Quatre cors entre Bòsnia i Catalunya

Quan l’any 1992 les bombes van començar a caure sobre Sarajevo, pocs pobles es van mobilitzar tant com el català per ajudar les víctimes de la guerra de Bòsnia, que es va endur la vida de més de 100.000 persones. Entre ciutadans, ONG i institucions públiques, del Principat van sortir més de mil tones d’ajuda humanitària en direcció al país balcànic. L’Ajuntament de Barcelona va créixer en un districte simbòlic, l’onzè, dedicat a Sarajevo, amb pressupost i administració propis. I dotzenes de pobles i ciutats van fer un esforç per acollir uns 2.500 refugiats bosnians. En el 25è aniversari de la pitjor massacre d’aquella guerra, el genocidi de Srebrenica, i tot coincidint amb l’alto el foc de la guerra signat el 26 de setembre de 1995, Quadern ha conversat amb quatre d’aquells hostes, residents avui a la seva Bòsnia natal.

“Els primers combois humanitaris que van entrar a Sarajevo venien de Catalunya”, assenyala Almir Kasumagic, arribat amb 17 anys i que acabaria passant-ne deu en terres catalanes. Gairebé tants com Mirza Zildzovic, també un adolescent a inicis dels noranta, que no dubta a definir-se avui com a “més català que bosnià i un fanàtic del Barça”. Izeta Merdovic, llavors una mare amb dues criatures petites, i Leila Aladjuz, que encara era una nena, van tornar més aviat al seu país, però totes dues coincideixen a afirmar que porten i portaran sempre “Catalunya al cor” gràcies a la càlida acollida que van rebre en aquells temps tan foscos.

Tots quatre descriuen una petita odissea de diversos mesos per arribar a Catalunya, que solia incloure una llarga estada en algun camp de refugiats o casa d’acollida a Croàcia. Almir és el que va viure una fugida més atribolada, pròpia d’un film d’acció. A l’inici de la guerra va quedar bloquejat a Doboj, ciutat sèrbia, un lloc ben perillós per a un jove d’arrels musulmanes. “Després de vuit mesos, vaig aconseguir que un paio em portés a la frontera croata amagat al maleter del seu cotxe, a canvi de 50 euros i dos paquets de cigarretes per subornar els paramilitars serbis als controls de carretera”, rememora en un bar de moda de Sarajevo. “Em va deixar a terra de ningú, i vaig córrer més d’un quilòmetre sense mirar enrere”.

El procés era sempre el mateix: després de registrar-se com a refugiats amb l’ONU, l’enviat d’alguna entitat catalana en missió humanitària, com per exemple el CIEMEN o Càritas, els oferia empara. La majoria eren dones i nens, però també hi havia alguns avis. Els homes adults es quedaven treballant o lluitant al front.

Un cop a Catalunya, s’allotjaven de manera provisional en algun alberg fins a l’arribada d’algun responsable municipal que se’n fes càrrec. “Nosaltres vam arribar amb un grup d’un centenar de persones, i ens van instal·lar temporalment a l’Arboç uns dos mesos. Finalment, ens va tocar Olèrdola, a prop de Vilafranca del Penedès”, comenta Leila, mentre el seu inquiet fill vagareja per un cafè de la capital bosniana.

Una acollida hospitalària

Tots quatre antics refugiats coincideixen a descriure la rebuda als seus pobles respectius com a exemplar. Una xarxa d’institucions públiques, associacions i ciutadans s’encarregava de proporcionar-los un allotjament gratuït, menjar, diners i fins i tot, en alguns casos, feina. “Em van tractar com si fos una reina. No ens va faltar mai res. Fins i tot, m’acompanyaven al metge si queia malalta. Potser el fet que arribés amb dues criatures petites molt boniques va ajudar a empatitzar amb nosaltres”, diu Izeta, a qui van allotjar a l’Espluga Calva, un llogarret de la comarca de les Garrigues, prop de Lleida, d’uns 400 habitants. “Vaig fer amistat amb una família de Mollerussa que tenia una empresa tèxtil, i em van oferir una feina a la seva fàbrica”, comenta Izeta, que avui es guanya la vida fent de cuinera en una escola.

