Barcelona reclosa i a Madrid tot obert

A les deu de la nit a Barcelona els carrers es buiden. El toc de queda a Catalunya obliga la ciutadania a recloure’s a casa a aquella hora. Madrid, en canvi, encara té corda. No és hora de recollir-se. El lleure i la vida comercial de la capital es beneficia d’unes mesures contra el coronavirus més flexibles, un nivell d’obertura que a la capital catalana fa un mes que va desaparèixer. A les dues urbs s’apliquen estratègies diferents per a la mateixa pandèmia i els epidemiòlegs no saben explicar exactament per què la més laxa sembla funcionar millor que la més estricta.

Más información

Obert durant el tancament a Barcelona

“A Madrid la incidència és més alta i no han tancat bars”

El director del Gremi de Restauració de Barcelona: “La incompetència del Govern es tradueix en prohibició”

Tots els bancs del passeig del Born estan ocupats a última hora de la tarda de dimecres. Encara queda mitja hora per a les nou de la nit, i els seients d’aquest carrer emblemàtic de Barcelona s’han reconvertit en improvisades taules per sopar amb reduïts grups d’amics. Aurora Gaudino i Diana Apóstol s’han emportat porcions de pizza i dues begudes d’un restaurant proper. La restauració va abaixar la persiana el 16 d’octubre per ordre de la Generalitat. Tenen poc més d’una hora abans que hagin de tornar a casa. “En circumstàncies normals, a aquesta hora quedaríem per prendre alguna cosa i després, sopar”, diu Gaudino, “ara ens conformem amb això”.

El dia que es va prendre aquesta mesura, les estadístiques oficials recollien a Catalunya una incidència acumulada (IA) de 272 casos per 100.000 habitants en 14 dies, pràcticament a la mitjana espanyola i molt per sota de Madrid, que en sumava 450, tot i que feia tres setmanes que estava en caiguda sostinguda. En aquesta comunitat, per aconseguir la baixada no va fer falta tancar bars. Les mesures més dràstiques van arribar el 21 de setembre (746 casos d’IA), pràcticament quan Madrid estava arribant al seu pic i es van limitar a reduir les reunions socials i a confinar uns districtes sanitaris els límits dels quals ignoren molts veïns.

Les dues amigues es queden en silenci quan passa una patrulla de la policia municipal. “Sabem que no estan permesos grups de més de sis persones, però no tenim clar si podem menjar al carrer”, explica Apóstol. La normativa de la Generalitat indica que no es pot ni menjar ni beure a la via pública. Els restaurants i bars s’han adaptat al menjar per emportar a domicili. Poden donar aquest servei fins a les deu de la nit, i els repartidors poden desplaçar-se fins a les onze. Més enllà d’aquesta franja, i fins a les sis del matí, Barcelona ha d’estar totalment reclosa.

A punt de donar les nou de la nit, també al barri del Born, un altre grup de noies compra unes cerveses i una bossa de patates a la botiga de Sazu Ahmed. El comerç a Catalunya ha de tancar a aquella hora i les últimes clientes passaran el que queda per al toc de queda en una plaça contigua xerrant i consumint el que han adquirit. L’Ahmed assegura que la seva facturació, sobretot per la desaparició del turisme estranger, ha caigut un 70%: “El que em salvava és que podia obrir més temps que els supermercats, que han de deixar de funcionar a les nou, però ara tots tanquem a la mateixa hora i ja no tinc aquest valor afegit”.

Madrid, toc de queda a mitjanit

A aquelles hores, a Madrid encara li queda nit per endavant. L’hostaleria no permet entrar més clientela a partir de les 23.00. El toc de queda comença a mitjanit. La comunitat va triar el rang d’aplicació més generós d’una mesura obligatòria a tot Espanya amb l’estat d’alarma que es va aprovar el 25 d’octubre. Després l’ha mantingut, tot i que podia haver-la derogat des de la pròrroga d’aquesta mesura excepcional, que va començar el 9 de novembre.

