Joan Miquel Oliver: “He fet un disc dodecafònic amb trampa”

Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) té nou disc, Aventures de la nota La, però no és un disc qualsevol “sempre m’ha interessat la composició i volia comprovar si era capaç de fer un disc així, coherent i amb sentit, de manera que vaig posar notes a la pantalla de l’ordinador i aquest ha estat el resultat, me’n sento molt satisfet i sorprès”. Les notes en qüestió són dotze, que no es repeteixen fins a haver-se utilitzat totes, ja que el músic mallorquí s’ha aventurat amb un disc basat en els principis del dodecafonisme. Però és un disc amb trampa, com li agrada dir, “ja que quan la meva oïda desestimava el resultat, doncs deixava al marge un ús estricte del dodecafonisme. Per exemple Pageseta té una melodia popular, però els arranjaments són dodecafònics”, diu per telèfon des de Mallorca mentre li explica al seu fill, que acaba d’arribar de classe, que està fent una entrevista. Un artista en la seva vida quotidiana explicant un disc que només seria més sorprenent si es tractés d’un àlbum de pasdobles.

Sens dubte no sona melòdic, ni tan sols al pop personal de Joan Miquel, però no és tampoc d’una estranyesa hostil. En primer lloc perquè “he utilitzat bateria, ja que ho fa tot més comprensible, hi ha un ritme a què acollir-se, cosa que d’altra banda em permet ser més agosarat en les harmonies”. Per un instant deixa penjada la conversa, el Joan Miquel té fred i busca una jaqueta. Ja tapat hi ha més preguntes, aquesta vegada sobre l’estil descriptiu dels títols “això de donar pistes amb els títols va ser idea d’Albert Pinya, el pintor amb qui he col·laborat últimament, m’anava dient en què pensava en escoltar-lo i així són una ajuda més per encarar el disc”. Exemple? Aleatori amb Trampa per exemple, la vaig compondre numerant les 12 notes, apuntant-les en paperets i organitzant-les a mesura que els treia d’un recipient, com en un bingo. Com que el resultat no em convencia, al final vaig canviar l’ordre de les quatre últimes notes que em donava el bingo, vaig fer trampa, com sempre en la meva vida”, diu rient.

Tot i que el disc, atonal, sona així, atonal, i en principi requereix un cert esforç, hi ha més ajuts “no he compost peces llargues tradicionals en el dodecafonisme, sinó composicions amb certa ànima pop, cançons que comencen, es desenvolupen i acaben. I a veure, Valset de la mort no deixa de ser un vals, i Mistery Safari no deixa de ser un tema anys setanta tipus Zappa”. La darrera ajuda és un text que al disc explica el dodecafonisme amb derivacions al pensament polític, la democràcia entre les notes i l’acràcia “vivim als antípodes d’un món així, ens manen els polítics i ignorem la major part de la informació de la que disposen mentre seguim desprotegits en termes d’habitatge, sanitat o sous”, assegura. La qüestió és que un disc “al qual, com al bebop, cal acostumar-se i fer-se” que viu entre dos extrems, la matemàtica i els nens “sempre he pensat en la música com un exercici matemàtic, ones, freqüències, intervals que a més generen emocions, i alhora és infantil perquè les criatures tenen el cervell molt plàstic i han interioritzat amb menys profunditat les convencions de la música. Per això crec que és un disc que els pot agradar”. I la seva mare què ha dit? (El Joan Miquel sol utilitzar-la com a oracle, li toca acords a la cuina i així conjectura si va per bon camí), “de moment no l’hi he posat, però no importa, com és un disc de què per estrany no espero res en termes de vendes, m’he alliberat molt fent-lo i m’he demostrat que soc capaç d’afrontar una composició així. Ha estat un parèntesi en la meva carrera i he après molt”, conclou.