La vida interior de la música

David Bagué era un nen introvertit de només 12 anys quan el seu pare va portar un violí a casa. Inspirat per l'esperit iconoclasta de Les Luthiers i les sevs boges andròmines musicals, el noi es va decidir a esbudellar l'instrument per desxifrar-ne els misteris i així poder, després, refer-los. Va ser el primer miracle de fusta i corda en la llarga carrera de Bagué, que es convertiria en un constructor de fama internacional. Més de quatre dècades després, aquell impuls es fa per fi realitat (virtual) més enllà de la curiositat infantil gràcies a l'experiència de cinema immersiu Symphony, un “viatge al cor de la música” de la mà del director d'orquestra veneçolà Gustavo Dudamel.

L'espectador que es calci les ulleres de realitat virtual i els auriculars per sentir aquest innovador projecte didàctic i musical en el qual Igor Cortadellas, guionista i director, i la Fundació “la Caixa” han treballat durant els últims quatre anys, es veurà transportat a l'interior del pintoresc taller del lutier al carrer Virtut, al barri de Gràcia de Barcelona, mentre aquell treballa en un dels seus famosos violins. Abans, la pel·lícula col·loca el públic al centre mateix d'una orquestra conduïda amb nervi per Dudamel. Vistos des de fora, els visitants s'agiten a les butaques giratòries com cadells desorientats al ritme de la Cinquena de Beethoven. A dins, un es descobreix envoltat de les diferents famílies d'instruments que toquen músics que et miren als ulls: violins, oboès, tubes i timbals envolten l'espectador, que ha estat rebut pel director artístic de la Filharmònica de Los Angeles amb l'enunciació d'un misteri encara per resoldre: com pot sorgir tanta bellesa metafísica de la combinació de metall, corda i fusta?

Una gira de 10 anys

La innovadora experiència es podrà viure des de dilluns al CosmoCaixa, museu de la ciència que la fundació té a la part alta de Barcelona. Al pati s'han instal·lat dos enormes tràilers o “unitats”, com prefereix anomenar-los Antonio de Diego, responsable tècnic del muntatge. Construïts expressament per a l'ocasió, són en si mateixos un altre prodigi de la tècnica. D'uns 100 metres quadrats cadascun, han passat l'estiu en una nau al poble de Calaf, abans de ser plegats sobre si mateixos i traslladats a la ciutat per tornar-se a desplegar. Es connecten entre si per una d'aquestes estructures amb forma d'acordió que recorden la unió de dos vagons de metro i que en aquest cas ofereixen la versatilitat de poder-se col·locar longitudinalment o formant diversos angles entre si. Estan dissenyats per viatjar per un centenar de ciutats d'Espanya i Portugal en els propers 10 anys; les primeres parades, després de Barcelona (fins al 8 d'octubre), seran Santander, Valladolid i Madrid, que rebrà la visita d'aquest tecnològic carruatge per Nadal.

La primera de les unitats conté una pantalla lleugerament corbada, de 10 x 3 metres, sobre la qual es projecta una meditativa peça de cinema panoràmic sense paraules d'uns 12 minuts, que serveix per introduir l'espectador en l'univers de Symphony. “Està pensada”, explica Cortadellas, “perquè el visitant s'endinsi en un ritme diferent del que porta del carrer, que es desprengui dels sons de la vida quotidiana i es concentri en l'escolta atenta que perseguim”. El concepte recorda les idees de l'acordionista i teòrica sonora nord-americana Pauline Oliveros, que va il·luminar la tècnica del deep listening, sorgida als anys vuitanta després d'una actuació a l'interior d'una enorme cisterna d'ús militar que permetia una reverberació de 45 segons: “Escolta tota l'estona i sigues conscient quan no ho estiguis fent”, aconsellava Oliveros, que, per desgràcia, mai va tenir a l'abast els mitjans tecnològics que ha tingut ara Cortadellas per aïllar l'atenció de l'oïent.

