El poderós misteri de Bill Brandt, mestre de la cambra obscura

Hermann Wilhelm Brandt (Hamburg, 1904-Londres,1983) va néixer a Alemanya al si d'una rica família d'origen rus. Però després d'haver viscut a Viena i París, i instal·lar-se a Londres el 1934, va intentar esborrar els seus orígens, per la seva animadversió a tot el que fos alemany després de l'ascens del nazisme, anglicanitzant fins i tot el seu nom a Bill i esborrant els seus primers 30 anys de vida. Tant és així que en la seva biografia apareix com a britànic nascut a Londres i passaria per ser, pel seu aspecte aristocràtic, assidu espectador d'Ascot, les curses de cavalls que tant li agradava fotografiar. Així que Brandt està considerat com un dels “fotògrafs britànics” més influents del segle XX. Aquesta ocultació i el misteri entorn dels seus orígens també va acabar amarant les seves fotografies.

“Les seves imatges semblen trobar-se en el límit, causen atracció i rebuig a la vegada”, explica Ramón Esparza, comissari de la mostra amb la qual s'inaugura el KBr, el nou espai que la Fundació Mapfre obre a Barcelona dedicat a la fotografia. El nou centre s'obre, a més, amb una segona exposició dedicada a Paul Strand a partir dels fons de la pròpia entitat.

En l'excepcional exposició de Brandt s'hi poden veure 186 fotografies revelades per ell mateix al llarg de cinc dècades. Les imatges engloben des del reportatge social fins al retrat, passant pel nu i el paisatge. I a gairebé totes, siguin del gènere que siguin, hi ha una forta càrrega poètica, un halo d'estranyesa i de misteri. “Bill Brandt va ser un home que estimava els secrets i els necessitava”, arrencava Pau Delany el 2004 en la biografia que va fer de l'artista. L'exposició mostra també publicacions, algunes de les seves càmeres i documentació, com l'entrevista que va oferir el 1983, poc abans de morir, a la BBC britànica.

El valor d'aquestes còpies vintage és màxim si tenim en compte que Brandt va escriure en un dels seus llibres, Camera in London, del 1948: “Considero essencial que el fotògraf faci les seves pròpies còpies i ampliacions. L'efecte final de la imatge depèn en gran mesura d'aquestes operacions, i només el fotògraf sap el que pretén”.

L'exposició arrenca amb els seus primers treballs a Viena i París, on va treballar (gràcies al poeta Ezra Pound) com a assistent del fotògraf i artista Man Ray. Allò va ser el detonant que el va portar a relacionar-se amb l'ambient surrealista, un corrent que va impregnar a partir de llavors, i per sempre, la seva obra. L'altre vessant que va marcar el seu treball va ser l'incipient fotoperiodisme que evolucionava en mans de joves emigrants com André Kertész.

També el va influir Brassaï, que Brandt va seguir amb el seu A Night in London, un treball que semblava continuar Paris la Nuit, que el francès havia tret sis anys abans, i que li va descobrir el món de l'art i les fotografies d'Eugène Atget i les pel·lícules surrealistes. Segons Brandt, aquest corrent “era el que millor nodria la invenció fotogràfica”.

Emocionat amb aquestes possibilitats, Brandt es va establir a Londres el 1931. Es va convertir en el gran documentalista i poeta de la vida cultural i social. Va treballar per a revistes com Weekly Illustrated, Lilliput i Picture Post i va produir llibres de referència: The English at Home (1936), A Night in London (1938), Camera in London (1948), Literary Britain (1951). En ells va plasmar el que aquells dies més el preocupava: els contrastos socials, les brillants superfícies d'una ciutat rica i imperial, comparades amb l'humil East End. Són excel·lents els jocs de contrastos que feia ajuntant imatges d'aquests dos mons contraposats comparant la higiene, la diversió i el menjar d'uns i altres.

Va haver d'arribar la Segona Guerra Mundial i el Blitz perquè Brandt fes dues de les seves sèries més conegudes, encàrrec del Ministeri de l'Interior britànic. Una està centrada en els londinencs que es refugiaven als túnels del metro durant els bombardejos nocturns, mentre que l'altra mostra la ciutat en superfície fantasmal, deserta i sense llums per evitar les bombes.

La guerra fa taula rasa de la diferència de classe, una qüestió en la qual Brandt s'havia enfocat fins a aquell moment. Tot allò va quedar relegat i es va centrar a retratar els efectes de la guerra en la població civil. Aquestes imatges coincidien amb les il·lustracions realitzades per Henry Moore (reunides a l'obra Shelter-Sketch-Book) i que van ser reproduïdes juntes en diverses publicacions.

L'exposició dedica un dels seus apartats als més de 400 retrats que va fer, molts d'ells publicats en revistes com Picture Post i Harper’s Bazaar, a partir del 1943. Són uns retrats en els quals Brandt busca el subconscient de les persones, com va escriure: “Un retrat no ha de ser només una imatge, sinó un oracle que un interroga […] El fotògraf ha d'esperar fins que en l'expressió del retratat passi una cosa intermèdia entre el somni i l'acció”.

Davant del seu objectiu van passar, sobretot, artistes i escriptors, però també polítics i homes de negocis, sempre envoltats d'objectes i escenaris que els definien. En els últims anys es va centrar en els ulls d'artistes, com els de Henry Moore, Georges Braque i Antoni Tàpies, retrats que en l'exposició es poden veure junts creant una escena impactant.

I del retrat la mostra passa al paisatge, i completa així els gèneres artístics tradicionals. En les fotos d'exterior predominen les “atmosferes”, amb les quals Brandt buscava una resposta emocional. “No vol només representar un lloc, sinó captar el seu esperit”, deia. Ho aconsegueix amb sèries com Halifax, del 1937, o a Riu Cuckmere, del 1963, on els paisatges denoten una gran càrrega poètica i estètica.

Però no tant com els seus nus. Amb una càmera Kodak de gran angular, la mateixa que feia servir la policia per captar els escenaris del crim, aconsegueix que els espais que envolten els primers plans de parts del cos femení es converteixin en llocs onírics plens de misteri en els quals cames, braços, genolls, esquenes o natges creen formes abstractes. Un treball que no tots els seus contemporanis van entendre, però que va acabar publicat a Perspectiva de Desnudos (1961).

Brandt es podia passar hores al laboratori treballant la còpia final. Manejava la cambra obscura a la perfecció perquè en el seu període de formació va aprendre tota una gamma de tècniques artesanals: de l'augment a l'ampliació, l'ús de pinzells, raspadors i altres estris. Els seus retocs apropaven les seves fotografies al concepte freudià del sinistre, l'unheimlich. Esparza ho mostra en l'exposició comparant les imatges originals amb les còpies finals, en les quals es poden veure les pinzellades de l'aigualida negra que aombren paisatges i creen cels turmentosos i escenes d'interior.

La mostra, que forma part de la selecció oficial de PhotoESPAÑA 2020, viatjarà després a la Kunstfoyer Versicherungskammer Kulturstiftung de Munic, a la Sala Recoletos de la Fundació Mapfre a Madrid i al FOAM d'Amsterdam.