Els 60 minuts entre el tancament de les portes dels restaurants i el toc de queda són una carrera contra rellotge. Un temps per córrer fins al cau. Alguns bars aprofiten fins a quasi la mitjanit i expedeixen salconduits als seus empleats. Però encara falta per a l’hora de la Ventafocs i la gent beu en terrasses i interiors amb l’aforament limitat. Malasaña està a mig gas. Si alguns moderns veiessin convertit en restaurant El Penta, un bar de copes mític de la moguda que apareix a les lletres d’Antonio Vega, tindrien un atac. Ara serveix croquetes, truita de patates i rostes. Les autoritats els han permès ampliar les seves llicències com a bot salvavides. Però res no és igual, la veritat. Els hotelers madrilenys xifren en més de 1.000 milions d’euros les pèrdues per la pandèmia. “La gent té por d’entrar en espais tancats”, lamenta Iñaki Pujana, amo d’un local decorat en fusta, escuts heràldics i llibres de fusta de James Joyce, només per presumir. L’Ajuntament, en un intent per salvar el sector, ha autoritzat la instal·lació de terrasses a l’espai on abans s’aparcaven cotxes. Pujana, la facturació del qual s’ha reduït un 60%, té ara més metres a l’aire lliure que espai al seu local. “Si no fos per això”, diu assenyalant les quatre taules al voral, “el meu negoci seria un cadàver ara mateix”.

Desenes de ciutadans s’apropen al parc de la Ciutadella després de finalitzar la jornada laboral. Els gimnasos també han hagut de tancar i molts barcelonins traslladen el seu espai d’exercici a aquests jardins. Agustina Principi i dues companyes realitzen abdominals en un parterre al so de la música que sona en un telèfon. No poder anar al gimnàs no li treu el son perquè té problemes més importants: treballava en un hotel i ha perdut la feina. A les vuit en punt abandonarà el parc perquè és l’hora a què les zones d’esbarjo de la ciutat s’han de tancar.

Claude Corbishley és anglesa, resident a Barcelona, i també ha hagut de canviar el gimnàs pel parc de la Ciutadella. Afirma que li sembla una mesura oportuna per evitar brots, i afegeix que té amigues a Madrid que no comprenen que a la capital no siguin més estrictes. El greuge comparatiu és recurrent.

Però, per què Madrid va aconseguir doblegar la corba sense necessitat de tants tancaments, aplicant mesures quan tots els experts assenyalaven que ja era molt tard i Catalunya, amb restriccions més primerenques ha tardat un mes a aconseguir que la incidència baixi (ho va fer per primera vegada divendres)? Si hi hagués una resposta clara a això, tot Europa estaria copiant la recepta madrilenya, però el cert és que els epidemiòlegs es limiten a fer hipòtesis, a posteriori, del que ha passat. Com que les mesures són variades i al cap d’uns mesos ambdues estratègies han semblat donar fruits, cada vegada més experts estan mirant un factor comú: el comportament ciutadà, que fluctua en funció del nivell de preocupació, que és impulsat per les mesures i els missatges de les administracions, però que, potser, és en última instància més decisiu que aquests. Ana María García, catedràtica en Medicina Preventiva i Salut Pública a la Universitat de València, apunta a aquesta teoria: “Tant Madrid com Catalunya, amb mesures diferents, han aconseguit una disminució. No està clar per què, i ho parlem molt [els epidemiòlegs], però l'efecte que em fa és que més enllà de les mesures hi ha una resposta social, compartida. No pots fer el que no et deixen, però també pots tenir un comportament més previngut. Encara que pugui anar a un bar, potser prefereixo no fer-ho. Sembla que els ciutadans s’alarmen quan les notícies són alarmants i d’alguna manera van autoregulant-se”, assenyala.

Competicions estatals, sí, regionals, no

Les instal·lacions esportives de l’Escola Industrial de Barcelona estan tancades. La piscina i els camps de futbol. Qualsevol activitat física i els entrenaments estan prohibits. Agustín Vacas és el director esportiu de la Penya Anguera, un dels clubs de futbol que tenen com a seu l’Escola Industrial. Primer van haver de cessar les competicions i des d’octubre, no poden entrenar. Vacas critica que mentre que els equips que participen en divisions estatals sí que poden jugar, els regionals, no. Això significa que els equips catalans de categories inferiors no poden enfrontar-se, però en canvi es mantenen partits de segona divisió B com els que es van disputar dimecres entre el Llagostera i l’Hospitalet, o el Cornellà contra l’Olot.