La peça panoràmica s'obre amb la imatge del batre de les onades a la Costa Brava i la història de Ruth Mateu, violoncel·lista d'Igualada (Anoia), de 21 anys. Els sons de la natura van acompassant-se amb les imatges fins a culminar en la Pièce en forme d'Habanera, per a la qual Maurice Ravel es va inspirar en el sensual ritme quan va viatjar des de Cuba per fer-se fort en la música popular de la conca mediterrània oriental espanyola. Aquesta combinació de vida en moviment i genius loci musical es repeteix en les històries de Daniel Egwurube i Manuela Díaz, dos altres músics seleccionats per la Fundació Gustavo Dudamel per al projecte. Egwurube, flautista novaiorquès, agafa el metro a Brooklyn, amb els auriculars posats i bressolat per les cadències seques de la ciutat. Viatja cap a Manhattan, on interpreta a l'Smalls, un popular club de jazz del Village, Take Five, l'enganxós standard popularitzat per The Dave Brubeck Quartet. Després, a Díaz, intèrpret de tuba de Salento, a l'eix cafeter colombià, el rítmic so dels matxets la porta irremeiablement a la interpretació de la merenga amb tocs de fandango El pájaro amarillo, de Rafael Campo Miranda. Els tres joves músics van ser seleccionats per sortir a la pel·lícula com a part d'un premi encara més gran: tocar amb la Mahler Chamber Orchestra (MCO) l'estiu passat al Festival de Perelada a les ordres de Dudamel, en un recital que va incloure la Primera de Mahler i una versió de la música incidental per El somni d'una nit d'estiu, de Mendelssohn, amb la narració de l'actriu espanyola María Valverde, casada amb el director veneçolà.

Acabada la primera projecció, els espectadors passen a la segona unitat, separada per uns metres que són també l'el·lipsi cinematogràfica que amaga el viatge dels protagonistes, units per Beethoven des dels seus llocs d'origen a Barcelona. Una vegada asseguts en una de les 36 ultratecnològiques butaques giratòries, construïdes ad hoc, toca posar-se les ulleres i els auriculars per descobrir-se davant Dudamel, que, amb el Gran Teatre del Liceu al darrere, dirigeix un centenar de membres de l'MCO.

En l'elecció de la formació, de nou, la clau és el viatge. L'MCO es distingeix de la resta de les orquestres d'elit pel seu caràcter nòmada. Fundada el 1997 per Claudio Abbado, no té seu fixa; els seus membres viuen a 20 països i només s'ajunten per tocar a les ordres d'un o altre director. “Això fa que aquesta orquestra sigui única”, explica Núria Oller, que ha treballat en el projecte com a directora del Departament de Música de la Fundació “la Caixa”. “Quan es reuneixen estan contents de veure's i de tocar plegats, una cosa que no sempre passa al món de les grans orquestres. Per això, l'ambient sempre és de festa”.

La festa de la gravació

L'agost del 2019 al Liceu va ser una d'aquestes festes. Reclamats per Dudamel, que els ha dirigit en diverses gires al llarg dels anys, es van ajuntar durant una frenètica jornada en què, amb la participació d'un equip d'unes 250 persones coreografiades per Cortadellas, es van gravar les parts musicals de Symphony. Primer, el so, amb l'orquestra a la sala d'assaig del teatre i els músics en texans i samarreta, envoltats de desenes de micros d'última generació per recollir tots els matisos. Després va ser el torn de la imatge: Cortadellas, que prèviament havia dissenyat els seus propis moviments amb minuciositat, els va gravar sobre l'escenari, amb els músics ja vestits reproduint sense faristols i de memòria els tres fragments enregistrats: el primer moviment de la Cinquena i l'alegretto de la Setena de Beethoven, l'arrencada de la Primera simfonia de Mahler i el contagiós Mambo que va compondre Leonard Bernstein per a West Side Story i que Dudamel va convertir en una de les seves marques de distinció en incloure'l al final dels seus recitals amb l'Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Veneçuela. Va ser fa uns 15 anys, quan el món va descobrir el jove prodigi sorgit del Sistema, somni pedagògic del seu mentor, el mestre José Antonio Abreu, mort el 2018.

