Els curtcircuits de la monòtona vida quotidiana, segons Marta Orriols

La dificultat de la vida és, curiosament, viure la quotidianitat i arreglar els petits curtcircuits que genera la convivència o el monòton, en aparença, dia a dia. La vida com allò que hi ha entre dos sobresalts i com tornar a reescriure el guió de la normalitat. A la dissecció d’aquest procés, amb un afany gairebé entomòleg, sembla estar dedicant la seva elogiada trajectòria literària Marta Orriols, que ha completat puntualment ja un tríptic sobre això: els inicials i celebrats relats d’Anatomia de les distàncies curtes (2016), Aprendre a estimar les plantes (2018, premi Òmnium a la millor novel·la de l’any) i, ara, Dolça introducció al caos (Periscopi), també novel·la.

“No hi ha veritat, però tampoc mentida”, reflexiona quan li torna un “t’estimo” a la seva parella Marta, una jove fotògrafa que manté una convivència de feliç calma absoluta amb el Dani, un guionista de tele, tots dos desitjosos d’una estabilitat econòmica i professional (“saltar al neolític i deixar el nomadisme”, diuen), fins que l’embaràs no volgut d’ella i la seva decisió d’interrompre’l ho qüestionen tot; o potser no tant. Per resumir-ho, Orriols (Sabadell, 1975) ha manllevat com a títol d’aquesta novel·la (en castellà, a Lumen) una peça del grup Extremoduro (“la canción de que el tiempo se parara / donde nunca pasa nada”). Sí, un anar fent... “La vida real és una mica així, molt monòtona, i això té alguna cosa d’asfixiant, ja ho era abans d’aquesta pandèmia; la crisi d’avui és també emocional”, afirma.

El Dani i la Marta semblen esperar sempre que passi alguna cosa per moure’s, cosa que també li passava emocionalment a la Paula, la protagonista d’Aprendre… “Responen a la meva percepció del món: ens arrosseguem, obligats a portar unes vides en què decisions tan íntimes com tenir o no un fill són travessades per aquest malestar social general”, opina Orriols.

La jove té menys presència a la novel·la del que l’argument exposa (“volia, donant-li gairebé tota la veu a ell, canviar els estereotips narratius, en què el discurs de la dona és sempre el de les coses materials i el dels homes, el filosòfic; després, vaig reequilibrar”), en un relat en què la quotidianitat es planteja com una tasca hercúlia de vida. “La quotidianitat em sembla el mitjà més adequat per explicar certes emocions, la rutina té moltes textures i capes d’aspectes concrets; busco inquietar el lector amb aquestes coses incòmodes quotidianes que ens conformen per dins, l’essència de la vida està en la quotidianitat: a les grans fites de la vida de cadascú només s’hi arriba pel dia a dia”. I aquí sí que la Marta carrega amb pes a l’obra: “És totalment lícit que no vulgui tenir el fill, però per dins es veu obligada a justificar-se, la culpa s’arrossega”, creu la seva creadora.

Que això passi és perquè l’escriptora pensa que són temps d’“una mania cultural de polaritzar tot debat entre sí i no”, quan en el cas de la interrupció de l’embaràs “no hi ha debat, és una decisió estricta de la dona”. En aquest context, “cedim als altres sentiments molt nostres; no volien fer-ho la Marta ni la Paula i totes dues es veuen obligades a compartir-los”. Per això, concedeix que tota la seva obra sol girar sobre “què fem amb els desitjos frustrats, què deixem de ser quan prenem una decisió; aquesta és també una novel·la de dubtes”. I sobre les absències: pel Dani, la del seu pare quan era petit; per la Paula d’Aprendre…, la de la seva parella. “Són les meves petites obsessions, escric a partir d’elles, la pèrdua encara és present en la meva vida”, diu sense citar la desaparició del seu company en un accident aeri, que va exorcitzar a Aprendre...

També conformen el segell ja genuí de la narrativa d’Orriols la crisi de la parella, la sensació d’un món exterior estrany i hostil (“m’és difícil, en aquest context tan terrible, trobar espais oxigenats fora de la família i els amics més íntims”) i la dificultat d’expressar els sentiments (“ens costa dir les coses, encara que per les xarxes socials no ho sembli; els meus personatges diuen el que políticament toca, però per això deixo que el lector els senti pensar”). I no nega que les seves tres obres estiguin cosides per intentar saber com refà algú el guió de la seva vida. “Anem reescrivint-la a partir de les petites decisions; curiosament, amb les grans decisions de la vida som més radicals i irracionals que amb les petites”.

El retrat d’uns mil·lennistes irreflexius i infantils que recull la novel·la és un mirall deformador del que pensa Orriols: “Se’ls tracta infantilment, el mateix sistema té interès a fer-ho així, triomfa la manera desastrosa com els sacseja un capitalisme que ven hedonisme per tapar la seva naturalesa ‘cutre’, que diu que si no has triomfat a la vida és per culpa teva; estic en contra de disfressar el sistema: no té res de divertit ser mil·lennista”. I això ho sap la protagonista, que no té el fill només per raons econòmiques: “Això no passava en l’època dels meus pares, que sí que els tenien encara que tampoc no tinguessin diners; potser avui es vol viure materialment millor sense sacrificar-se... Les vides a Instagram semblen meravelloses, però darrere seu els diners sempre falten”.

La Marta és a qui més li costa expressar el seu amor. “Dir 't’estimo' és important, però ara no es porta, l’amor romàntic es veu gairebé com una cosa tòxica; abans era més fàcil dir ‘t’estimo’. Per què? El món, avui, és públic i si es diu que l’amor romàntic s’ha acabat, doncs això... Modifiquem el que sentim pel que es porta”. Per això, l’objectiu últim dels protagonistes és trobar una identitat. “La gran pregunta és si sabem trobar el nostre lloc al món”, creu Orriols. I ella mira i ho busca des de dins i en allò que és més proper i quotidià.