D’estats majors i de democràcia

La setmana passada es van conèixer les detencions (i la posada en llibertat amb càrrecs) d’una sèrie de personatges rellevants del món independentista, especialment empresaris, en el marc d’una investigació que comprèn elements tan dispars com l’origen i el funcionament de Tsunami Democràtic, el finançament de l’estada de Puigdemont a Bèlgica i, de manera més prosaica, desviacions de fons públics i tràfic d’influències.

D'entrada, remarcar un escrupolós respecte de la presumpció d’innocència, la sorpresa majúscula pel crèdit que ha donat el jutge a les paraules d’un dels encausats –Víctor Terradellas– i a les seves fantasioses teories sobre les possibles intervencions militars russes, i la condemna més ferma per als qui des de les forces de seguretat de l’Estat van flirtejar amb referències nominals a batalles que la División Azul va arribar a combatre al costat dels soldats de Hitler, i que només per aquesta raó haurien de ser objecte d’un expedient disciplinari.

Arran de les informacions de les quals es disposa avui, doncs, no és possible saber si la part més decisiva de la investigació (la desviació de les subvencions procedents de la Diputació de Barcelona, així com un possible tràfic d’influències amb finalitats de lucre personal) que veu com a protagonistes destacats David Madí, Xavier Vendrell i Oriol Soler, sigui certa. Els qui delinqueixen acostumen a no deixar-ne rastre i el dret penal és molt garantista.

No obstant això, i com a conseqüència de les detencions per primera vegada en molt de temps han estat objecte de l’atenció dels mitjans de comunicació tres personatges clau del que s'ha conegut en l’opinió pública com “l’estat major” del procés, del qual se n’ha parlat molt i se n’ha sabut ben poc.

Els tres emprenedors han decidit no contestar a les preguntes dels investigadors. David Madí tampoc ha atès els mitjans de comunicació. En canvi, sí que ho han fet, i de manera extensa –a través de les cadenes de ràdio i de televisió de la Generalitat–, tant Soler com Vendrell.

Tots dos han defensat el fet que la causa s’inscriu en la repressió judicial que pateix l’independentisme, i tots dos han assegurat –sense entrar en els detalls, com és lògic, atesa la seva posició processal– que cap de les accions per les quals se’ls imputa se situen fora de la legalitat.

No obstant això, i més enllà de la possible rellevància penal, tant les converses intervingudes com les seves pròpies manifestacions en els mitjans retornen una imatge sobre la qual valdria la pena reflexionar, en la mesura en què explica alguns dels mecanismes fonamentals de funcionament dels governs del procés.

El que emergeix és una influència decididament rellevant d’aquests actors sobre les decisions que han pres els diferents executius independentistes al llarg del temps. Es tracta de persones que no han tingut ni tenen cap legitimitat democràtica: no exercien cap càrrec públic ni per elecció ni per designació en el moment en què decidien sobre aspectes clau de com havia d’operar l’Executiu en una conjuntura clau per a les institucions catalanes.

Ningú és ingenu i totes coneixem la importància que han adquirit els anomenats “assessors”, que atresoren un poder informal molt gran. El que en aquest cas sorprèn és la defensa que ells mateixos han fet de la seva funció: Soler s’ha retratat a si mateix a la televisió pública com un emprenedor d’una pretesa estirp d’empresaris-activistes, pel que sembla més catalana que la sardana; mentre que Vendrell ho ha fet com un militant independentista al qual la seva llarga trajectòria li proporcionaria la legitimitat d’operar i decidir en les deliberacions polítiques. Tots dos han justificat el seu protagonisme en funció del servei a la causa d’un “país” en què la iniciativa individual i col·lectiva –i no les subvencions– són el que ho mou tot. Sobre aquest últim punt només caldria mirar el catàleg d’ajudes que concedeix la Generalitat: Catalunya és, com en molts altres aspectes, un país normal.

La seva manera d’explicar les coses traspua una certa convicció. Volen decidir, perquè se saben entregats i intel·ligents. Una classe dirigent paral·lela, que no passa per les urnes. Sincerament sembla creure que no ho necessita, perquè la justícia de la seva causa permet ser poc escrupolosos amb els mecanismes democràtics. Això ha estat i és certament un problema per al conjunt de la ciutadania catalana, en la mesura en què distorsiona el funcionament de les institucions. Però vist de més a prop, també és un problema per als mateixos dirigents dels partits independentistes, que van haver d’esforçar-se per conquerir el consens de la gent. I, així i tot, en més d’una ocasió van descobrir que mai tindrien prou galons per formar part de cap estat major.