Alfonso Vilallonga: “Em veig com un marcià, però realment no sé si els estranys són els altres”

Alfonso Vilallonga sempre ha nedat contra corrent fins a convertir aquesta circumstància en una de les qualitats més estimades del sempre imprevisible i aristocràtic cantautor barceloní. Després de jugar repetidament amb una paròdia social sempre punyent i mordaç, reapareix ara amb un disc de tons intimistes, pràcticament sense traces del seu sarcasme habitual i cantat gairebé exclusivament en francès, amb temes propis i versions de Charles Aznavour, Henry Salvador i Gilbert Becaud. El títol del nou treball d'Alfonso Vilallonga (o Alfonso de Vilallonga, escriu el seu nom de dues maneres al disc) ja és força explícit: Hors de saison (Fora de temporada), editat per Satélite K.

Pregunta. Sembla una mica arriscat editar un disc compacte en una època en què no es venen discos i, a més, fer-ho en francès quan al nostre país la música francesa pràcticament ja no existeix.

Resposta. Encara es venen discos als concerts. Encara queda gent a qui li agrada tenir els discos en un format físic, encara que són pocs, ho reconec. Inicialment volia treure'l en vinil, però el cost és pràcticament el doble i no ha pogut ser. I m'és igual que no sigui comercial cantar en francès en aquest moment perquè no tinc cap aspiració comercial i no crec que ho fos més si ho hagués fet en castellà. Possiblement m'hauria sortit algun bolo a Ciudad Real i amb aquest disc no em sortirà, però res més. Sempre he cantat en francès, però el compaginava amb l'anglès, el castellà o el català. És una llengua que tinc molt fresca i com que la meva aspiració és fer el que m'agrada i el que em surt més natural, em vaig posar a escriure en francès per fer un disc sencer, però al final he inclòs quatre temes aliens.

P. És un disc de pandèmia, de confinament?

R. No. El vaig acabar de gravar just abans del confinament. Havia d'anar a masteritzar-lo a Abbey Road, es va fer allà però ja no vaig poder anar-hi pel confinament. Després em vaig assabentar que l'enginyer que ho va fer va morir al cap de pocs dies de coronavirus. Encara sort que no hi vaig anar!

P. Com l'ha afectat el confinament?

R. No tant com a d'altres que viuen exclusivament dels bolos, aquests són els que realment ho han passat malament. Jo l'única cosa que vaig fer durant el confinament van ser un parell de videoclips d'aquest disc al balcó de casa meva amb els veïns, la resta del temps he estat component la música de la nova pel·lícula d'Isabel Coixet, Nieva en Benidorm, produïda per Almodóvar. És una pel·lícula força curiosa i a més hi faig un petit paper.

“M’és igual que no sigui comercial cantar en francès en aquest moment”

P. Després d'haver guanyat un Goya i un Gaudí el 2013 per la banda sonora de Blancanieves se li deuen haver acumulat les ofertes.

R. En absolut. Els tres anys següents després de guanyar el Goya no vaig fer ni una sola pel·lícula. Aquests premis serveixen com a ajuda psicològica i estan molt bé per a la teva mare, però amb els productors és tot el contari: deuen pensar que com que aquest té un Goya deu cobrar molt i ens clavarà una morterada i ja no et diuen res.

P. Hors de saison és un disc realment fora de temporada, més íntim que els seus treballs anteriors i en el qual el cinisme s'ha de buscar entre línies. On ha quedat aquella vena sarcàstica d'altres ocasions?

R. El sarcasme sempre ha estat un element molt present en tota la meva producció, però aquesta vegada l'he deixat de banda, es tracta d'un disc d'amor a la francesa.

P. Per què deixa de banda una característica que semblava indissociable de la seva identitat artística?

R. No he renunciat al sarcasme ni als dobles sentits, però volia fer un disc més coherent. L'any passat vaig fer el videoclip La Complanta dels Burgesos Oprimits, una cançó amb un sarcasme més amarg i menys paròdic que en altres ocasions, amb més recorregut. Va tenir molta vida a les xarxes, però no vaig voler posar-la aquí perquè no tenia res a veure.

P. Des del seu videoclip del 2013 en què es declarava independent i proclamava el seu propi Estat, el Maldà State, que no va agradar especialment als moviments independentistes, han passat moltes coses. Com està vivint tots aquests canvis?

R. Em sento orgullós d'aquell vídeo perquè fa set anys ningú deia res, tothom deia amén. Des de llavors tot ha evolucionat molt. Potser evolucionat no seria la paraula correcta però la meva visió sí que ha anat evolucionant. Intento analitzar una mica què ha passat i per què ha passat i no arribo a cap conclusió gaire positiva. Penso que tot això és realment una farsa, que no ho volien realment. Crec que el més gros ja ha passat, encara que la cosa no s'ha acabat, és clar, però ara ja se sap que tot allò no es podrà fer, que nosaltres no ho veurem. No sé cap on anem, però em temo que no serà cap lloc interessant. Durant molts anys em va fer molta ràbia i ara encara em fa ràbia, però amb una mica de pena perquè és una situació de vull i no puc, però tampoc vull i no sé què és el que vull, és una fugida cap endavant mediocre. Les revolucions es fan amb sang i alguns ja ho deien, però hauria estat molt pitjor, sens dubte. La meva sensació actual més que res és d'estar fart.

“He compost la música de la nova pel·lícula d’Isabel Coixet”

P. Llavors podríem definir aquest nou treball com un disc que surt d'aquesta sensació?

R. Probablement sí. Estic fart de tot i faré el que em doni la gana. En el seu moment no m'ho vaig plantejar d'aquesta manera, però segur que va ser així.

P. Malgrat ser un disc d'amor, la seva temàtica amb tocs fins i tot freudians s'escapa del to habitual del nostre panorama musical. Com se situa en aquest panorama?

R. Em veig una mica com un marcià, però realment no sé si els estranys són els altres. No crec que el que faig sigui res estrany, però comparat amb la resta soc diferent. Ja em passava de petit quan jugava al tennis i ho guanyava tot amb un estil desastrós, guanyava nois que venien amb el seu professor i tenien un drive magnífic i deien com pot guanyar aquest si no es juga d'aquesta manera. És com si tot ho fes igual i sento que tothom em veu així, com algú que va a la seva bola i fa les coses a la seva manera sense tenir en compte els prejudicis ni com s'haurien de fer.

P. Durant aquests últims mesos, una vegada aixecat el confinament, vostè ha seguit treballant. Es poden fer concerts amb els aforaments reduïts?

R. Surt menys a compte, però has de continuar i fer el que puguis a cada moment. Ara, veure des de l'escenari la gent tots separats i amb mascareta et fa baixar la moral. No saps quina cara posen, no saps què està passant i et deprimeixes.