Mor el director de cinema Francesc Betriu als 80 anys

Pocs cineastes espanyols han estat tan eclèctics com Francesc Betriu (Organyà, 1940), que va morir ahir dimecres als 80 anys. Betriu va lluitar per un cinema lliure i va xocar per això amb la censura franquista, que va destrossar algunes de les seves primeres pel·lícules, però al llarg del temps va saber trobar en el documental i en les adaptacions literàries un camp d'expressió. Va ser la Filmoteca de Catalunya la que va anunciar a Twitter la seva defunció, i d'ell destacava el seu llegat d'adaptacions literàries, que definia com a “títols clau de la Transició i retrats de personatges femenins poderosos”. Per la seva obra va rebre el març passat el Gaudí d'Honor, que l'Acadèmia de Cinema Català va justificar així: “Per la seva consistent i dilatada carrera, el seu ferm compromís social i per la diversitat de la producció". D'aquí la seva "filmografia pionera, inclassificable i censurada durant el franquisme”. Dels seus treballs quedaran la memòria dels cinèfils les adaptacions de La plaça del Diamant o Réquiem por un campesino español, comèdies com La duquesa roja i documentals com Mònica del Raval. Però no només aquestes pel·lícules. Moltes més.

Betriu va estudiar Ciències Econòmiques i Polítiques, així com Direcció per l'Escola Oficial de Cinematografia de Madrid. Durant els anys seixanta, va treballar com a corresponsal per a la revista Fotogramas i, més tard, va formar part de la companyia de teatre Los Goliardos. Guionista, productor, distribuïdor i crític, la seva visió irònica ja es va manifestar en curts com Bolero de amor. El 1965 va rodar amb Pedro Costa per al NO-DO un documental sobre l'actuació a Las Ventas de The Beatles, però en el muntatge el llavors ministre Manuel Fraga Iribarne va decidir menystenir la visita dels britànics i va paralitzar el film. El 1973 Betriu debuta en el llarg amb Corazón solitario, pel·lícula molt poc vista, que no va tenir gaire ressò i que s'hauria d'haver estrenat en el festival de Venècia, però va trigar tres mesos a arribar. Al cineasta li van retornar el film i el va emmagatzemar on va poder: els rotllos van estar guardats a la farmàcia del seu pare durant anys. El mateix Betriu explicava amb el Gaudí de Honor que el seu cinema havia estat més radical a l'inici de la seva carrera. El 1974 va dirigir Cassen i Mónica Randall a Furia española, on reia amb molta tendresa dels culers, però a la censura no li va fer tanta gràcia i la va massacrar amb molts talls.

Després de la mort de Franco, Betriu va anar trobant de mica en mica el seu espai. Després de La viuda andaluza (1977) i Los fieles sirvientes (1980) –una comèdia radical sobre la rebel·lió d'uns criats, que podria sonar a la coreana Paràsits–, va adaptar La plaça del Diamant (1982), de Mercè Rodoreda, una amalgama de gèneres a l'altura de la novel·la. El cineasta la va rodar primer per a televisió i no va poder, com ell volia, filmar-la de nou per a cinema, variant els temps segons la pantalla. A les sales es va estrenar finalment una versió escurçada per ell mateix de la sèrie. Tres anys després va adaptar una altra fita de la literatura, en aquest cas la novel·la de Ramón J. Sender Réquiem por un campesino español, amb la qual hi va haver problemes en el seu llançament a compte del títol: Betriu havia eliminat “español” en la seva adaptació cinematogràfica, i el Ministeri de Cultura el va advertir que havia presentat el projecte a les ajudes amb el nom complet. Finalment va ser estrenada amb l'“español” inclòs.

A Sinatra (1988) va retratar el barri Xino de Barcelona a través de les desventures d'un mal imitador del cantant —magnífic Alfredo Landa. Una altra adaptació literària va ser, en aquest cas per a televisió, Un día volveré (1993), de Juan Marsé. I va entrar en la comèdia, basada en la diferència de classes i el xoc entre personatges a priori antagònics, amb La duquesa roja (1997), Una pareja perfecta (1998) i El paraíso ya no es lo que era (2001). Els seus dos últims treballs han estat sengles documentals: el fascinant Mònica del Raval (2009) i El día que murió Gracia Imperio (2012). A més del Gaudí d'Honor, el 2014 va rebre el Sant Jordi de Cinematografia.