Menjarem garroves

“Menjàvem garroves, de vegades pa negre. Ma mare, un dia de xirimies, podia fer brou claret de peix, amb tres gerrets, i en treia les molles. Algun pagès ens duia un poc de verdura d’amagat”. El testimoni –històric– remet a Eivissa del 1936-39 i és (era) la veu d’una víctima que fou una dona òrfena de pare, afusellat, no represaliat –mot aquí eufemístic–, assassinat sense causa, judici ni tomba.

La garrova o garrofa, tan mediterrània, és símbol i valor. Hi ha varietats de garroves –a centenars– com a dolces. La garrova, històricament, ”era considerada un aliment d’afamegats i del pitjor bestiar” (ases i someres), anota el savi Vicenç M. Rosselló Verger al monumental ‘Mallorca, el sud i el sud-est’, publicat al 1964, que ell traduí el 2018. El verd de la primera tardor el fa el garrover.

Els garrovers eren espontanis, mig de garriga i de terrenys de poc interès pels conreus. Acompanyaven, aïllats, els ametllers i les figueres. Hi ha viatgers romàntics i espies a les Balears que parlen de “les Illes dels arbres” i d’altres que eren una terra sense arbres, depèn del segle.

Suara als foraviles moribunds de Mallorca i Eivissa en fan esporàdiques plantacions intensives de garrovers, gegantines (de milers d’exemplars). Fan contes fer la collita aviat i, com en una guerra, usar helicòpters: fent caure el fruit sobre teles per recollir, fent volar arran dels arbres un helicòpter. Serà de veure. Els arbres gegantins vells, de natura, eren de fins a 18 metres d’alçada i podien donar una tona de fruits, més comuns eren els de 200 quilos, segons l’any.

Les mateixes garroves contra la fam i la misèria, les de la collita del 2020, abasten un gran valor al mercat per la demanda dels seus subproductes (farines i gomes del pinyolí) que tenen projecció i exportació internacional per a múltiples utilitats, al cor de molts elements, com a espessidor, per exemple.

Molta gent l’espolsa i recull perquè fa molt bon preu i la farina té desenes d’aplicacions

El preu, com sempre, el marca i domina el monopoli, la mà del mercat, els magatzems i les centrals, com els qui foren contrabandistes mallorquins, arreu ‘Don’ Toni Fontanet i al sud en Simó Melé. El cant als olivers i ametlers se’n duen la mè dels poetes i la realitat contemporània escalda els novel·listes. Si hi ha algun vers que exalta el fantasmes del garrover és en Guillem Soler, entre ‘balearicos’ i la Mallorca profunda de ‘Boulevard de tardor’ (1983). Aquest poeta refugiat a Portopetro –l'hindú Soler, en deia Blai Bonet, el gitano Soler, també– va fer un poema biogràfic, com tots, amb el garrover mutant-se com a la seva vida.

El ‘boom’ comercial i gastronòmic actual potser esdevindrà bombolla. Durant dècades, els garrovers ni se’ls miraven – “el fruit no tenia preu” – i avui en dia no hi ha casa a la ruralia on vells i jovent no hagin arreplegat sacs i sacs. I s’han denunciat furts del que en deien els diaris ‘or negre’. El fruit negre de l’arbre sempre verd té gran demanda.

Ret molt espolsar i arreplegar el fruit, gairebé a l’ombra, sense la duresa exigent i decadent de l’espolsar ametlles (acte testamentari de Mallorca) o recollir olives de muntanya, un altre esclavatge de segles. Les garroves han estat valorades del pinyolí –la llavor– que de sempre ja s’apreciava molt més que la popa, se’n treien ja components alimentaris i productes per a ús farmacèutic.

Amb cents de noms i metàfores possibles, les garroves generen un esplet, desenes i desenes de productes derivats del fruit capolat i fet farina, del pinyol transformat en component miracle: “Sense greix, producte natural, sense gluten, vegà, procedent de l’agricultura ecològica de Mallorca. Aportació natural de minerals i vitamines”, diu una referència del portal ‘Es Garrover de Mallorca’, amb eco a IB3 radio i a la tele, i pels cuiners Miquel Calent i Na Toneta. Fan des de ‘kafé’ a oli, base per a gelats, fins a tota mena de pastes, des de pizzes fins a pans, cremes i essències, infusions i salses. El licor de ‘Palo’ no du garrova, és un mite que ven.

Al 2003 del segle passat, un gurú curiós, Guillem Ferrer, que empeltà més clar l’estil i discurs ruralista a la marca Camper (someres, porcs, garrovers), va dur del Japó el menjar fet de bolles d’arròs, per ventura la millor era una de xocolata fet garrova, esplèndida. El lloc de menjar fels sabaters Food Ball a Barcelona va durar 4 anys. Ara és un restaurant fi al costat de l’hotel Casa Camper a l’entorn del MACBA. Allà xerraven de “menjar de veritat i llavors de llibertat, sense greixos, radiacions i adobaments químics”.

En Guillem Ferrer, ‘influencer’ grupal, fora dels circuits clàssics, un temps passava un pèndul pel seu plat per verificar la veritat del seu menjar. (Observat, un dia, als inicis de 1994, a l’exrestaurant Koldo Royo a Palma, presentant l’exposició de sabates tacades i usades pels artistes al seus tallers en homenatge a Miró, i les sabates ‘Miró’ que continuen fent-se.)

“Menjaràs garroves” no és una condemna ni una frivolitat. Joan Miró tenia garrovers al jardí del seu taller i de casa seva, davant el finestral de son Abrines, i duia una garrova de Mallorca o de ca seva, el mas de Mont-Roig de Catalunya, sempre avinent a la butxaca o al maletí de viatjar. “Les arrels del garrofer són com els meus peus, que s’endinsen a la terra, i aquest contacte em dona una força enorme. També admiro aquest signe de vitalitat que té el garrofer, que mai perd les fulles”, va dir l’artista.

“M’agrada l’ombra del garrofer. És un arbre fort, poderós, com disposat a enfrontar-se a mil batalles”. Un savi escriptor i divulgador Martí Domínguez creu que “és un arbre proletari, humil”. Miró sembrà garrovers com feu son pare. Deia que són com “animals vius que sorgeixen de la terra”. Menjar de bestiar, delícies contemporànies.