La canalla es va haver d’integrar per la via ràpida, ja que en qüestió de dies els nens bosnians es trobaven dins una aula en la qual el mestre i els companys parlaven en una llengua incomprensible. “Va ser dur, em va costar mig any poder entendre’ls bé. Però vaig poder passar de curs”, recorda Leila, que aquell primer any va cursar setè de l’antiga Educació General Bàsica. Aquesta avui extravertida guia turística té paraules d’agraïment per als seus mestres i companys de classe, si bé la seva integració no va estar exempta d’algun petit conflicte: “Les nenes són terribles, i sentien gelosia de mi. I no pas perquè fos molt guapa, però atreia l’atenció per exòtica. Així que em feia més amb els nens”.

Molts refugiats van anar a parar a pobles de la Catalunya rural i el català va ser la primera llengua que van aprendre. De fet, alguns eren quasi monolingües en català. “Tenia problemes amb el castellà als exàmens perquè no el practicava mai. Així que, en el viatge de fi de curs a Mallorca, vaig demanar a tots els companys de parlar només en castellà entre nosaltres tota l’estada. I ho van fer”, explica Leila, que avui s’expressa amb més fluïdesa en castellà a causa de la seva feina de guia, en la qual rep turistes de l’Amèrica Llatina. Mirza, d’aspecte encara juvenil, no es va penedir mai d’haver après primer el català a Llinars del Vallès: “Era un avantatge per lligar!”, exclama amb un somriure trapella.

Per motius pràctics, Almir, que va ser enviat a Gualba de Dalt, prop de Sant Celoni, es va convertir en un defensor acèrrim del català. “A la carrera, dues alumnes d’Erasmus van demanar fer la classe en castellà, i el professor va preguntar si algú s’hi oposava. Jo, el bosnià, vaig ser l’únic que va aixecar el braç i tothom va al·lucinar”, comenta després de preguntar-li per alguna anècdota divertida. “Per mi, era important treure bona nota. Per les Erasmus no, ja que les aprovaven automàticament. A més, hi havia una altra classe de la mateixa assignatura en castellà, però era divendres a les 9 i no l’havien triat perquè elles volien sortir de festa dijous”, es justifica.

Si bé aquells van ser uns anys durs, de moltes pèrdues, tots parlen amb nostàlgia de Catalunya i amb afecte dels amics que hi van deixar. Per això, de tant en tant, a l’estiu, tornen per visitar-los. “Els meus amics catalans per a mi són com de la família. No fa gaire es va morir el germà del meu millor amic allà, i em vaig passar tot el dia plorant”, diu Izeta, dona decidida i entusiasta, amant de la gastronomia i a qui agrada cuinar plats catalans.

A tomb del procés

Els ecos del procés independentista han ressonat amb força a Bòsnia, sobretot arran del referèndum de l’1-O. Els refugiats dels noranta el van seguir amb molta atenció. Excepte Leila: “En aquella època vaig tenir un boom de feina, i la veritat és que no hi vaig estar molt pendent, però els titulars sí que m’arribaven”. En general, la majoria simpatitzen amb la reivindicació de més drets per a Catalunya, però manifesten recels i por sobre les conseqüències d’impulsar la independència.

Les comparacions entre el procés català i el desmembrament de Iugoslàvia han estat habituals a la premsa espanyola i apareixen inevitablement en totes les converses. “Jo no vaig creure mai que la situació a Catalunya pogués acabar en una guerra civil com la d’aquí. Ara bé, també és cert que ningú es podia imaginar aquí als anys vuitanta que hi hauria una guerra”, reflexiona Mirza, expressant una idea molt estesa entre els antics refugiats. “Entenc que Catalunya es vulgui independitzar. Tots els meus amics catalans ho volen. Però jo no sé si val la pena arriscar-se que hi hagi un bon merder”, opina abans que la conversa derivi cap al seu desig de crear una penya del Barça a Sarajevo.

Almir, bon amant de la història, assenyala un altre paral·lelisme entre Catalunya i Bòsnia: “El 1714, qui va dirigir la defensa del setge de Barcelona va ser un castellà, Antoni Villarroel. I qui va defensar Sarajevo del setge serbi va ser un serbi, Jovan Divjak”. Partidari de la pervivència de l’antiga Iugoslàvia, destaca una diferència important entre ambdós casos: “Amb Tito, les repúbliques tenien molta autonomia, més de la que vosaltres tindreu mai a Espanya. No hi havia motiu per al trencament”.

