El terraplanisme entra al Parlament

Que la Terra és rodona no es discuteix, no cal ni conèixer el judici a Galileu… Eppur si muove. Malgrat tot, la ciència de vegades desapareix i afloren negacionistes del que és empíric, terraplanistes que neguen la importància de les vacunes o l’existència de dos sexes. Això no passaria de ser una anècdota si no fos perquè algun d’aquests terraplanistes treballa a la nostra administració i pot legislar. Però anem per parts: de què estem parlant?

El Parlament de Catalunya està a punt de tramitar la reforma de la Llei 5/2008 sobre el dret de les dones a erradicar les violències masclistes. En el seu moment va ser la llei més avançada d’Europa en mesures de protecció per a les dones i les nenes. Tot i això, la violència ha augmentat, així que la proposta de reforma, a iniciativa de Catalunya en Comú-Podem, semblava raonable.

La realitat és una altra. A l’inici del text els Comuns comencen aclarint què és ser dona: “Les referències a les dones incloses en aquesta llei s'entén que inclouen també les nenes i les adolescents transgènere i cisgènere, les persones intersexuals, així com les identitats no binàries o les que no es volen relacionar amb cap espectre de gènere binari”. Sorprèn, doncs, que ens allunyem d’entrada del que defensava la llei anterior: dones i nenes. No contents amb això, més endavant, a l’article 8, s’explica que les mesures s’estenen a “les dones transgènere, les persones intersexuals, així com a les identitats no binàries o les que no es volen relacionar amb cap espectre de gènere binari”, amb l’objectiu de “respectar la diversitat i dissidència de gènere”. Sembla que qui vulgui pugui ser dona a l’efecte d’aquesta llei. Es desprèn, a més, que en la modificació s’alinea la llei amb els postulats transgeneristes que, sense base científica, donen credibilitat al gènere, quan és una construcció social que només serveix per oprimir la dona. Un tema del qual, a través del Ministeri d’Igualtat, sembla que certa progressia s’entesta a fer bandera, embarcada a legislar una cosa tan etèria com un sentiment en nom de la modernitat, sense adonar-se que, en fer-ho, es col·loquen al costat del patriarcat reconeixent rols per a allò masculí i rols per a allò femení.

On queden llavors les dones i les nenes en una llei en la qual tot hi té cabuda menys la paraula dona? Com erradicar, llavors, la violència que patim pel nostre sexe si la llei està pendent d’altres realitats, altres col·lectius i, el que és pitjor, preocupada per voluntats i sentiments? Si eliminem el que és essencial, les dones, ¿no eliminarem amb elles allò en el que es basen les polítiques d’igualtat, i suprimirem doncs l’efectivitat d’aquestes polítiques? Sorprèn, a més, que es parli de transgènere, però no de dones transsexuals, aquelles persones nascudes com a homes i que després d’un difícil procés han modificat la seva aparença física fins a adequar-la a la del sexe femení amb el qual s’identifiquen. En definitiva, ¿com una llei pot parlar de gènere quan aquest és un constructe social que només serveix per estigmatitzar les dones i no és científic?

I enmig de tot aquest despropòsit, el més “estrany” és que en el desig d’ampliar l’actuació contra la violència masclista que s’exerceix sobre les dones, Catalunya en Comú parla de transgenerisme però no de prostitució, ni de pornografia, ni de ventres de lloguer i, el més sorprenent de tot, no esmenta aquells homes que exerceixen la violència. Tot plegat provoca l’estranya sospita que existeix un fil conductor que uneix tots aquests temes i que cal protegir.

Per això, des del feminisme no podem callar, per nosaltres i per les nostres nenes, perquè no és possible canviar el sexe, però sí lluitar contra el gènere, que és el que serveix per jerarquitzar els sexes, perquè les dones patim discriminació, no pel que sentim, sinó pel que som: femelles de l’espècie humana. Perquè si la llei no es dirigeix a la violència que s’exerceix contra les dones, sinó contra “les dones transgènere, les persones intersexuals, les identitats no binàries o les que no volen relacionar-se amb cap espectre de gènere binari”, potser els Comuns legislen violència intrafamiliar, o sigui, la proposta de Vox, que nega que el problema siguin el masclisme i el patriarcat.

Potser la llei tira endavant, i és probable, com ha passat al Regne Unit, que hi votin en contra uns mesos després, però mentrestant les feministes no deixarem d’alçar la nostra veu, perquè, com va dir Galileu, eppur si muove.

Carmen Domingo és escriptora i periodista.