La nova era del ‘pulp’ català

L'any 2011, Robert Juan-Cantavella va publicar Asesino cósmico (Literatura Random House), novel·la que podria considerar-se el més semblant a una empremta física de la imparable i fructífera metamorfosi que el pulp viuria en la dècada que llavors començava. Aquella ambiciosa novel·la ambientada en un lloc impossible, que contenia alhora tots els llocs que la ficció popular ha inventat mai, recollia un relat escrit per a l'ocasió per Curtis Garland, el llegendari Juan Gallardo, autor de centenars dels anomenats bolsilibros, un proletari de la lletra escrita, eminència a l'ombra del pulp espanyol.

La intenció de Juan-Cantavella era la de retre homenatge a un dels seus mestres, menystingut per un sistema que espremia els autors que feien somiar amb altres mons convertint-los en austera metralla de quiosc. Aquell gest ha adquirit avui, amb el pulp convertit en laboratori d'idees i generador de formes rupturistes, una condició de símbol, com demostren les novel·les de Colectivo Juan de Madre o Max Besora, convertits en l'avantguarda de la ficció a Espanya. Una mena de relleu autoinvocat que, per a un segell fonamental en aquesta renovació com Aristas Martínez, va ser possible gràcies a l'11-S.

Cisco Bellabestia i Sara Herculano, responsables d'Aristas Martínez i editors de gairebé qualsevol autor espanyol que ha tingut alguna cosa a veure amb l'anomenat new weird —una avantguardista i madura variant de la vella pulp fiction—, apunten que l'atemptat de les Torres Bessones va marcar un punt d'inflexió. “Vam llegir un article de Jordi Costa el 2010 titulat ¡Apocalipsis en las librerías!, en el qual deia que la sensació era aquesta, que després de l'11-S tot s'hi valia, i que la literatura espanyola havia iniciat una ruptura amb la tradició que començava a donar els seus fruits. Així vam decidir muntar l'editorial”, relaten.

Avui, deu anys després, no estan sols. Proliferen, especialment a Catalunya, segells dedicats per complet a una narrativa fantàstica que té més a veure amb la retorçada new wave britànica dels setanta o el postmodernisme nord-americà de finals dels seixanta que amb aquells bolsilibros —novel·les de l'oest, bèl·liques, espies, ciència-ficció, aventures— que Bruguera fabricava en sèrie. Es diuen Mai Més, Males Herbes o Orciny Press. Totes comparteixen un peculiar ADN extensible als seus autors. “Érem conscients de la tirada que tenien. És una qüestió generacional”, opina Ricard Planas, editor de Males Herbes.

Aquest grup d'autors i autores, en el qual també figuren noms com Tamara Romero —que tendeix a autopublicar-se, però va acceptar fa poc una proposta de Mai Més i acaba d'editar Dits de bruixa—, havia crescut llegint “sense prejudicis”, en opinió de Sergi Pérez, editor de Mai Més. I estaven a punt per disparar libèrrimes obres, que, com indica Max Besora, autor de La musa fingida (Males Herbes/Orciny Press), li deuen el mateix al gènere que a lectures intel·lectuals. “Els postmoderns ja es van encarregar d'unir baixa i alta cultura, i van demostrar que no existia tal separació, jugant amb gèneres i llenguatges”, assegura l'escriptor.

No és casual que tots tinguin relació amb Barcelona, diuen els mateixos interessats. Ja sigui perquè han nascut a la ciutat o perquè hi han viscut durant una bona temporada, cosa que inclou els editors extremenys d'Aristas Martínez. En aquest paisatge, la llibreria Gigamesh, especialitzada en gènere, és “un centre neuràlgic que cuida, i això és importantíssim, el seu fons de catàleg”, com indica Romero. També ho és el Mercat de Sant Antoni, el clàssic mercat de llibres de segona mà, un pulmó equiparable al pes d'una tradició en la qual hi ha grans noms, com Pere Calders o Joan Perucho, que va intentar legitimar el gènere fantàstic en la literatura catalana.

Marge de llibertat

Malgrat tot, els autors esmentats es resisteixen a considerar-se part de cap tipus de generació. Marc Pastor, autor d'una obra mutant i interconnectada —i que en la seva última novel·la, L’horror de Rèquiem (Mai Més), ret un clar homenatge a H. P. Lovecraft i a Doctor Who— considera que “no hi ha cap tipus de corrent". "Jo ens veig a tots com a franctiradors apuntant a la plaça del poble, cadascú des d'un campanar diferent”, afirma Pastor. “Crec que la clau és que la pulp fiction no es pren de debò a si mateixa i això dona moltíssim marge de llibertat i d'acció”, sentencia, per la seva banda, Tamara Romero.

Hi coincideix Manuela Buriel, exintegrant de Colectivo Juan de Madre i responsable de la recent Animales feroces, una rondalla proletària que proposa “una possible nova narrativa per a les futures identitats transespècies i anticapitalistes” (això és, nois i noies “que no es reconeixen en el seu cos humà”). “El pulp que m'ho fa passar millor —i, per tant, el que defineix per a mi el gènere— es caracteritza per la seva iconoclàstia, l'absència de solemnitat i la poca vergonya contra allò canònic”, diu Buriel. Una cosa que Besora oposa a l'actual retorn a "la novel·la realista-costumista barrejada amb una autoficció avorrida i domesticada”. La seva exploració formal i lingüística, que resulta evident a La musa fingida, és també fonamental. “Per a mi la llengua literària crea la trama i el món que narra, independentment del gènere que decideixi investigar”, afirma Besora, que s'apropa al pulp amb la intenció de “deconstruir-lo, o reescriure'l, fer un reboot”.

Romero, que defineix el que fa ara mateix –i aquesta és una altra: cadascú pràcticament crea la seva pròpia etiqueta– com a “terror tranquil”, està convençuda que, si va haver-hi un temps, fa una dècada, en què era complicat trobar editor, avui és cada vegada més fàcil. “Fins fa uns anys jo no veia aquestes històries encaixant en cap segell de per aquí. Avui sí que hi ha més opcions. Els gèneres especulatius s'estan colant, a poc a poc, als catàlegs de les grans editorials”, diu. Tal vegada perquè, com indica Hugo Camacho, al capdavant d'Orciny Press, “el realisme, i fins i tot la distopia més normie [para tots els públics], s'ha mostrat del tot incapaç a l'hora de relatar el present".