Al gimnàs Arian, a prop del Palau Reial de Madrid, un estudiant americà acaba d’utilitzar la màquina de bíceps i, molt obedient, la desinfecta amb gel i paper de cuina. Ja no queda gent sense tovallola que deixa les màquines suades, se’ls consideraria l’Anticrist. L’esport a interiors està permès des del 8 de juny. Ara per ara no s’ha aturat, ni quan van tornar els pics de la segona onada. El sector ha sobreviscut com ha pogut. “Ens han markat el 70% dels clients”, explica Rosa María Monge, de 47 anys, encarregada de l’Arian. Tot just cinc persones s’exerciten aquesta tarda a la zona de pesos. Les parets són plenes de cartells que adverteixen que l’aire està purificat amb oxigen actiu. Unes cigonyes sobrevolen un cel blau, serè, per transmetre la idea de puresa. Les màquines de córrer estan separades per mampares. Monge ha perdut alguns clients perquè vivien en algunes de les 41 zones de salut tancades, però també alguns comencen a tornar perquè no veuen sentit a quedar-se a casa. Dubten en sortir al balcó i veure la ciutat en moviment.

En una planta inferior, Paloma Cobes creua un passadís en bata de bany i en treure-se-la es queda en banyador. Això sí, la pantalla que li tapa el rostre se la deixa posada. És monitora de natació. A diferència de Barcelona, els madrilenys poden fer uns llargs. En aquesta piscina en grups de no més de quatre persones. Cal reservar hora. La desmassificació té els seus avantatges: una nena de vuit anys creua el braç en solitud davant de la mirada atenta de la professora. “Molt bé, princesa, nedes de meravella”, l’anima Cobes. L'edat mitjana dels usuaris s’ha reduït. El grup d’ancians actius que socialitzava i compartia la seva vida als matins al gimnàs ha deixat de venir. Madrid està obert, sí, però falta molta gent.

I, a partir d’aquest cap de setmana, aquí també es reprenen les lligues d’aficionats. Els entrenaments de menors porten ja un mes, tot i que aquest cap de setmana comença la competició. A les instal·lacions de Canal, al parc Santander, un grup de nens de cinc i sis anys corren darrere d’una pilota. Els pares, en teoria, haurien d’esperar darrere d’una tanca, fora del recinte, però són tan petits que... “Fins dissabte passat van jugar partits de tres contra tres. Però ja pot ser futbol 7”, explica la Lucia, una mare. Els petits futbolistes juguen amb mascareta. Aquesta generació que amb prou feines s’obre al món ha après a viure amb mascareta. Passen tot el matí a classe amagats i, a les seves extraescolars, més del mateix.

—El meu sogre va regalar al meu fill una màscara de l’Atleti i es va posar tan content, diu el Carlos, un pare.

—El meu igual però amb la del Madrid. És molt trist, afegeix la Marta, una altra mare.

—Molt trist, coincideixen tots els que estan esperant que acabin els seus fills.

En els centres comercials també es visualitzen les diferències. Els establiments que no tenen sortida al carrer, no poden obrir, per la qual cosa la majoria de botigues del centre L’Illa Diagonal estan inactives. Les limitacions al comerç, el teletreball i la reducció temporal de les plantilles –en una zona amb alta densitat d'oficines– ha passat factura a l’economia del barri. La facturació del frankfurt Hora Punta ha caigut al 30% del que podien ingressar prèviament a la pandèmia. Abans de les mesures més severes van poder recuperar bona part de la facturació gràcies a l’ampliació de terrassa i la reactivació dels sis llocs de treball de l’establiment, però han tornat a rebaixar els llocs de treball a dos.

Tot i que tot això ha rebaixat la incidència a Catalunya, ho ha fet lentament i, com diu Alex Arenas, físic i expert en dades de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, “no és sostenible a llarg termini”. Caldrà obrir i establir una estratègia més sòlida, que passa, segons la seva opinió, per reforçar la teleeducació a partir de secundària i el teletreball. “Estem en un 8%, quan es podria arribar a un 30%”, assegura. Sobre per què Madrid cau amb tanta força amb bars i comerços oberts, li costa trobar una explicació. Després de diversos canvis en els criteris per fer proves, opina que “caldria fer una auditoria” per comprovar que les xifres són realment comparables. “Una cosa que Madrid ha fet bé i que totes les comunitats hauran de copiar és l’aposta pels tests d’antígens”, assenyala. Aquests són molt més ràpids i, encara que no tan efectius com les PCR, el marge d’error és molt petit quan la persona presenta símptomes. “Segur que han ajudat que una situació que era molt complicada estigui sent més controlada”, afegeix.