Si bé es manifesta favorable al dret a l’autodeterminació de Catalunya, considera que avui no hi ha una majoria clara favorable a l’escissió i que, a més, “tampoc era el moment oportú” per engegar el procés. “En tot cas, no crec que la independència sigui una bona idea. Sobretot des del punt de vista econòmic, perquè les empreses catalanes perdrien un mercat important. La solució al problema hauria de ser la concessió a Catalunya d’un concert econòmic com el del País Basc”, rebla en un català quasi digne de Pompeu Fabra.

Izeta també mostra la seva preocupació per les conseqüències econòmiques d’una ruptura entre Catalunya i Espanya. “Podria haver-hi un caos. Potser a Catalunya li aniria bé després, però Espanya es veuria molt empobrida. No crec que sigui una bona idea”, sosté, per bé que vol deixar ben clar que estima “molt” Catalunya. “En aquella època vaig patir com si fos catalana. Però mai no vaig arribar a témer realment que tot plegat desembocaria en una guerra civil, perquè allà la gent té més cervell que aquí”.

De petit, a l’inici de la guerra, a Ervin Topic l’aterrien el vols dels avions militars que traspassaven la barrera del so. Afortunadament, va poder fugir al Puig, un poblet de València. Gràcies a la seva condició de poliglot, la dècada passada va treballar per a una ONG catalana i va viatjar sovint al Principat. Tot i definir-se com a “neutral” sobre la qüestió de la independència, vol desmentir algunes comparacions poc raonades. “El nacionalisme català és pacífic i cívic, no té res a veure amb l’ètnic que hi havia a Iugoslàvia. Aquí la identitat va vinculada a la religió i et ve imposada. En canvi, a Catalunya no, trobes fills d’andalusos que són independentistes”, raona seriós, deixant de banda per uns minuts la ironia amb què assaona l’entrevista.

Els refugiats d’avui

Un quart de segle després d’haver escampat una onada de refugiats per Europa, Bòsnia dona avui alberg temporal a més de 10.000 migrants d’orígens diversos, però sobretot dels països àrabs i de l’Àsia central. Una bona part es troben allotjats en els camps instal·lats per organitzacions internacionals als voltants de la frontera amb Croàcia, el nou sentinella de la severa fortalesa europea. Els altres vagaregen per Sarajevo o altres ciutats venent mocadors de paper o demanant almoina.

Als refugiats de la guerra civil, la precària situació dels nous apàtrides els toca de manera especial. “N’hi ha que fugen de la guerra, altres de la fam. No viuen una situació gaire diferent de la nostra. És molt dur haver de demanar almoina. Jo sempre que puc, els ajudo”, confessa Izeta. Almir s’expressa en uns termes semblants: “Com nosaltres, ells escapen d’una desgràcia, la que sigui, i arriben a arriscar la vida per poder fugir. Col·laboro amb el que puc, donant-los menjar, portant roba a ONG...”.

Tanmateix, no tots s’hi senten identificats, per bé que comparteixen un sentiment de compassió envers els seus tràngols. “Nosaltres érem sobretot dones i nens, que ens volíem integrar. Ells són homes joves que només estan de pas. A més, molt d’ells són migrants econòmics més que no pas refugiats”, sosté Leila. Aquestes diferències, però, no eviten que surti en defensa seva davant actituds hostils per part dels autòctons —a la zona fronterera s’han muntat pàgines de Facebook xenòfobes—. “Quan els critiquen, jo els recordo que també nosaltres vam passar una situació semblant. El problema és que s’ha estès un estereotip d’ells negatiu perquè alguns han robat o creat problemes. Però són una minoria”.

En el debat amb Mirza i Almir, aflora un greuge amb la Unió Europea per la seva actitud egoista, ja que, malgrat tenir una capacitat d’acollida molt més gran, prefereix deixar aquests milers de migrants als llimbs de les muntanyes i els carrerons de Bòsnia. Zied, un tunisià bloquejat a la zona fronterera amb Croàcia des de fa nou mesos, subratlla que no tots els grups ètnics de Bòsnia mantenen una mateixa actitud. “Els bosnians de religió musulmana són solidaris amb nosaltres, ens donen menjar, roba... Potser perquè la majoria de migrants també som musulmans. En canvi, la gent als cantons serbis són racistes i ens tracten malament".

