Evanescències del sentimentalisme

Quan una parella intueix que la relació mantinguda fins aleshores s’ha esquerdat, i es pot trencar el que semblava indestructible, cada una de les parts s’adona que també està a punt de perdre el relat en comú i que, en el moment de la immediata ruptura, hi ha la necessitat d’explicar-se de nou, de recomptar el que s’ha viscut fins llavors: “Com es dissipa el futur? Com es reescriu el guió d’una vida?”, es pregunta un dels personatges protagonistes de Dolça introducció al caos. Marta Orriols (Sabadell, 1975), que als contes d’Anatomia de les distàncies curtes (2016) i a la seva novel·la anterior, Aprendre a parlar amb les plantes (2018), ja havia destacat com una analista de la ordinària normalitat de la vida quotidiana, fins i tot quan els moviments imprevisibles del melodrama s’apoderen de l’existència, a Dolça introducció al caos narra com s’estimen les persones absolutament corrents, la gent que no viu ni un amor perfecte ni mític, la gent que no ha de suportar la maledicció de viure ni un amor impossible ni tràgic, sinó només “buscant sense parar unes condicions de vida millors”.

El que passa, però, és que aquell estat no és sempre unànime: per a la protagonista de la novel·la, la Marta —fotògrafa—, la maternitat no figura en la seva perspectiva de futur i decideix interrompre unilateralment l’embaràs, una opció que xoca amb la voluntat de la seva parella, en Dani, guionista de sèries televisives. A partir d’aquest moment, el lector entra en una mena d’excavació arqueològica dels sentiments, en què Orriols inspecciona els estrats del passat dels dos personatges i de la seva relació, talment com si fes una crònica costumista de les relacions amoroses a la Catalunya contemporània: l’amplitud d’experiències, més o menys sentimentals, que es recullen en aquesta trama intimista garanteix que qualsevol lector es podrà reconèixer en moltes de les situacions que afronten els personatges, com si fos escrita acceptant l’espai literari i narratiu que la indústria editorial demana i concedeix.

Dolça introducció al caos (en castellà, a Lumen) proposa una mescla de linealitat i circularitat de l’argument que s’ajusta bé a l’experiència sentimental que viuen els dos protagonistes, des dels inicis fins al punt mort del present, on l’especulació sobre el desenllaç feliç o no de les circumstàncies —on tot s’arregla o s’espatlla, segons es miri— és un aspecte secundari que no cal revelar. És més important, en canvi, fer notar que cada capítol sobre els fets de la vida de cada un dels personatges va donant pistes per entendre les desavinences, i remarcar que el disseny de l’estructura de la novel·la és una de les fortaleses d’Orriols.

També és important avisar que el lector pot creure que l’autora s’ha trobat en una tessitura semblant a la de la Marta, que “pensa que hi ha coses que només són d’una i que quan s’expressen amb paraules per fer-les saber a un receptor, perden el veritable pes que ocupen mentre només són rieres mentals infranquejables”.

Com si la força figurativa de la prosa s’aigualís enmig d’una boirina que no permet especificar les cares i els sentiments —com si només hi triomfés la bona voluntat—, Orriols opta per la simplicitat del relat o, dit d’una altra manera, per la simplificació dels instints: desdibuixada per les evanescències del sentimentalisme i per una abundància d’estereotips sobre la fenomenologia de les relacions amoroses, Dolça introducció al caos té el mèrit de l’exposició suau i el risc del lirisme tou.