i Mingueza i Alba-Lenglet-Ter Stegen al Carranza. Ningú va oblidar el córner d'Anfield.

Els errors individuals van penalitzar el grup davant la irritació de Koeman, que demana agressivitat i actitud, afectat per la baixa de Piqué. No és qüestió d'un futbolista, sinó del sistema de contenció: defensa malament, necessita laterals i centrals titulars i davanters que pressionin coordinadament amb o sense Messi.

No se sincronitzen les línies, s’ha perdut el joc de posició i la sortida de la pilota des de l'àrea i els atacants xoquen, sobretot Griezmann i Messi, o eviten l'atropellament, com Coutinho. Els tres mitjapuntes se solapen i centrifuguen el joc, obcecats a envestir per dins, fàcils de neutralitzar pels rivals que tanquen els passadissos interiors i deixen lliures les bandes, no sempre ben atacades per Dest i Alba.

Excepte Dembélé, que no és titular per la seva tendència a les lesions –l'última va ser una muscular que el tindrà dues setmanes de baixa, produïda justament a Cadis–, no té extrems ni jugadors que li donin amplitud i profunditat, tasca en la qual destacava Ansu Fati. Tot i que és de naturalesa tranquil·la, actualment no és un equip pacient, sinó que amb Koeman corre molt de pressa per espantar la paràlisi de Lisboa. Viatja amb imprecisió a una velocitat de vertigen a la recerca d'un gol que, si tarda a arribar, desorienta fins i tot Ter Stegen. La impaciència acaba traint el Barça en qualsevol pèrdua o error, perquè li falta seguretat, és feble psicològicament i està trasbalsat i deprimit perquè no troba el punt d'inflexió a la seva caiguda des que va pensar que per millorar n’hi hauria prou amb treure Valverde. No ha remuntat cap partit des que ha començat la temporada perquè Koeman tampoc no encerta amb els canvis, com es va veure a Cadis.

Amuntegar davanters no és el remei, sinó que s'ha de fer un equip, un repte difícil perquè la plantilla està atomitzada, conviuen clans diferents i les jerarquies estan marcades i respectades per Koeman. Potser el context demana decisions estructurals per acabar amb el caos i, arribats a aquest extrem, hi ha mirades que convergeixen en Messi. El Barça sembla disposat a immolar-se en lloc de propulsar-se amb el 10.