Els quatre refugiats catalans coincideixen en el fet que, en el seu cas, la qüestió religiosa no va constituir cap problema. “La gent era molt respectuosa. Per exemple, als menjadors, quan deia que no menjava porc, sempre s’esforçaven a buscar una alternativa”, apunta agraït Almir. “No vaig experimentar mai cap mena d’islamofòbia. Ara bé, sent ros i d’ulls blaus, ningú em feia musulmà. Potser ara, després dels atemptats i tot això, la gent no reaccionaria igual...”, adverteix Mirza. Per a Leila, el fet que la majoria de bosnians no fossin practicants i que poques dones portessin el hijab o mocador islàmic, podria haver ajudat a dissipar qualsevol recel.

 Dels 2.500 bosnians que van fer de Catalunya la seva llar, una bona part van tornar al seu país poc després de la guerra, com Izeta i Leila. Altres van estudiar a les universitats catalanes i s’hi van quedar uns quants anys més, com Mirza. I també n’hi ha que s’hi van establir de manera definitiva, com Sanela, germana d’Almir, avui oncle de dues nenes catalanes. L’elecció de cadascú va dependre de la situació familiar, acadèmica o personal. El retorn no va ser mai fàcil. A Bòsnia, les ferides d’aquella guerra no han cicatritzat i la reconstrucció parcial del país no ha evitat que sigui un dels més pobres d’Europa, del qual cada any emigren milers de joves cercant oportunitats millors.

El futur incert de Bòsnia

Força polititzat, Almir assenyala els mandataris bosnians com a responsables principals de la difícil situació que travessa el país, agreujada pel coronavirus, que farà caure el PIB més d’un 5% aquest 2020, segons l’FMI. “Els partits nacionalistes de cada comunitat han creat una xarxa clientelar que els permet guanyar sempre les eleccions. La gent està farta dels polítics. El país està estancat, el 90% de la gent viu malament. Tothom vol anar a països com Alemanya”, etziba aquest economista. Tot i que ell compta amb una bona feina a la companyia estatal de telefonia, no descarta abandonar el país i tornar a Catalunya.

Leila té molt clar que el futur del seu fill no passa pels soferts Balcans, i ja rumia en un pla: “Jo soc optimista amb tot, menys amb el futur de Bòsnia. Estem esperant que el nen aprengui idiomes, anglès o alemany, per marxar”. El 1996, amb els permisos en regla i tota una vida al davant, va estar temptada de quedar-se a Catalunya, com va fer la seva germana. “Ja era prou gran per saber les dificultats del retorn. Tenia el cor partit. Però no volia deixar sols els meus pares, i que no poguessin gaudir dels seus nets”.

De tots, Izeta és la que es mostra més nostàlgica del seu periple català. “M’hauria d’haver quedat. A Catalunya es viu molt bé, la gent és optimista i oberta. Aquí, en canvi, tothom està deprimit”, es queixa. A Bòsnia, el sou mitjà són uns 300 euros al mes, i només les despeses més bàsiques ja superen els 100 euros mensuals. “No hi ha fàbriques, ni cap indústria, res de res... Abans de la guerra, la gent podia sortir a estiuejar els caps de setmana, o a l’estiu. Ara és impossible”.

Mirza és qui va trigar més a comprar el bitllet de tornada: quinze anys. I ho va fer empès per la crisi econòmica de la dècada passada. “Em va costar aclimatar-me aquí de nou. Només havia vingut de vacances a l’estiu, i ja no parlava l’idioma amb fluïdesa. Els primers quatre anys me’n vaig penedir”, rememora. Finalment, gràcies a l’ajuda familiar, va trobar una feina estable com a comptable per a la companyia nacional de ferrocarrils, i ara està ben establert. El que més troba a faltar, diu, és el caràcter treballador i responsable dels catalans, així com la seva gastronomia, menys greixosa que la bosniana. “Les coses són difícils aquí, però jo crec que menys del que publica la premsa. A més, tampoc és que allà tot sigui perfecte”, comenta desafiant les implacables lleis de la nostàlgia.