Després del curset

Puigsech, poble imaginari on Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) situa la trama de les seves dues novel·les anteriors, Afores (2017) i Estigmes (2019), i lloc d’on és Ernest Borginyac, el creador de videojocs que protagonitza L’endemà de la teràpia, és una altra filial de l’infern a la terra. Puigsech no es diferencia gens dels pobles al voltant de la metròpoli: té un centre històric (el bar n’és el centre), a la rodalia hi han proliferat urbanitzacions, hi ha cases aïllades, un nus de carreteres que travessen el paisatge, molts de camps i un bosc amb font, ermita i cova. A Afores i a Estigmes Ramon Mas ja precisava que es tractava d’un lloc on era impossible somriure, i on el destí de cadascú semblava ser anar-se’n a dormir el màxim d’infeliç possible amb la seguretat que el despertar seria pitjor: hi havia malentesos, secrets que tothom coneixia, ressentiments, una barberia oberta les vint-i-quatre hores del dia a pesar de no haver-hi mai cap client, i tres jubilats, asseguts en un banc de la carretera, que no es cansaven de mirar com transcorria el temps. Però el que hi ha sobretot a Puigsech és molta violència: a Afores, Mas lligava les anècdotes i els personatges a través de l’espera i la celebració de l’enterrament d’un noi que havia aconseguit fugir de Puigsech i que s’acaba suïcidant a Barcelona. A Estigmes, es narra les peripècies d’un esperit pertorbat (“Vinc d’una estirp fantasmal”, diu a la sortida de la clínica on ha estat ingressat després d’intentar suïcidar-se), i el bosc fa de porta d’entrada a la bogeria, a l’inexplicable.

A L’endemà de la teràpia la tragèdia s’accentua, però no cal especificar els detalls d’uns fets “estranys i terribles” perquè és el lector qui ha de seguir la investigació que fa Mas sobre “el típic paio que mai no s’acaba d’avenir amb el lloc on està, com si en realitat preferís estar a qualsevol altre lloc”: són les paraules del primer dels testimonis, referides als hàbits i el caràcter d’Ernest Borginyac (homenatge a Borges?: potser sí, perquè l’últim videojoc que dissenya té concomitàncies amb El Aleph i també amaga un microcosmos infinit a l’interior, “una versió virtual del poble”), un artista de culte que decideix retirar-se sis dies en un pis de l’Eixample per posar-se a les mans d’un metge alternatiu i emprendre un “ritual de desbloqueig”. I que és la creure al lector que el paradís es troba en els carrers asfixiants de Puipart central de L’endemà de la teràpia, novel·la dintre de la novel·la, titulada El llarg procés i que va firmada per Roderic Mestres, l’autor de Mentre el món explota, de 2015, i que va resultar ser un pseudònim del mateix Mas. És un joc metaliterari que es podria titular com un dels fragments de la tercera part, que recull els tractaments periodístics sobre la tragèdia, la crònica que l’escriptora Fina Recassens va oferir per als lectors de La veu de Puigsech, La porta al mur, paròdia gòtica del conte homònim de H. G. Wells: la construcció de la felicitat que el metge alternatiu construeix als seus pacients a l’Eixample pot fer creure al lector que el paradís es troba en els carrers asfixiants de Puigsech..

L’ENDEMÀ DE LA TERÀPIA

Ramon Mas
Edicions de 1984
176 pàg. 17,50 euros

“Sempre he pensat que l’autoajuda és per a gent incapaç d’assumir la part desagradable d’estar viu. Nens mimats que no han sabut créixer, o pusil·lànimes que no volen acceptar que la felicitat duradora és un mite”, diu el cambrer del bar on Borginyac esmorza: a L’endemà de la teràpia, ridiculitza les lliçons i estratègies dels gurus, els seus consells (“Si no t’estires a terra, ningú et trepitjarà”, “Tu ets la persona més important del teu món”, “Bé, nano, ja saps el que has de fer”, diu el metge als pacients), però un lector malvat també podria detectar que la sàtira va més enllà de la medicina alternativa i que es dirigeix a les ànimes ingènues que creuen en els efectes beneficiosos d’un curset d’escriptura.