L’urbanisme tàctic de Colau xoca amb el disseny de Barcelona

No es discuteix la necessitat de guanyar espai al cotxe per als vianants i ampliar terrasses quan amb la covid-19 és necessària la distància social. La qüestió és en el com. En si les actuacions d'urbanisme tàctic executades a Barcelona pel Govern de l'alcaldessa Ada Colau xoquen amb una ciutat reconeguda pel seu disseny i la seva qualitat de l'espai públic. Les conversions en zona de vianants i carrils, executades des d'Urbanisme, en mans dels comuns, també han provocat malestar entre el seu soci de Govern, el PSC, que ostenta la cartera de Mobilitat. Els socialistes comparteixen el què, però no el com.

Excepte alguns casos que defensen la utilitat per sobre de l'estètica, la majoria dels dissenyadors, arquitectes i urbanistes consultats per aquest diari lamenta la “improvisació”, “frivolitat”, “falta de criteri”, “llenguatge simplista” i el “perill” de les actuacions. Fins i tot hi ha qui està convençut que no superarien les exigències del mateix Ajuntament en matèria d'accessibilitat, caracteritzada per un ferri control amb els projectes que busquen implementar-se en l'espai urbà. La contundència, el llenguatge bel·licista i la contaminació visual que s'ha generat, que lluny de donar tranquil·litat violenta i confon el vianant, són altres de les consideracions que apunten els especialistes.

Antoni Arola: “Per consolidar-ho, que li donin dues voltes”

El premi Nacional de Disseny 2003 compra “la teoria de donar espai al vianant” i entén la dificultat d'actuar amb rapidesa. “No és fàcil, però és massa improvisat i ràpid, el resultat no és el que esperava”, apunta. “Potser hauria estat menys aparatós i més radical tallar un de cada dos carrers”, suggereix, i en el cas de les terrasses aposta per “millorar-les amb tarimes de fusta, alguna cosa que les anivelli amb les voreres.” Amb tot, veu en l'aposta una “jugada tàctica, com d'escacs, quan col·loques una peça que condiciona el futur. Però si ho volen consolidar, que li donin dues voltes”.

Enric Batlle: “No fer-ho bé posa amb safata la crítica”

L'arquitecte i paisatgista assenyala la dificultat de deslligar la idea de guanyar espai al cotxe amb la necessitat d'executar-ho bé. “Quan una intervenció no es fa bé, poses amb safata la crítica, dones avantatge a qui hi està en contra i resta notorietat al que vols aconseguir”, avisa. “En canvi”, afegeix, “en una actuació ben feta amb el temps la crítica s'oblida”. Batlle també lamenta “quan en alguns casos no s'aconsegueix la funcionalitat buscada”, i cita la pretesa ampliació de voreres a Via Laietana: ha restat espai al cotxe i els vianants no la utilitzen. I apunta que, en buscar ocupar l'asfalt, en les actuacions hi ha massa elements.

Oskar Guayabero: “Un bon disseny ha de ser útil”

Sobre les intervencions, el “paradissenyador” alerta: “Un bon disseny ha de ser útil, les tanques New Jersey [de ciment, pintades de groc] no són maques, es podrien millorar, però funcionalment són un bon disseny”. Guayabero assenyala l'esforç històric a Barcelona per “fer un lloc democràtic de l'espai públic” i entén que en vista de la necessitat de distància i ajudar la restauració “s'hagi donat una resposta funcional pensant a provar i veure què passa”.

Javier Mariscal: “És un nyap sense criteri”

El dissenyador és partidari d'“humanitzar la ciutat i prioritzar el vianant”, però lamenta com s'està fent. “És improvisat i precipitat, potser pel coronavirus, i el resultat és un nyap, hi hauria d'haver criteri i equips tècnics, no empastifar i posar elements de polígon barat”, afirma. Sobre les terrasses: “És el nyap més gran del segle, utilitzar tanques d'autopista desagradables i agressives”. Amb tot, apel·la al “punt de senyora gran, potent i amb gràcia que té Barcelona”.

Daniel Mòdol: “S'ha negat la veu als tècnics”

A l'exregidor de Paisatge Urbà de Barcelona aquestes intervencions no li agraden “en absolut”, ja que “tot el que es faci en urbanisme ha de partir de la premissa de la necessitat. Això no ho ha reclamat ningú i està infrautilitzat”. Assegura que està sorprès que “l'Ajuntament, que exigeix 13 informes favorables per intervenir, hagi promogut actuacions improvisades i frívoles. Com a arquitecte no em deixarien fer-les per perilloses. S'ha negat la veu als tècnics”. Segons ell, “amb l'espai públic no es juga. S'ha perdut el nivell d'exigència que hi havia”. I denuncia: “Es diu que són espais públics, però són inaccessibles, ja que s’ha de salvar una vorada de 15 centímetres. No s’hi val tot, amb el tema del cotxe. Hi ha molt postureig, poca ciència i menys funcionalitat”.

Nacho Padilla: “Hi ha marge de millora”

El creatiu que va treballar per a Manuela Carmena a Madrid i que ara és a l'equip de Colau avisa que “les actuacions d'urbanisme tàctic situen el disseny sobre la seva pregunta principal que no és tant com, sinó per a què”. I entén: “Aplicar un criteri sobre si agrada o no entra en l'apreciació personal”. Padilla assegura que “són actuacions que necessitaven urgència i que no s'han fet de qualsevol manera”. “Moltes de les decisions s’han pres per fer-ho més possible que perfecte”, alerta. I recorda: “Es pot millorar fins a la implantació definitiva. Hi ha marge de millora”.

Claret Serrahima. “El risc en necessitats col·lectives és frívol”

Per al premi Nacional de Disseny 2010 “la urgència en qualsevol intervenció urbanística no és aconsellable. Soc un amant del risc, del dret a equivocar-se i fins i tot dels excessos creatius; però aplicat a les necessitats col·lectives pot resultar frívol”. I apunta: “Ni l'estètica ni el disseny no tenen sentit quan no es pensa en l'essencial. Els dissenyadors partim d'un procés d'anàlisi per diagnosticar i actuar en conseqüència. La classe política no té un coneixement estètic adequat. I això explica el desgavell en la comunicació gràfica i industrial de tots els elements”.

Pau de Solà-Morales: “Aquests codis porten a l’error”

L'arquitecte i president d'Arquinfad discrepa de les formes utilitzades en les actuacions: “Barcelona té un espai públic d'una gran qualitat que ha costat molts anys de feina. El llenguatge és equivocat. Els codis urbans són pactes tàcits entre les persones, però aquests indueixen a l’error. S'han fet de forma precipitada i malament”. Però el problema més important, apunta, és “el rerefons de joc, quan el carrer és un espai altament polític, perquè els elements ordenen, eduquen i coaccionen. Convertir aquestes normes en un llenguatge de nens ens infantilitza a tots. És una manera d'entendre l'espai i la política entre l'activisme i el hehe hihi”.

David Torrents: “Tots som vianants”

El dissenyador gràfic parteix del fet que el cotxe és un element nou a la ciutat. Per això, “més que un atac és tornar a situar les coses com estaven fa cent anys. S’està donant al vianant un espai que havia perdut i per això es fa de forma impactant. Es marca un espai com fa un gat, per avisar que aquest territori no li pertany”. Però reconeix: “Ha faltat pedagogia”.