El de Mateu, la violoncel·lista que deixem a Tossa de Mar amb l'havanera de Ravel, és un rostre en la multitud de l'orquestra. “Va ser una doble experiència meravellosa: poder tocar amb Dudamel i amb l'MCO, un luxe a l'abast de molt pocs”, explica la intèrpret acabada de llicenciar, membre de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya.

La postproducció del que es va gravar al Liceu va comportar molta feina dels tècnics en animació generada per ordinador, que van crear les imatges que porten l'espectador a l'interior d'un violí i d'una trompeta i després per un viatge amb un punt lisèrgic pels colors de la música.

I quan estava gairebé tot a punt, va irrompre en escena un element dissonant: el coronavirus. Symphony s'hauria d'haver estrenat a l'abril. Els primers senyals que això no seria així van arribar al gener, quan la distribució dels equips tecnològics, incloent-hi les ulleres d'última generació, la sortida de la qual al mercat va suposar una cosa semblant a veure la llum al final del túnel del projecte, va quedar interrompuda des del seu origen a… la Xina. “Aquí vam començar a pensar que aquesta malaltia sobre la qual havíem sentit parlar a les notícies anava de debò. Com a la resta del món, ens va agafar per sorpresa. Recordo la frustració quan ens van dir que no ens podien servir… vam estar buscant estoc d'ulleres per desenes de botigues d'Europa”, aclareix Ignasi Miró, director de l'Àrea de Cultura i Divulgació Científica de la Fundació “la Caixa”.

Els equips, finalment, van arribar en ple confinament, quan ningú podia anar a les oficines a treballar-hi. A més del retard, la pandèmia ha obligat a ajustar les ambicions de la posada en escena. De les butaques rotatòries, “fetes ex profeso per l'empresa Figueras, que té entre els seus clients l'Òpera de París”, continua Miró, només se'n faran servir, de moment, 19 per projecció, una xifra que s'anirà ajustant en funció de com evolucionin les coses. Un altre motiu d'orgull per a Miró és haver "trencat les regles no escrites de la durada dels productes de realitat virtual. Aconsellen que la cosa no passi dels vuit minuts”. Symphony consta de dos vídeos d'idèntica longitud, d'una mica més de 12 i mig. Quan un grup acaba el seu recorregut complet es desinfecten les sales i els estris. L'entrada és gratuïta, per la qual cosa s'aconsella reservar per endavant, tenint en compte, això sí, que els matins estan reservats a les visites escolars.

Dilluns vinent, quan entrin els primers espectadors al CosmoCaixa, serà la culminació d'un treball que va començar fa quatre anys. “Buscàvem fer alguna cosa que ajuntés realitat virtual i itinerància amb la idea d'apropar la música clàssica a tots els públics”, recorda Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació “la Caixa”. I si hi ha una batuta compromesa amb aquesta democratització és la de Dudamel, que es va implicar de seguida en el projecte amb la fundació que porta el seu nom. En aquells dies, la Filharmònica de Los Angeles, amb la qual acaba de renovar el seu contracte fins al 2026, havia assajat a la ciutat californiana l'experiència Van Beethoven, que jugava amb el cognom del compositor i amb el terme van, que designa en anglès (i a molts països llatinoamericans) la furgoneta a l'interior de la qual s'oferia un viatge virtual per l'inesgotable llegat del geni de Bonn. “Això va estar molt bé, però sentíem que havíem d'anar més enllà, a l'ànima mateixa de la música”, va explicar Dudamel dijous passat al Teatro Real de Madrid, al final d'un assaig amb l'orquestra del coliseu, amb la qual interpretarà el dissabte 19 de setembre la Novena de Beethoven. “Per a mi, com a músic, Symphony representa un viatge únic”.

