Carregats de raó

Max Weber criticava el “mesquí vici de voler tenir sempre raó”. Ho feia en una conferència famosa, que un cop publicada es va titular La política com a vocació. Qui així s’ha aviciat tindrà enormes dificultats per entendre la realitat, especialment quant els fets es van imposant despietadament sobre els seus desitjos. També les tindrà per posar-se al lloc de l’altre i reconèixer que les seves no són les úniques raons legítimes, exercici imprescindible per als que volen conèixer els errors comesos, diuen apostar pel diàleg polític o es mostren preocupats per l’eixamplament de la base de les seves propostes polítiques .

Max Weber aplicava aquest “mesquí vici” als vencedors d’una guerra, que “pretenen que han vençut perquè tenien la raó de la seva part”, com si una mena de veritat transcendent s’expressés en la sentència dictada per la destresa militar de cadascun . No és mesquinesa sinó pura i simple estupidesa, i potser pitjor, el cas invers del vençut que profetitza amb tossuderia i aplom la seva pròxima i segura victòria només perquè té la raó de la seva part, en lloc d’examinar a fons les causes que van conduir a la seva derrota.

Aquest és el cas d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, expressat amb sorprenent claredat en un curt pamflet titulat Tornarem a vèncer. I com ho tornarem a fer. Res que pugui acostar-se a una anàlisi racional de les circumstàncies que han conduït a l’actual bloqueig de la política catalana s’apunta a les seves pàgines, més pròpies d’un devocionari de la religió de la independència que d’un assaig ideològic i polític.

Cap rectificació es dedueix dels seus arguments. La superficialitat de les seves consideracions és la pròpia dels conjurs i els encanteris, escrites sense cap relació amb el coneixement de la realitat sinó únicament de cara a reafirmar les seves creences i sentiments. La radicalitat republicana i rupturista que refulgeix en el títol mateix i en tots els seus capítols té, naturalment, una funció molt terrenal, com és donar seguretats als seus seguidors i també als socis i, no obstant això, enemics de Junts per Catalunya, respecte a la fidelitat als llegats d’aquells dies abusivament qualificats d’històrics de la tardor estelada.

No hi ha en tot el llibret cap mena d’aprofundiment de la idea de democràcia que superi la infantil simbolització imbatible que representen les urnes. Junqueras i Rovira reconeixen que no van tenir en consideració la meitat dels catalans que no s’identifiquen amb la independència, als quals per cert segueixen considerant poc menys com a criptofranquistes, dretans i poc demòcrates. Però no tenen cap remordiment per l’aprovació precipitada i amb nocturnitat, els dies 6 i 7 de setembre, de les lleis de desconnexió que van permetre la destrossa. Tampoc els motiva el persistent incompliment per part de Junqueras de les garanties per a la celebració de referèndums establertes per la Comissió de Venècia del Consell d’Europa.

Quan s’està tan carregat de raó, no hi ha lloc per reconèixer cap raó als que dissenteixen, i aquest és el cas de la parella d’Esquerra. La realitat és que el republicanisme de què fan gala té poc de republicà. Moltes de les imputacions que dirigeixen als seus adversaris descriuen les seves actituds decisionistes i populistes amb més precisió del que pensen. Cap autocrítica mereix la divisió excloent imposada per l’independentisme amb la seva invenció d’un unionisme els drets d’autor del qual li pertanyen de ple dret. Cap lloc reserven en la seva idea de democràcia a la participació i a la deliberació pública i oberta a tots els ciutadans. Quan va començar aquesta història, el 2012, ja estava tot el camí traçat -pacte fiscal, primer, dret a decidir després, referèndum i independència-, anomenat el directori reconegut del procés i només era qüestió d’obtenir i forçar l’adhesió dels disconformes fins a obtenir les majories necessàries en comptes de plantejar el gran debat català i catalanista que hauria exigit un horitzó que es pretenia constituent.

La democràcia junqueriana no és republicana ni és liberal. Lleis de desconnexió en mà, més aviat té perfums autoritaris. I la proposta que ara es formula és una simple repetició de l’ideari derrotat, amb l’afegit que ara cal prendre-s’ho amb calma fins aconseguir ampliar el percentatge dels que estan a favor de la independència i, el que és més important, treure mentrestant profit de l’actual institucionalitat autonòmica. En castís, Esquerra li diu a l’antiga Convergència: marxa tu que mentrestant m´hi poso jo. És la gestió d’un mentrestant que pot durar més anys que el llegat d’octubre.

Finalment, l’Esquerra junquerista cobreix amb els aparatosos oripells d’una falsa estratègia independentista les petites i materialistes ambicions de poder, a obtenir gràcies a la bona sintonia amb Podem i als acords amb el PSOE. Ho fa amb el mateix desvergonyiment que Puigdemont fa tot el contrari i extrema el seu tactisme radical, intractable, de permanent “confrontació amb l’Estat”, per no perdre la seva hegemonia encara pendent d’un fil dins de l’independentisme i intentar salvar els mobles traslladats a Waterloo amb l’exili.