Una segona oportunitat per a l’art censurat

En l'edició d'ARCO del 2018 el protagonisme el va rebre una obra de Santiago Serra que no es va poder veure en els cinc dies que va estar oberta la fira d'art contemporani de Madrid: Presos polítics en l'Espanya contemporània, una obra formada per 24 fotografies amb retrats de persones que eren a presó a Espanya per les seves idees, segons l'artista madrileny. Entre els retratats, amb la mirada pixelada, els independentistes Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Un dia abans d’inaugurar ARCO, la direcció d'IFEMA va demanar a la galerista Helga de Alvear que retirés l'obra.

Després de la polèmica, l'obra va ser adquirida per un comprador anònim, tot i que aviat es va saber que havia estat l'empresari lleidatà Tatxo Benet. Amb ella va començar una col·lecció formada per obres que, segons el col·leccionista, havien patit diverses formes de censura o l'atac de grups radicals que havien obligat a retirar-les. Dos anys després, ha reunit més de cent obres, 32 de les quals es poden veure en l'exposició Línies vermelles. La censura en la col·lecció de Tatxo Benet, que s'inaugura dissabte en dos centres d'art de Lleida: la Panera i el Museu Diocesà.

Si bé és la primera vegada que s'exposen juntes, algunes han omplert, per si soles, pàgines senceres de diaris. És el cas de Not dressed for conquering, d'Inés Doujak, que al 2015 li va costar el càrrec al director del Macba, Bartomeu Marí, quan va transcendir que volia retirar-la de l'exposició La bèstia i el sobirà perquè l'home sodomitzat per una sindicalista boliviana recordava el rei emèrit Joan Carles I. També hi ha les capses de llumins del col·lectiu Dones Públiques amb el lema de l'històric anarquista Kropotkin: “l'única església que il·lumina és la que crema”, acompanyat d'un dibuix d'un temple en flames, que es va presentar al Reina Sofía el 2014 generant denúncies i amenaces d'atac, però que el seu director, Manuel Borja-Villel, es va negar a retirar-la tot i que va afegir una etiqueta advertint que algunes obres podien ferir la sensibilitat.

La nòmina dels artistes de la col·lecció que ha reunit Benet va de Francisco de Goya, amb els seus Desastres de la guerra, a Pablo Picasso, amb els seus gravats pornogràfics sobre Rafael i la Fornarina, de 1968, passant per La civilització occidental i cristiana (1965), que és un Crist crucificat en un avió de guerra, de León Ferrari; les fotografies sadomasoquistes de Robert Mapplethorpe d’X Portfolio (1977); Always Franco (2012), la figura del generalíssim amb uniforme dins d'un nevera de Coca-Cola d'Eugenio Merino; La revolució (2014), amb un Emiliano Zapata cavalcant nu i amb sabates de taló, de Fabián Cháirez; Amen (2015), formada per la paraula ‘pederàstia’ escrita amb hòsties consagrades d'Abel Azcona; McJesús (2015), el pallasso de McDonald’s, també crucificat, de Jani Leinonen; Shark (2015), format per una figura de Saddam Hussein submergit en una urna de formol creada per David Cerny i el retrat Filippo Strozzi (2016), un sacerdot realitzat amb peces de Lego d'Ai Weiwei, que va fer que l'empresa deixés de subministrar-li material durant dos anys. Un conjunt d'obres, materials i artistes heterogenis que troben el seu vincle d'unió en el fet que els creadors, per una raó o una altra, s'han vistos obligats a retirar les seves peces o han tingut menys possibilitats d’exposar-les per motius polítics, religiosos, morals o econòmics.

“Quan vaig comprar les fotografies de Sierra no ho vaig fer pensant a formar una col·lecció, però després de veure per internet que hi havia un munt d'obres que havien patit algun tipus de censura, vaig decidir col·leccionar-les i donar-los visibilitat i una segona oportunitat”, va explicar Benet, que no va dubtar a asseure's a la cadira buida de l'obra Statue of a girl of peace (2019), de Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung, en la qual s'homenatja les joves esclaves sexuals coreanes utilitzades per les tropes japoneses durant la Segona Guerra Mundial, que va fer que es tanqués tota una exposició amb altres peces per “seguretat”. Segons Benet, la dificultat d'adquirir aquestes peces és que moltes, “després de concentrar l'interès per un període de temps, s’acaben oblidant i queden invisibles als tallers dels artistes”.

“Quan s'ataca una obra d'art s'ataca la llibertat d'expressió de tots els creadors; així es llança una advertència perquè no es creïn obres com aquesta, i això és una autocensura. Per això m'agrada mostrar-les, perquè exposant-les s'ajuda a la llibertat d'expressió de tots nosaltres. També es pacifiquen”, va explicar Benet, al costat dels comissaris de la mostra, Celia de Diego, directora de la Panera, i el director de la col·lecció i galerista, Benito Padilla.

Benet té al cap crear un museu amb totes aquestes obres, una idea que ha anat explicant en els últims anys. “He vist dos o tres llocs i ara el busquem de manera activa, però la pandèmia ho ha frenat tot; no hi ha res decidit, així que no hi ha pressa”, va dir sense concretar si seria a la seva ciutat natal o a Barcelona. Es parla d'una possible ubicació a l'antic edifici de la Foneria de la Rambla de Barcelona, on el president Torra va anunciar al febrer que volia crear un centre cultural que tothom va interpretar que estava fet a mida per a les peces de Benet. Però el col·leccionista ho va negar aquest dimecres: “Ni l'he vist. No en tinc ni idea”.