Una excusa oportuna

De Churchill gairebé tothom recorda que va definir la democràcia com “el pitjor sistema de govern dissenyat per l’home. A excepció de tota la resta”. El que ja no és tan freqüent és tenir present que també va dir “la democràcia és la necessitat de doblegar-se de tant en tant a les opinions dels altres”. La primera afirmació és una mera descripció. La segona, una obligació. I com a tal, és més costosa.

Fa una setmana la consellera Meritxell Budó va insinuar que la pandèmia podria obligar a ajornar les eleccions marcades per al 14 de febrer, Sant Valentí. Tot i que és cert que l’explicació de la portaveu del Govern s’hauria de relacionar amb la part de l’entrevista radiofònica que li va servir d’altaveu i que la resposta sense la pregunta que la va provocar pot quedar descontextualitzada, el que és constatable és que només va transcendir la possibilitat d’una suspensió. Res més. I, tot i que a ningú se li escapa que la pandèmia va molt a la seva i que és atrevit programar res en una data concreta perquè la incertesa continua dominant la situació, independentment de l’eufòria provocada per la vacuna, el dard va fer alguna diana. Tampoc se li va acudir a ningú matisar que, tot i ser possible, era poc probable. Al contrari. Les rèpliques van ser tan polítiques com les exigències d’aclariment, i en el millor dels casos van servir per augmentar la confusió que la mateixa portaveu va intentar dissipar aquesta setmana.

És evident que la lògica implacable del coronavirus exigeix tenir presents tots els escenaris, inclosos els plans alternatius que es puguin perdre en l’alfabet més enllà de la Z. La conselleria encarregada ja hi està treballant i el Síndic de Greuges ha entregat l’informe que se li va demanar. De recomanacions i suggeriments en sobren. Convenint, doncs, que el risc existeix i la responsabilitat obliga a no aparcar-lo, la pregunta és: per què es converteix en polèmica una especulació plausible?

Fa temps que els nostres polítics van perduts. Les seves cabòries i pors els bloquegen, ja sigui per por de fallar en les seves tàctiques a falta d’estratègia o bé per la seva pròpia inestabilitat laboral i econòmica, que en èpoques de turbulències acostumen a determinar decisions. La legítima condició humana. Per això, Winston Churchill –un altre cop– podria lamentar perfectament que no siguin estadistes perquè pensen més en les properes eleccions que no pas en les pròximes generacions. I és en aquest estadi on cal emmarcar el rumor intencionat que s’ha fet circular últimament.

Es dona per cert, i els seus protagonistes no ho han desmentit, que en la seva trobada a Cotlliure el passat agost, davant de la tomba d’Antonio Machado, l'un amb pantalons texans i l'altre amb camisa de quadres, Puigdemont i Torra van acordar que el llavors president no convocaria eleccions en cas de ser inhabilitat per la pancarta de la desobediència. El projecte polític de l’exiliat necessitava temps. A canvi, s’autoritzava el titular de la Generalitat a fer els canvis de govern que desitgés i previs a la seva marxa per deixar-lo en una mena de versió més cohesionada pel que fa a Junts per Catalunya. Esquerra se’n va desmarcar i no va permetre que es jugués als escacs amb els seus titulars. El poeta, silenciós a la seva sepultura, acreditava que amb Catalunya pot passar com amb Espanya: que una de les dues –o més– et pot gelar el cor.

El que va passar després ja ho hem viscut. I encara que s’insisteixi a imposar una versió oficial adaptada als interessos creats, tots sabem perfectament què, com i per què va passar. Altrament, i tornant a Churchill, si el present intenta justificar el passat, perd el futur.

Veient com les enquestes prediuen avui la victòria electoral d’ERC a falta de la possible correcció per la seva millorable gestió de la crisi, les enraonies als cenacles independentistes descriu cert nerviosisme a les files puigdemontistes. Perdent hegemonia, perdrien poder. Tot i el ressò de les seves primàries, el canvi d’ambient general estaria retardant la seva expectativa. Per tot plegat sembla que des d’alguna de les seves conselleries s’ha insistit a aixecar confinaments, s’han filtrat documents de treball i es qüestionen decisions econòmiques d’altra banda insuficients i de pèssima administració. Davant d’aquest panorama i aprofitant que el Besòs passa per Sant Adrià, estimular una adequada obertura social amb l’excusa del consum nadalenc podria desembocar en un empitjorament del quadre clínic de la covid després de les festes. I davant del nou paisatge concurrent amb l’advertida tercera onada, veure’s obligats a tenir coartada per ajornar la cita electoral.

Aquesta era l’especulació que es volia amagada rere les paraules de la consellera Budó. Si fos per la seva perversió semblaria pròpia d’una conspiració digna d’un pensament altament sofisticat. Impossible. Si fos certa, potser respondria a algun fanàtic que, a més de no canviar d’opinió, tampoc pot canviar de tema. Churchill again.