De l’infern se surt tenint cura de la nostra gent gran

Aquests dies comença a haver debat sobre la crisi econòmica que ja estem començant a viure després del primer impacte del coronavirus. Malgrat tot, gairebé no s’ha produït cap debat sobre com remuntar la situació.

Escolto, perplex, com uns quants es queixen amargament de com de malament s’ha fet la gestió de la crisi sanitària, mentre que altres comenten, amb un distanciament indiferent, la mala situació que viu un o altre sector econòmic. La meva perplexitat augmenta quan, a més, em posen exemples concrets i quotidians, amb noms i cognoms, com volent-me convèncer. Molta gent encara pensa que això no va amb ells i, per descomptat, que la solució la tenen ells. Tot i el terrible impacte social i econòmic de la crisi que vivim. I com de prop que està de tots nosaltres.

Molta gent encara pensa que això no va amb ells i, per descomptat, que la solució la tenen ells

També escolto aquests dies alguns debats tècnics en què es prioritza la inversió en el sector industrial o el de les noves tecnologies. A pesar que aquests sectors econòmics estan acaparats avui dia per un petit grup de països i que, si ens arriba a nosaltres, serà després de sembrar una collita per a la qual haurem d’esperar moltes temporades de recol·lecció abans del primer fruit.

Fins i tot on sempre s’ha estat avantguardista en iniciatives industrials o en noves tecnologies, com a Catalunya, que és un referent en alguns camps, com la recerca biomèdica, haurem d’esperar alguns anys per obtenir resultats que tinguin un impacte en la societat.

Uns miren cap a una altra banda i uns altres cap a un futur no sé si llunyà o idíl·lic. I, mentrestant, al meu barri van tancant botigues, van tancant bars, s’incrementa la desigualtat social i van creixen les cues a l’oficina de l’atur.

Winston Churchill va dir una vegada “si passes per l’infern, tira endavant”. És a dir, surt-ne de seguida, no et dediquis a buscar culpables, a pensar que no et toca a tu o a somiar en futurs que podran venir o no.

Per passar de l’infern, jo crec que cal potenciar les cures a la nostra gent gran. Per tres raons.

La primera és perquè han estat els més afectats per aquesta crisi, tant a les residències (amb una enorme mortalitat) com aquells que han patit confinament domiciliari (amb efectes terribles en la immobilitat, depressió, ansietat o descompensació de malalties cròniques). Tenim l’obligació de donar resposta a la gent gran que no té problemes de salut importants (més de 9 milions d’espanyols de més de 65 anys viuen una vida normal), però sobretot a les 400.000 persones més vulnerables que viuen en residències de gent gran i a les 800.000 persones dependents que viuen al seu domicili amb cures informals. Cures informals dispensades majoritàriament per la seva parella de la mateixa edat, i que acostuma a ser una dona. Aquesta és una política adreçada als més vulnerables, als més febles i que lluita directament contra la discriminació per edat i gènere. I que dona tranquil·litat a més de 9 milions de persones que poden necessitar-la algun dia.

Tenim l’obligació de donar resposta a la gent gran que no té problemes de salut importants, però sobretot als més vulnerables

La segona raó és perquè és una política econòmicament solidària. Si som capaços d’invertir en cures per a la gent gran, tant a domicili com en centres de dia o residències, estarem activant polítiques d’ocupació, incrementant el consum i la responsabilitat fiscal alhora que reduïm subvencions. Parlant clar i català: cada treballador que traiem de l’atur per posar-lo a cuidar començarà a pagar impostos i a consumir. Deixarà de necessitar ajuda, i contribuirà a la recuperació econòmica d’altres sectors. I ho farà amb l’autoestima de sentir-se persones productives, plenament integrades en la nostra societat. És una política inclusiva i humana.

La tercera raó és perquè la inversió en cures té un retorn immediat en l’economia. Ara mateix. Per exemple, un ajuntament pot incrementar els serveis domiciliaris que ofereix a la gent gran dependent en uns dies (el que trigui a aprovar una ampliació de pressupost). El mateix amb la resta d’administracions públiques. Davant del mitjà termini de les polítiques industrials o del llarg termini de les polítiques tecnològiques, la immediatesa de les polítiques de la cura a les persones.

Invertir en cures ens pot salvar d’aquest primer cop. Perquè socialment té un impacte immediat en les persones que els necessiten i en les persones que els ofereixen. I genera una economia solidària, inclusiva i humana. Ens fa millors com a individus i com a societat.

Deixem de buscar culpables i de mirar cap a una altra banda. Invertim en polítiques industrials i tecnologia. I mentre n’esperem els fruits, invertim en cures.

Passem de l’infern com més aviat millor. Cuidant.

José Augusto García Navarro és director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG).