Esbossos de periodisme literari

“Les senyores eren particularment ferotges a l’hora d’aconseguir un lloc. A la llotja femenina, una matrona poderosa va agafar una coneguda meva per la cintura i la va desplaçar del seu lloc; i hi va haver una altra senyora (en una fila del darrere de la mateixa llotja) que va millorar la seva posició clavant-li una agulla grossa a les senyores de davant seu...”.

Charles Dickens descriu l’ambient i la fila que fan turistes i potentats per veure un acte de Setmana Santa amb el Papa de figurant. Ho fa a Postals d’Itàlia, que acaba de publicar L’Avenç, recull d’impressions de la seva estada al país entre juliol de 1844 i juny de 1845, a la manera de la visita tipus Grand Tour que ja havien fet les seves compatriotes Mary Shelley i Frances Trollope. O Tobias Smollett, probablement la influència més clara (Viatge per França i Itàlia). I gairebé amb la mateixa veu independent i iconoclasta que ell mateix va aplicar abans per als apunts del seu tant famós com un xic controvertit viatge pels Estats Units: American Notes (1842).

El fragment, com les pinzellades que fa de cementiris i presons, d’un espectacle de titelles sobre la mort de Napoleó (“indescriptiblement grotesc”, en diu) i alguna coça al to del catolicisme romà (no va ser tan crític amb la societat italiana després dels problemes que va tenir per ser-ho amb la nord-americana), és una petitíssima mostra de la vivor i la genialitat en el to, de la precisió en el detall (i de com d’àcid podia ser en les descripcions per retratar la farsa i la impostura) i de l’obsessió per captar totes les impressions d’una escena que tenia Dickens i que aquí abunda. Però són qualitats que no s’explicarien si no les hagués esmolat en el periodisme, fet que, per variar, se sol menystenir també en aquest escriptor.

El tractat de taquigrafia

Tot hauria canviat en la seva vida si als 16 anys no hagués decidit comprar-se un dels primers tractats de taquigrafia, Brachyography, que era el més emprat pels reporters del Parlament per ser com més fidels millor als discursos. El mà foradada del seu pare feia, entre altres coses, de corresponsal del discret British Press a Londres i encarregava al nano que li portés notícies de successos de tota mena (incendis, accidents...), pels quals Charles rebia un penic per línia impresa.

D’allà va saltar al The Morning Herald (1827-1828) i al Mirror of Parliament. Entre 1832 i 1834 s’empassava tres sessions diàries, una feina esgotadora i estressant que, amb els anys, li serviria d’entrenament per poder escriure, almenys, dues novel·les alhora. Estava considerat el més ràpid i un dels més curosos reporters del Parlament. Ell, però, no en tenia tan bon record ni guardava un concepte tan excels d’aquella feina als passadissos de la política britànica. “El gran xipolleig de la galeria”, va arribar a definir-ho i a escriure-ho als seus íntims. Tot i així, potser sense ser-ne massa conscient, Dickens va acabar essent present en els grans debats que van assentar les bases de la gloriosa Era Victoriana i va poder absorbir grans dosis d’informació que acabarien marcant les seves idees polítiques, de tarannà liberal.

Necessitat de diners, en qualsevol cas el desembre de 1833 va acceptar col·laborar al Monthly Magazine, publicació llavors en decadència que tirava 600 exemplars, molt lluny dels 5.000 que havia assolit, però que va ser cabdal per a la trajectòria literària de Dickens: va donar cabuda, el desembre de 1833, a la peça A dinner at Poplar Walk, el primer dels seus futurs famosíssims sketches (esbossos), postals entre la ficció i la no-ficció sobre un Londres que coneixia com el palmell de la mà, i recollits cinc anys després a Sketches by Boz. De notable èxit, per cert: la fidelitat a la realitat observada (no gaire agradable, en alguns casos) va impressionar molt els lectors de l’època.

A la tardor de 1834 vindria l’altre gran moment en què el periodisme li va modelar la vida: va entrar a The Morning Chronicle, llavors el segon diari d’Anglaterra darrere el totèmic The Times. La rivalitat entre ambdues capçaleres era tal que fins i tot Dickens la fa surar, indirectament, a Picwick. Això sí, de manera emmascarada, amb els personatges de Pott i Slurk, directors de publicacions antagòniques.

Dues vegades important serà aquell The Morning Chronicle. D’una banda, el van enviar a cobrir actes polítics pels comtats (Essex, Sulfolk....), llocs on Dickens va anar amb diligència i parant a fondes i postes. De les increïbles històries que anava sentint per aquells mons de Déu es nodriran en bona part les aventures que farceixen Pickwick. I de l’altra, allà va conèixer el veterà periodista George Hogarth, que acabaria sent, per atzars de la vida, el seu sogre (es va casar amb la seva filla gran, Catherine), i també qui li oferiria que publiqués amb assiduïtat les coses més literàries al trisetmanal Evening Chronicle.

Anys fascinants

“Ningú va tenir en tan poc temps una experiència tan ràpida com jo (...) No oblidaré mai la fascinació d’aquells anys”, escriuria ja de gran, el 1865, recordant el frenesí de tot plegat.

Dickens saltaria de gasetiller i reporter a crític i comentarista de més alè al mensual Miscellany o al setmanari Examiner i, fins i tot, acabaria essent l’editor del Daily News, però mai va excel·lir, segons alguns crítics, com quan va fer de reporter, entre d’altres coses perquè hi entenia poc de política i finances. “Era el millor reporter de Londres, però com a periodista no és res més (...) No va ser un bon editor”, va dir el grandíssim coetani William Howard Russell, el primer reporter de guerra modern pel fet de cobrir per The Times el conflicte de Crimea (1853-1856).

Com va fer sovint a la vida en moltes altres coses i des de ben petit, Dickens ho va desmentir en part perquè alguns dels 108 articles que va fer per al setmanari Household Words (1850-1859) i els 49 per a All the year round (1859-1870), que en ambdós casos va fundar, gestar i editar (“Conducted by Charles Dickens”, deien en portada, sota la capçalera), són, segons dickensians de pro, alguns dels seus millors escrits en qualsevol gènere (molts recollits al llibre The Uncommercial Traveller). Com també va fer en literatura, Dickens just feia un esbós del moment: l’inici del canvi d’estatus social entre literatura i periodisme.