L’elàstica seda d’aranya

A Pèls i senyals, la seva primera novel·la, Sebastià Perelló (Costitx, 1963) convertia el soliloqui obstinat d’un falconer de l’aeroport de Son Sant Joan en una gran metàfora sobre els canvis socials i econòmics —la deserció de l’horta, el triomf de la ciutat— esdevinguts a Mallorca durant les últimes dècades. A la següent, Veus al ras, la dona que mirava des de la finestra i escoltava sense desxifrar el que li arribava des de l’exterior era la cara amagada de la soledat irreprimible de la gent que escriu sobre el que no s’entén i es vol entendre. Ara, a La mar rodona, una novel·la que és i no és una novel·la, i que està concebuda com un tríptic sobre la història de la Mallorca contemporània i sobre com la vida quotidiana del passat ha anat desapareixent a mesura que es transformava i es posava al servei del turisme, Perelló fa un tour de force i uneix història i pensament, amb un resultat colossal: la intrahistòria de l’illa, les traïcions de la memòria i els efectes pertorbadors del pas del temps es descabdellen a través d’uns fragments que s’encadenen amb una admirable alegria harmònica.

Les veus narradores i els personatges secundaris esdevenen unes presències tan reals com el ritme narratiu amb què es dissenyen les escenes de cada episodi, com si no hi faltés ni hi sobrés ni un sol detall; i la veritat de les mentides, de les tergiversacions dels fets i dels silencis eloqüents que es desgranen al llarg del text dota de significació les meditacions morals que s’escampen al voltant de la Història, de la societat i de la mateixa escriptura.

Com si Joseph Roth —que també coneixia mil·limètricament la vida als hotels— tingués una raó indiscutible i fos cert que els grans esdeveniments sempre solen començar a les barberies, la primera part de La mar rodona —una tragèdia civil plena de violències rutilants— se situa en una barberia de poble l’any 1936. La segona part —una farsa costumista i coral—, ambientada a la dècada dels setanta, immediatament després de la mort de Franco, té com a escenari el tros de carrer que hi ha davant d’una botiga d’espardenyes. I, en fi, la tercera i més extensa —una fantasmagoria de l’intel·lecte— es desenrotlla ara mateix dins d’un no lloc tan propici als fantasmes de la ficció com és l’interior d’un hotel —o antihotel, de fet— on uns amics duen a la pràctica —assagen— les seves teories sobre el turisme com a metàfora de tota condició humana.

Amb aquests tres escenaris, Perelló orquestra una minuciosa descripció —extremament sensorial al principi, esperpèntica després i potser distòpica a la fi— d’una societat que entra en crisi a partir de la Guerra Civil i que va perdent les seves senyes d’identitat fins al punt de convertir-se —l’illa sencera— en un fals hotel d’hospitalitat tan falsa com si es tractés d’un parc temàtic: amb aquests tres arguments, que són i no són la descripció de tres moments de tres generacions d’una possible família, Perelló arma un subtil entramat de temes i subtemes narratius que es van combinant i enriquint els uns als altres amb una elaborada matemàtica regint l’ús de l’espai i el temps novel·lesc, com si les accions avancessin al ralentí i es demanés al lector paciència i perspicàcia, l’obligació de participar en una recerca en la qual l’autor juga a confondre i a orientar alhora: la veritat més fonda no s’exposa mai impúdicament a la vista de tothom.

“Són temps de brodaries, quimeres i apedaçats. Escriure és reescriure, cosir fragments a lloure agafats amb quatre puntades, que tenen la consistència i l’elasticitat de la seda d’aranya, o presentar-se com una fantasia arquitectònica que té la fermesa d’un caprici, sempre a la deriva, digressiu, entre fils perduts i jocs d’improvisació d’un virtuós”, va escriure Perelló sobre la prosa de Biel Mesquida —una de les veus que ressonen durant la lectura de La mar rodona—, talment com si descrivís la seva pròpia. I, com passa en l’obra sencera de Mesquida, a La mar rodona Perelló també “ha furgat en els seus excessos i n’ha tret una filigrana, uns filats que secreta aquesta ficció on ha d’enllepolir els lectors amb una rêverie que sura entre l’onirisme i la curiositat”, una novel·la que potser no és ben bé una novel·la, escrita per llegir, rellegir i disfrutar sempre.