La idea original i el guió els va posar Cortadellas, que, després de la celebració d'un concurs internacional, va acabar dirigint la pel·lícula. El camí perquè prengués forma va incloure al principi “uns quants mesos de viatges pel món, veient experiències existents i provant ulleres”, diu Oller. Es tractava de copsar en quin moment estava la realitat virtual. Poc abans, Björk, diva islandesa de pop d'autor, havia provat les insipideses d'un art en gestació amb Vulnicura (2015), un disc de desamor en el qual cadascuna de les cançons portava un vídeo de realitat virtual. Aquests clips formarien després part d'una exposició que, entre crítiques negatives per la seva inexpertesa, va donar voltes pel món (i va recalar al CCCB de Barcelona). Entre la realització del primer i l'últim d'aquests vídeos van passar 18 mesos, encara que el salt digital s'intuïa que seria de dècades.

La incertesa de treballar amb una tecnologia en transformació permanent va regir els primers compassos de Symphony. Quan s'hauria de parar de provar per quedar-se amb el format adequat? La clau, després de tot, era la renúncia. Per això a Oller li agrada definir el resultat en negatiu: “No és una cosa interactiva, tampoc és un joc, ni pretén tenir la tecnologia més avançada, encara que molts ens han insistit que hi havia innovacions més capdavanteres que les que hem acabat utilitzant. És, per contra, una experiència col·lectiva i individual alhora, que, emocionalment reactiva, persegueix l'escolta atenta”. Dudamel va encara més lluny: “Estic segur que despertarà una gran inquietud en les noves generacions, i que farà que la música clàssica tingui un espai més important en la comunitat”. El director creu que també ajudarà a entendre per què, per exemple, la tècnica perfeccionada fa tres segles per Antonio Stradivari, el lutier més famós de la història, “mai s'ha pogut arribar a imitar”.

A Bagué, que es defineix com a “militant de l'antitecnologia” (i que pertany a la tribu numantina dels sensemòbil), encara el sorprèn que sigui precisament aquesta tecnologia que evita la que l'ajudarà per fi a difondre la seva passió. “El secret d'això no és tècnic, sinó humanístic”, adverteix el lutier, que el 2019 va saltar als titulars per haver construït els instruments d'un quartet de cordes al complet, el Cosmos Quartet, una cosa que no passava des del 1702, quan Felip V va encarregar a Stradivari els famosos Stradivarius del Rei, que es conserven al Palacio Real.

Dudamel va veure  dilluns la instal·lació al CosmoCaixa. L'acompanyava Durán, directora general adjunta de la fundació, que, una setmana abans, en plena ressaca després de l'anunci de la fusió del banc amb Bankia, havia situat la iniciativa en una altra tradició: "Fa 30 anys que apostem per la itinerància”, va explicar en una sala de reunions d'un pis dels de dalt d'un dels dos imponents edificis negres que té CaixaBank a la Diagonal. “És un vell compromís; portar la cultura per tot Espanya i ara també Portugal”. Van començar el 1991, amb una altra fusió, per cert, bastant fresca, la de Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears amb la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Les coses han canviat des de llavors, però una cosa encara hi és: el compromís exigit a les ciutats que reben les itineràncies de cedir llocs emblemàtics del centre. “Això no és el Circ del Sol”, afegeix Durán, que calcula que quan la vida de Symphony toqui a la seva fi, d'aquí a uns 10 anys, l'experiència l'hauran viscut uns “dos milions de persones”. La Fundació destina 15 milions d'euros anuals (dels 100 que dedica a la cultura) a aquests programes itinerants (en viatgen nou simultàniament). Symphony, reconeix la directiva, es troba entre els més cars que s'han fet mai.

I no els preocupa que en aquest temps el vídeo quedi superat pels avanços tecnològics? “El més important és que es tracta d'un missatge atemporal, hi ha pel·lícules dels anys cinquanta superades pel progrés i que, no obstant això, continuen emocionant igual”, resumeix Cortadellas alleugerit: “Ara que Symphony és una realitat ens hem adonat que si ho hem fet és perquè no sabíem que era impossible”.