La teoria del 50%

Fa tot just unes hores, l’expresident Quim Torra encara donava consignes del tipus “confrontem l’Estat amb intel·ligència”. Avui m’interessa parlar del 50% que l’independentisme s’ha posat com a meta per declarar unilateralment la independència de Catalunya, és a dir, fer realitat el que fins ara no és ni tan sols virtual: la República catalana. Abans, però, una boutade, si així es vol qualificar: si Joan Tardà va dir un dia allò d'“algú ho havia de dir”, amb Torra passa una cosa semblant, algú l’havia d’inhabilitar. Hauria preferit que fos l’electorat, fins i tot el seu propi, qui l’hagués deixat KO fins a l’infinit, però va haver de ser el menys indicat per a una decisió com aquesta el que permetés que ara veiem amb esperança el 14 de febrer, el dia de les properes eleccions autonòmiques. Com era de suposar, tot l’orbe independentista es va esquinçar les vestidures. Però en el fons i sense voler fer-ho gaire explícit, entre els quals la mateixa Esquerra Republicana, es va rebre aquella sentència d’inhabilitació (tan buscada, “pertinaçment”, pel mateix agraciat) amb alleujament.

Entre les conseqüències més directes d’aquella “miraculosa” inhabilitació tenim la idea del 50 per cent com a avantsala no se sap a on, però per a l’independentisme una avantsala sembla que crucial. O “històrica”, como ja és habitual celebrar qualsevol despropòsit polític per part dels capatassos de l’independentisme, ja sigui Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana o el teleninot de torn de Carles Puigdemont. A tot plegat s’hi suma el fet de voler convertir aquelles eleccions en un plebiscit. Una cosa així com independència sí, independència no.

El primer que se m’acut preguntar-me, i suposo que a molts també, és per què aquella idea no se li va acudir a ningú abans de la murga de l’1 d’octubre del 2017. Per què no haver dissenyat campanyes electorals amb aquest propòsit? El 6 de setembre d’aquest any, un sondeig de GAD3 per a La Vanguardia ens deia que l’independentisme superaria per primer cop el llistó del 50%, i permetria amb aquest percentatge tenir 77 escons al Parlament. (Cal afegir que en aquesta mateixa mostra el PSC obtindria prou vots per governar amb Esquerra Republicana. Junts obtindrien la majoria parlamentària necessària). Llavors torno a la pregunta anterior. Per què aquesta meta no es va perseguir abans dels grans errors i imprudències que es van cometre, quan es van dissenyar les eleccions de l’1 d’octubre, la mare de tots els fracassos de l’independentisme, inclosa una innecessària (i igualment imprudent) pena de presó per part dels aparells judicials de l’Estat. (En aquest sentit, l’independentisme, el Govern del PP i la cúpula judicial a les seves ordres van dissenyar la tempesta perfecta.)

Se suposa que abans del 2017, l’electorat independentista estava més mobilitzat que no pas ara, més mobilitzat i sense pandèmia de covid-19. Si en lloc de teixir plans polítics tan insensats com els que van teixir s’haguessin arremangat per demostrar com es gestiona un país (o una nació), sigui independent o no, haurien arribat i superat el llistó del 50% en les eleccions del desembre d’aquell mateix any.

No sé si els defensors del 50% coneixen la teoria d’aquest percentatge en els matrimonis. Molt més interessant per com n'és d’òbvia que pel que aporta de novetat. En una parella, cada meitat ha de respectar l’altra. Més evident, impossible. Si l’independentisme hagués obtingut aquell percentatge de vots, respectaria la meitat que no és independentista? Probablement no si aquell percentatge li dona la majoria parlamentària. I aquí connecto aquesta conclusió amb unes paraules que acaba de pronunciar Miquel Iceta, en el sentit que no governarà mai amb ERC, un partit, afegeix, que defensa el dret a l’autodeterminació i la independència. Si Iceta es nega a aquest govern ja des d’ara, està incorrent en un greu error polític. Tothom sap que ERC vol la independència. I, a més, està en el seu dret (si no, per què haurien de cobrar un sou els seus diputats per defensar aquestes idees). Però ERC representa el costat més pragmàtic de l’independentisme, tan pragmàtic que no crec que ignori que per postular-se per a la independència el millor és anar demostrant sense tardança l’eficàcia de la seva gestió, la seva capacitat d’escoltar els que no pensen com ells. I sobretot, fer alguna cosa perquè tots els catalans tornin a creure en la política i no només en les consignes i els dies històrics.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.