Les altres víctimes de les quals gairebé no es parla

Imaginem una escena distòpica. Imaginem que una de cada tres persones que deambula per l’Eixample cau de sobte fulminada per un misteriós agent tòxic. No és un virus ni tampoc un bacteri. És un verí. Els primers que cauen són ciclistes però també sucumbeixen vianants i nens que surten de l’escola. Si es mira amb atenció i s’encerta el contrallum, és possible observar en l’aire una lleugera boirina. Les autoritats s’adonen molt aviat que no són morts casuals. Està passant alguna cosa terrible. Cal evacuar l’Eixample.

Una nova crisi tapa una altra, sobretot si la nova és fulminant i devastadora, com la pandèmia de coronavirus, i l’altra és de cocció lenta, de les que va fent víctimes a poc a poc, sigil·losament. La pandèmia ha alterat tant i tan profundament les nostres vides que ja no deixa espai per a altres preocupacions. Però les altres crisis encara existeixen. I també causen víctimes, però no ens interpel·len de la mateixa manera. Tot és qüestió de percepció i perspectiva. Les morts del coronavirus ens impacten de manera molt directa, per això l’últim informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona sobre l’impacte de la pol·lució en la vida de la ciutat ha quedat ofegat en l’angoixa de la segona onada de covid-19. Però causa mil morts a l’any en una ciutat d’1,5 milions d’habitants. Mil morts prematures que es podrien evitar.

La major part de la contaminació ve del trànsit. Dels cotxes. Barcelona, com Madrid i altres grans ciutats, fa 15 anys que incompleix les recomanacions de l’OMS i les exigències de la UE sobre qualitat de l’aire. És un problema enquistat fins al punt que la Comissió Europea ha obert un procediment contra Espanya per incomplir la directiva del 2008 que fixa els llindars mínims de qualitat de l’aire. Les dades de l’informe de salut pública sobre els efectes de la contaminació el 2019 són clares: un miler de morts –el 7% de totes les que es produeixen a la ciutat–, un de cada tres casos d’asma infantil que es diagnostiquen (525 a l’any) i un de cada nou casos de càncer de pulmó (110 a l’any).

Les dades de mortalitat estimades fins ara eren més baixes perquè només s’havia considerat l’efecte d’una part de les partícules que emeten els cotxes. En aquest estudi s’han observat totes les partícules i el seu efecte combinat amb el diòxid de nitrogen (NO₂), l’altre component tòxic que emeten els tubs d’escapament.

Si la contaminació provoqués danys en el cos tan immediats com la covid-19, fa temps que hauríem actuat. Però no, la contaminació mata silenciosament i lentament. I evitar-la exigeix canvis col·lectius i individuals de molta importància. Canvis en l’organització de la ciutat i en els nostres hàbits quotidians per als quals sembla que no estem prou motivats.

La distopia que he utilitzat al principi d’aquest article és un artifici per poder travessar la barrera de la indiferència. Volia cridar l’atenció sobre una realitat que no volem veure. Però ja sé que la recepta del catastrofisme no sempre funciona. ¿Què fer, doncs, perquè la ciutadania prengui consciència del mal que ens estem autoinfligint enverinant l’aire? Els experts discuteixen sobre quina és la millor estratègia comunicativa perquè la població prengui consciència d’un problema que prefereix ignorar perquè afrontar-lo comporta elevats costos col·lectius i individuals. Les campanyes de la DGT, que mostren amb cruesa les conseqüències dels accidents, sí que ha funcionat. Com en aquest cas, podríem preguntar: quantes morts per pol·lució considera tolerables? Cinquanta, cent? Cent no, és clar. Cinc, tres? I si alguna d’aquestes tres és la del seu fill? L’equivalent a les campanyes de trànsit seria posar comptadors de leds per tota la ciutat que anés anotant els nous morts per contaminació.

Sabem perfectament què cal fer per evitar aquestes morts: canviar el model de mobilitat, reduir el trànsit privat, reforçar el transport públic i substituir el combustible fòssil per energia d’origen renovable. Treure-li lloc al cotxe. Ara tenim una gran prioritat: frenar el virus. Hi ha moltes vides en joc i tota l’energia s’ha d’enfocar en evitar les morts per covid-19. Però la crisi que ara acapara tota la nostra atenció, temors i esforç ens pot ajudar a encarar les altres crisis que també provoquen dolor i mort. Ara sabem que és una qüestió de voluntat política.