Els tres veïns de Lloret que han anat a la guerra

El mateix dia que va esclatar la guerra, Armen Knyazyan va agafar un avió cap a Armènia. Knyazyan era un conegut empresari de la restauració de Lloret de Mar (la Selva). Inflat de patriotisme però sense formació militar –amb un limitat domini de les armes gràcies a la seva afició a la caça–, aquest armeni de 46 anys es va desplaçar el 27 de setembre al seu país d'origen per combatre a l'Alt Karabakh. La regió, disputada entre Armènia i l'Azerbaidjan, és l'escenari d'un nou conflicte bèl·lic al qual s'han sumat milers d'armenis residents a l'estranger. Knyazyan va morir el 10 d'octubre per l'atac d'un dron.

Knyazyan va ser enterrat el 17 d'octubre a Lloret, segons va publicar el Diari de Girona. El taüt el van cobrir amb la bandera d'Artsakh, la república de majoria armènia a l'Alt Karabakh. Artsakh va ser autoproclamat país independent –sense reconeixement de Nacions Unides– arran de la guerra que va enfrontar Armènia i l'Azerbaidjan entre el 1988 i el 1994. La regió és formalment part de l'Azerbaidjan des de l'era de la Unió Soviètica. Quan es va desintegrar, es va desfermar el xoc entre les dues comunitats al territori. El president d'Artsakh, Araik Arutiunian, ha concedit la medalla pòstuma com a heroi nacional a Knyazyan. Arutiunian va explicar en un comunicat que havia conegut l'empresari de Lloret el 2016, durant l'anomenada “guerra dels quatre dies”, l'anterior escalada bèl·lica que es va produir a l'Alt Karabakh. La seva filla, Marianna Knyazyan, explica que el seu pare era aquells dies de visita a Armènia i en esclatar la conflagració, no ho va dubtar i es va desplaçar a Artsakh a ajudar els seus compatriotes. Knyazyan en aquesta ocasió tampoc va dubtar. Va morir quan un dron va atacar el vehicle en què viatjava. La Marianna creu que l'exèrcit àzeri el va posar a la diana perquè acompanyava un destacat militar armeni.

L'Armen no és l'únic membre de la família Knyazyan que va deixar Lloret per sumar-se a la guerra. Un cosí seu, el Sarkis, s'ha instal·lat a la capital d'Armènia, Erevan, per acollir refugiats de la zona en conflicte; un altre cosí, el Norik, cuiner en un restaurant d'aquest poble de la Costa Brava, ha estat acceptat per l'exèrcit al front perquè havia fet el servei militar. L'ambaixada d'Armènia a Madrid informa que deu armenis residents a Espanya han viatjat al seu país d'origen per participar d'alguna o altra manera en la contesa. “Més de 200 armenis a Espanya han contactat amb l'ambaixada amb l'objectiu de transmetre la seva disponibilitat per viatjar a Artsakh quan sigui necessari”, indica una portaveu de la delegació.

Armen Knyazyan deixa tres fills i una esposa. La Marianna admet que els tres germans han pensat en algun moment a prendre part en la guerra, ella des d'Erevan ajudant logísticament i els dos homes a primera línia de la batalla. “Lluitar per la pàtria és un exemple per a nosaltres, però la meva mare i jo no permetríem que marxessin, no volem més pèrdues a la família. A més, ells tampoc tenen cap experiència militar ni coneixen el lloc”.

Els Knyazyan van arribar a Lloret de Mar l'any 2000 procedents d'Alemanya. Un amic de l'Armen li va suggerir que al poble podia trobar feina. Van ser dels primers armenis a instal·lar-se al municipi –ara en són més de 200. Va començar com a cambrer i va anar progressant fins a ser propietari de tres restaurants, el més conegut, l'italià Giorgio. Un altre referent de la comunitat armènia local és Samuel Badalyan, un exmilitar d'alt rang en la guerra amb l'Azerbaidjan posterior a la desintegració soviètica. Badalyan forma part de les unitats de veterans voluntaris que lluiten a l'Alt Karabakh. A Espanya s'ha dedicat al negoci de la seguretat privada i és fundador de l'Associació Cultural Armènia de Lloret. El nom de guerra de Badalyan, el que utilitzen els combatents per comunicar-se entre ells i no ser identificats per l'enemic, és “Gubernator”, explica el seu fill, Sargis Badalyan. El pseudònim de l'Armen Knyazyan era “Barcelona”.

Sargis Badalyan destaca que el seu pare només té paraules d'agraïment per Espanya des que el 1998 li van concedir l'asil polític. “Els polítics a Armènia li tenien por”, explica el Sargis, “era un militar de gran prestigi i denunciava actuacions injustes a l'exèrcit”. Samuel Badalyan no podia fer una altra cosa que deixar la pau de la costa mediterrània i marxar altre cop al Karabakh, assegura el Sargis: “El meu pare recorda cadascun dels seus companys que van morir en la guerra que va acabar el 1994. Encara pateix estrès posttraumàtic perquè va haver de clavar-li el tret de gràcia a un amic destrossat per una bomba. Això no ho perdona”.

“La guerra el va convertir en un monstre”, apunta el Sargis. “El meu pare ha matat mil persones, o més. Li tenien por i per això va patir set intents d'assassinat”. Preguntat pel sentiment que pot portar al martiri un home de 63 anys, amb la seva vida ja refeta a l'afable litoral català, Sargis Badalyan recorda que la gran majoria dels armenis estan dispersats pel món des del genocidi comès per l'imperi otomà a principis del segle XX, però tots tenen el seu país al cor: “Els armenis anem cadascú a la nostra, però quan es tracta de la nació, anem tots a l'una. El nostre patriotisme és brutal”. El Sargis afegeix que si Espanya fos atacada, també agafarien les armes pel país que els va acollir.