El sexe dels àngels

Venim d’on venim i gratar-se el cap és un gest que ens acosta als micos. Després n’hi ha que necessiten alguna cosa més que tenir cap, mans i gratera. Parlo per mi quan poso, per exemple, oli, sal i vinagre (vinagre!) a la verdura. I no sé per què ho faig si amb prou feines m’agrada. Però com que ningú més a taula em segueix el gest, el reivindico com un acte purament meu. Jo soc aquesta humana, que no és ni la teva mare ni la teva dona, la que posa oli, sal i vinagre a la verdura.

Un altre dels automatismes individualitzants que sovintejo és encomanar-me a Déu quan n’he sentit una de molt grossa. En majúscules (Déu meu!), com si honorés algú posant-lo a l’altar dels noms propis, com si honorés algú amb l’ús reverencial de la lletra alçada. Res, que ja soc conscient que això és un tic lingüístic, tan descarregat de sentit com gratar-se el cap com un mico, sempre que al cap en qüestió no hi hagi polls, és clar. Llavors, si em grato voldrà dir alguna cosa. I aparteu-vos. Distància social del tic individual. Això o us tocarà posar-vos-hi vinagre (vinagre, Déu meu!).

Però no entraré a examinar a fons aquests dos primers exemples d’automatismes perpetuats pel simple gust de sentir-me’ls meus, que les incoherències espirituals o els gustos culinaris són assumptes d’àmbit estrictament privat i tants caps, tants barrets. Com les opinions.

I fins aquí porto unes quantes línies escalfant els dits al buit. En la present no hi ha hagut opinió fins en aquest precís instant. I m’adono que podria estar posant cullerada a assumptes importants! Em surt del fons de cervell, l’acadèmic: “L’articulisme i, en especial aquell que fan alguns escriptors a les seves columnes, ha de reportar l’estat de la cultura i, en conseqüència, de la societat que la fa”. M’hi vull posar, però, casumdena, em ve gratera i les mans se me’n van del teclat a la closca. Semblem micos.

L’opinió, dèiem. Tothom que tingui l’oportunitat de posar-la per escrit és d’imperatiu moral que ho faci i, sobretot, que no parli del sexe dels àngels. El bon intel·lectual ha de fer servir cada mot per jo-acusar o bé, sol passar, xocar-la amb aquells que ja li coneixen l’aire. Però alguns opinadors voldrien inflamar-los. Encendre el llum als adormits, que són la repera perquè, adormits i tot, llegeixen diaris.

M’agradaria que s’esperonés l’amplitud de mires, cosa que permetria entendre per què els arguments són tics socials, exercicis d’estil o simples ganes de continuar escrivint sense pensar si es fa sistema amb el privilegi d’escriure en obert. Però mirin, dic que hi ha espai per a tot, també per a les paraules fetes per airejar-los el cap, que també és una manera de socialitzar la vital salut de l’eina.