Dues estratègies, un sol objectiu

Des de fa anys, molts anys, el partit que ara crec que es diu Junts (Puigdemont) i abans Convergència (Pujol i Mas), passant per altres denominacions, està enfrontat a ERC. És normal en dos partits que es disputen un espai polític en bona part coincident. Això es pot comprovar en els successius resultats electorals des del 1999: els vots que perdia un els guanyava l'altre.

No obstant això, malgrat aquesta aparent rivalitat, sempre eren còmplices perquè tenien un mateix objectiu: la independència. Què els diferenciava? Les estratègies per aconseguir-la. No hi ha espai en aquest article per recordar aquesta llarga història d'amors i desamors. Ara mateix, estan en coalició al Govern de la Generalitat, encara que es miren de reüll contínuament, no es refien l'un de l'altre, es donen cops de peu, però les coses mai van a més. Per què? Perquè el seu objectiu és el mateix i és més el que els uneix que no pas el que els separa.

Saben que Sánchez té com a principi bàsic la conservació del poder i poden demanar-li el que sigui, per més inversemblant que sembli, i seran complaguts

Quines són ara les seves diferències estratègiques? Junts busca la confrontació amb Espanya i ERC la seva desarticulació. Això és així, almenys, des de la moció de censura del 2018, que va convertir Pedro Sánchez en president del Govern. Confrontació i desarticulació, dos procediments per a un objectiu comú. Vegem-ho.

Puigdemont està encara en la lògica del procés tal com es va preparar després de l'11 de setembre del 2012 i es va culminar en el lent cop d'Estat desenvolupat durant els infaustos dies de setembre i octubre del 2017. Va escapar-se a Bèlgica després de no atrevir-se a fer el pas final i anar a la presó, però continua sent el líder indiscutible del seu moviment: ningú dels seus el desobeeix. Només s'assabenta del que passa a Catalunya pel que li expliquen els seus fidels, que van i venen, i continua entestat en el camí emprès llavors: pressió als carrers, menyspreu a la Constitució i les lleis, confiança en el suport internacional, la independència caurà com una fruita madura, com deia Franco de Gibraltar. Es tracta de seguir pressionant Espanya fins a esgotar-la, tant el Govern com els espanyols. En definitiva, suscitar entusiasme en els catalans perquè insisteixin i no cedeixin: convertir la independència en una qüestió d'honor, desafiar l'Estat sense defallir.

L'estratègia d'ERC és més subtil, menys gloriosa i heroica perquè sigui més eficaç. Consisteix a aprofitar la feblesa del Govern de Madrid, els seus incongruents suports parlamentaris i les contradiccions dins del mateix Executiu, per anar descomponent l'Estat a poc a poc, corroir-lo per dins, peça per peça, fins a destrossar-lo.

El punt fort d'aquesta estratègia, el que és realment decisiu, és la col·laboració que troba en Podem, situat al Consell de Ministres i que té la mateixa finalitat: posar fi al que els agrada anomenar "Règim del 78", en realitat el nostre Estat social i democràtic de dret tal com està configurat en la Constitució. Saben que Sánchez té com a principi bàsic la conservació del poder i, des d'aquesta seguretat, poden demanar-li el que sigui, per més inversemblant que sembli, i seran complaguts. En les últimes setmanes n'hi ha força exemples.

Els socialistes catalans callen, però saben que per conservar el poder han de ser el col·laborador necessari dels qui es volen carregar el nostre sistema constitucional

Les declaracions del diumenge passat a La Vanguardia de Jaume Assens, membre dels Comuns de Colau i portaveu al Congrés d'Unides Podem, són impressionants. Parla en nom del partit del vicepresident segon del Govern, de Pablo Iglesias, i sembla que ho faci des de l'oposició. Per votar els Pressupostos, el seu propi projecte de Pressupostos, exigeix sense complexos modificar el delicte de sedició i tramitar els indults perquè, d'una manera o altra, els dirigents condemnats puguin presentar-se a les eleccions del febrer, exigeix solucionar el "problema català" mitjançant la taula de diàleg o un referèndum d'autodeterminació i està convençut que el bloc de la moció de censura és el que ha de seguir governant a Espanya, i també a Catalunya a partir del febrer. Tot ho expressa amb una seguretat sorprenent: sembla d'ERC però és de Podem, el més sorprenent és que qui parla és el portaveu parlamentari d'un partit que forma part del Govern.

De les dues estratègies, sembla més intel·ligent la d'ERC. Puigdemont s'hi sumarà quan li convingui. A Sánchez el tracten com a un ninot. I amb aquest panorama, què diuen els socialistes catalans? Res, callen, però estan amb ells, saben que per conservar el poder han de ser el col·laborador necessari dels qui es volen carregar, sense dissimular, el nostre sistema constitucional.