Hermenèutica

A propòsit del projecte de llei del govern espanyol designat, per sortir del pas, com a “procediment d’actuació sobre la desinformació”, Gabriel Rufián va fer saber no fa gaire a Twitter el seu punt de vista sobre la veritat. “Entre la verdad y la mentira —va escriure— solo un fascista elige a sabiendas la mentira. Y silenciar y señalar esto no es censura, es autodefensa”. Hi ha, en aquesta frase del portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats, tres coses dignes de consideració. La primera, que la mentida és exclusivament pròpia del feixisme. La segona, que el projecte de llei —almenys, tal com ell l’explica— es proposa fer callar i assenyalar amb el dit tots aquells que faltin a la veritat, és a dir, els prèviament assenyalats com a feixistes.

No descobreixo res si dic que l’adjectiu feixista és d’aplicació, avui dia, a qualsevol persona que no acaba de veure clares les idees de bomber dels nacionalismes perifèrics i l’extrema esquerra. Sent aquesta la premissa, la impressió general que hem de treure d’aquest “procediment d’actuació” que se’ns anuncia és que, en compliment de la llei, es procurarà identificar i retirar de circulació tot aquell que, a causa del seu feixisme congènit, es trobi predisposat a la mentida. Dir, per exemple, que el sexe té un fonament biològic o que ERC és un partit xenòfob podrien ser mentides constitutives de delicte. És l’oficialització de la Cancel Culture, que, en el programa americanitzador d’aquest govern de progrés, no podia faltar com a eina fonamental d’empoderament.

Hi havia pendent una tercera consideració, i és que les dues anteriors només es poden deduir d’una interpretació subjectiva de les paraules de Rufián, perquè el que declara objectivament l’apotegma del diputat és que allò que s’ha de silenciar —verb transitiu— és esto, o sigui la frase que tot just acaba de dir ell mateix. Ara bé, malgrat la sintaxi, les paraules de Rufián deixen endevinar un concepte de veritat àmpliament estès entre la població contemporània. Si, de veritat, tothom té la seva, com proclama des de fa generacions el relativisme triomfant, els debats d’idees només es poden decidir per imposició, i és aquesta la raó per la qual no hi ha res més dogmàtic que un relativista. Sense una informació objectiva i un reconeixement dels fets —deia Hannah Arendt—, la llibertat d’opinió no és sinó una farsa. No deixa d’impressionar que, no havent de ser filòsof per arribar a aquesta conclusió, hi hagi, a la nostra societat, tan poca gent preparada per arribar-hi, i que siguin precisament els relativistes els que s’erigeixin en defensors de la veritat.