Els centres comercials de Madrid poden obrir amb restriccions d’aforament, però el volum de vendes és llunyíssim dels números de l’any passat. Molts negocis han abaixat la persiana. Aguanten les marques sòlides. Els baixos del centre comercial de Nuevos Ministerios continuen estant poblats de firmes de luxe. Tot i que l’afluència està lluny de ser la d’un dia normal prepandèmia. Els principals compradors, turistes asiàtics i russos, no visiten ja la ciutat. Als voltants, la zona financera d’Azca, la crisi també ha fet efecte. Dones i homes ben vestits van amb el seu maletí amunt i avall. Els negocis que vivien dels esmorzars i dinars d’aquests treballadors han ressentit l’aturada i el teletreball. Alguns locals de petits empresaris tancats lluen com làpides mortuòries. Starbucks, Five Guys, els que tenen darrere un gran capital, allà segueixen, en espera que la vida torni a ser el que era.

Aquesta llangor es trasllada a l’estació d’Atocha. Els madrilenys poden anar on els vingui de gust (sempre que els deixin al destí), tret dels que visquin a les zones de salut, una restricció que afecta a no més de mig milió d’habitants. Però l’estació ferroviària llueix buida. Les tres revisores de l’Ave estan pendents dels seus mòbils. No hi ha res a revisar. Set guardes de seguretat també experimenten el que és l’avorriment en el seu grau màxim. El tedi el trenquen, de sobte, Nacho González i la seva xicota Lucía. 19 anys Ardent comiat hormonal. Ella se’n va a Saragossa amb un permís. Estudia aquí, però per motius familiars ha de marxar. Estaran un setmana sense veure’s. El buit, l’horror de l’adolescència tardana. “M’ha semblat estrany que hi hagi tan poca gent. M’imagino que tret que siguin casos excepcionals, com el de la meva xicota, ningú no se’n va enlloc”, diu, i té tot el sentit. L’afany viatger ha minvat.

Sense poder sortir del municipi

Els parcs, en canvi, viuen una segona joventut. Aire lliure, bancs de pedra, terrasses, grans extensions de terreny on cada un pot distanciar-se de l’altre més de dos metres. El que està de moda ara. El Retiro tanca a les 21.00. “Aquesta és una oportunitat per deixar de banda la nostra vida quotidiana i desconnectar. És un moment que ens aporta tranquil·litat i ens ajuda a trobar la pau interior”, resumeix, una mica excitat, Ahmed Arab Sánchez, de 61 anys. Té un germà bessó, el José. “Entre els dos sumem...”, arrenca l’Ahmed, i el José remata: “... 122 anys”. No s’han separat en tota la seva vida, tret de quan un d’ells va tenir un càncer que el va enclaustrar a l’hospital. L’altre s’acaba de fer les proves perquè hi ha sospites que ara pugui tenir-lo ell. “Tot igual per als dos”, fan broma. Comença a fer-se fosc i pel parc proliferen llums frontals que els corredors es col·loquen ara al front. Aviat, hauran de córrer per l’exterior.

Dijous passat al migdia deambulaven per l’Illa nombroses pareles de jubilats i avis amb els seus nets. Matrimonis com el de Mariano Celaya i Elvira Bertolín, que es van trobar amb els passejos de l’Illa bloquejats. Per ells, limitacions com aquesta no suposen un inconvenient. El principal contratemps, admeten, és no poder visitar el cap de setmana la seva neta, a la costa. Entre setmana està prohibit desplaçar-se fora de Catalunya sense el justificant degut per motius de treball, d’atenció a persones dependents o sanitaris. El cap de setmana no està permès sortir del municipi de residència. Renfe informa que la caiguda de passatgers el cap de setmana en trens regionals a Catalunya ha estat del 80%, i en els dels de llarga distància, d’un 60%. Fina Bonet s’acomiadava dijous de la seva amiga Anna Buixadós a l’estació de Sants. Bonet és de Lleida i per treball agafa el tren amb assiduïtat, i porta amb ella una autorització laboral. El cap de setmana també es desplaça a Tremp, on viu la seva mare, i a qui ha de cuidar. El destorb d’aquests salconduits no és el pitjor, assegura: el pitjor és no poder prendre res ni en una terrassa.