Ceret, a prop del centre del món

A la fi de juliol, la premsa internacional, des del Corriere a The New York Times, i infinitat d’emissores de ràdio i televisió explicaven que s'havia localitzat el paisatge que va inspirar el darrer quadre de Vincent van Gogh, Arrels d’arbre. Es troba molt a prop de l’alberg d’Auvers-sur-Oise, on vivia l’artista. Va morir d'una ferida de bala dos dies després d’haver treballat en l’obra.

La documentació sobre els territoris, racons o paisatges que han inspirat artistes no és una cosa excepcional. La geografia de l’art porta a un mapatge d’aquests llocs i permet comparatives sobre el grau de realisme, concepte sempre en disputa, la fidelitat o el desviament de l’artista a l’hora d’apostar per unes formes o per uns colors. També la literatura de viatges és plena de dobles imatges on es mostra el quadre i el panorama que reflecteix. Klimt, Dalí, Gauguin, Hokusai, Monet, Renoir... han servit a la cartelleria turística.

En molts casos, el paisatge assenyala l’absència del quadre que el representa i que és en un museu llunyà. No és el cas de Ceret, l’acollidora població del Vallespir, d’uns 8.000 habitants, al costat francès de la frontera catalana. Quan Dalí proclamà l’estació de Perpinyà “el centre del món”, l’any 1965, venia precisament d’un simbòlic viatge des de Cadaqués passant per Ceret, a 30 quilòmetres de la capital del Rosselló.

Ceret té molts encants, però un dels més grans és l’esplèndid i dinàmic museu d’art modern. Cada estiu acull una exposició temporal. Jaume Plensa, per exemple, va acomodar tres de les seves grans figures en una catifa de 120.000 cireres, un discret homenatge al lloc que va celebrar la seva obra abans de l’antològica del Macba. Aquest any, però, el museu està tancat. Les obres d’ampliació per acollir amb més folgança la seva col·lecció i les exposicions temporals, no acabaran fins a mitjans de l’any que ve.

Què es pot fer? Oblidar-se dels tresors que guarden les seves parets? De cap de les maneres. El centre ha organitzat uns passejos pels llocs que van pintar els seus il·lustres veïns. De la mà d’Alexandra Bravo, una guia del museu a qui li agrada el seu ofici –es veu de seguida per la passió i claredat amb què s’explica–, visites els mateixos racons que van trepitjar una nòmina excelsa d’artistes. Davant d’una reproducció del quadre t’adones de com de lluny estaven els pintors de la còpia, de la redundància. Els plàtans que ombregen la vila són emprats per Vicent Bioulés per jugar amb la llum mentre que un turmentat Soutine els retorça, són una manifestació de la còlera de la vida, segons Bravo.

La primera onada de notables visitants és del 1911. Manolo Hugué va convidar-hi el seu amic Picasso, que va visitar Ceret tres anys seguits. George Braque i Juan Gris van arribar poc després. No és estrany, doncs, que es consideri Ceret com el bressol del cubisme o, si més no, com va escriure Rosario Fontova, on el cubisme passava les vacances. Amb Cotlliure (Matisse i el fauvisme) i l’Empordà (Dalí i el surrealisme) van conformar un triangle avantguardista lluny de les grans capitals.

Braque i Picasso van residir a l’enorme Maison Derclos –la seva proximitat onomàstica amb el meu cognom, lamentablement, no em suposa cap dret patrimonial. A la porta, un record bromista: dos timbres llueixen els noms de Braque i Picasso com si fos possible que baixessin a obrir-te. Encara l’any 1953, Picasso visitaria Ceret, per presidir una cursa de braus, i els seus camarades del partit comunista local li van demanar un record de la visita. Picasso va dibuixar La sardana de la pau. Una còpia de la peça es pot veure ara a la font de la plaça Picasso. L’original va acabar al museu, donat pel PCF. La façana de l’antiga gendarmeria, que després va ser la primera seu del museu, va ser un dels llocs escollits per Picasso per traçar la geometria de la realitat que definia el cubisme.

L’any 1919, després de la Primera Guerra Mundial, van aterrar a Ceret el poeta Jean Cocteau i pintors com Raoul Dufy o Chaïm Soutine. Marc Chagall va residir dos anys a la població (1927-29) dedicat a un encàrrec d’il·lustració. No va pintar Ceret, encara que amb motiu de la inauguració del museu l’any 1950 donà peces seves en record de l’estada. Uns altres van arribar més tard, per exemple, fugint del nazisme. Un insòlit passat artístic que ennobleix la vila. I el museu, quan obri, vol tenir molt present l’art contemporani, no viure únicament del caliu que hi han deixat aquells anys.