Francesc Serés guanya el premi Proa de novel·la

Quan Grup 62 va decidir convocar el premi Proa de novel·la, a més de parar el cop pel fet que deixava sense editar el Sant Jordi pel canvi de bases d'Òmnium Cultural, buscava també nodrir i renovar el seu catàleg d'autors. L'any passat, en la seva primera edició, ho va fer a través del jove Jordi Nopca. Aquest any ho fa incorporant-ne un de més veterà, però de notable prestigi i fins ara autor de Quaderns Crema: Francesc Serés. El creador d'obres com La pell de la frontera i els reconeguts La força de la gravetat i Contes russos ha obtingut la segona edició del premi Proa i els seus 40.000 euros de dotació amb La casa de foc, on un professor intenta desentranyar la vida d'una família particular en la no menys particular geografia d'una vall profunda i salvatge de la Garrotxa.

Serés (Saidí, 47 anys) defensa sempre que fa “literatura de tres metres” per “la meva necessitat de relació amb la realitat, la meva literatura requereix de les històries de vida; la fantasia, la imaginació, no són les meves virtuts”, assegura. Això i part de la seva pròpia biografia (ha viscut uns anys prop de la Vall del Ser, entre Santa Pau i Besalú) l'han ajudat a gestar la història d'una novel·la de llarg alè (s'aproparà a les 600 pàgines), en la qual un professor, desubicat íntimament, s'instal·la el 2014 a la zona i, tot i ser “nàufrag”, anirà complementat la vida dels tres habitants d'una masia propera, Can Sol: un avi saurí, la seva filla i la seva neta, a la qual acabarà fent classes. Lentament, anirà reconstruint les vides fetes miques d'aquest grup humà i el seu entorn, on no falten la mort en un incendi forestal del pare de la criatura o la suposada relació de l'avi amb un camp amagat de marihuana.

La novel·la no deixa de ser “una manera de retornar el que em va donar aquesta gent que em va acollir allà, explicar no tant l'espai com com viuen, quines condicions de supervivència i quines possibilitats de futur de vida tenen”, fixa Serés. Enfila així amb el substrat de la seva particular producció novel·lística anterior, on reflexiona narrativament sobre el xoc entre modernitat i tradició en el món rural i l'experiència íntima personal contraposada a la cultural, com ha demostrat en la seva trilogia De fems i marbres (Els ventres de la terra, Un arbre sense tronc i Una llengua de plom) i, sobretot, La pell de la frontera, entre la literatura i el periodisme per narrar la vida de pobresa i indefensió dels temporers immigrants a la franja entre Aragó i Catalunya. En aquesta línia, els personatges de la novel·la guanyadora pateixen, segons el seu autor, “una insatisfacció permanent, són ionquis víctimes d'aquest imperatiu de la satisfacció, d'aquest deute moral del sistema en el qual cal demostrar que un sempre està ben satisfet, més i millor que l'altre i que sempre és necessari més, no n'hi ha mai prou”.

La casa de foc, escrita “amb un estil més dúctil” que la seva producció anterior, admet l'autor, arriba sis anys després que Serés publiqués el seu últim llibre, precisament La pell de la frontera, després d'un període en el qual l'escriptor va fundar el 2016 la Residència Faber d'Olot per a creadors que també dirigeix i que des del 2018 sigui també el director de l'Àrea de Creació de l'Institut Ramon Llull, la qual cosa ha reduït la seva presència com a articulista de l'actualitat. “La política és a la novel·la, són els anys del procés, però aquesta presència no és aclaparadora”, admet.

El premi Proa (que arribarà a les llibreries l'11 de novembre) és el setè guardó que rep Serés per a tot just una dotzena de títols publicats des del seu debut amb Els ventres de la terra (2000), destacant el Serra d’Or de Narrativa i el Nacional de Literatura de la Generalitat pels relats de La força de la gravetat (2006) o el també doblet (Ciutat de Barcelona i Premi de la Crítica) per Contes russos (2009). Set dels seus llibres han estat publicats per Quaderns Crema. Amb el guardó, canvia de casa editorial, si bé en els seus inicis ja havia llançat algun títol en segells del futur Grup 62, com l'assaig La matèria primera (2007), premi Octavi Pellissa. “Veurem com funciona; tot canvia i tot va tan de pressa…”.